“Hi havia una vegada una rateta molt i molt pressumida que escombrava l’escaleta…”. Aquest ha estat durant els anys de la meva infantesa, i avui segurament encara ho és, el meu conte preferit.
Sempre havia pensat que era molt bonica aquesta rateta, però també (d’això em vaig adonar amb els anys) força cobdiciosa i inocent.
Trobar els orígens d’aquesta història no ha resultat pas fàcil.
Alguns diuen que els seus orígens són catalans, que és un conte típic de la literatura oral del nostre país, segles enrere. El primer que la va recopilar fou Maspons, ja l’any 1871. A Mallorca fou recopilada per Alcover amb el nom de “Sa rateta”, ja l’any 1904. Altres versions són: "La rateta i el gall" per Serra i Boldu(1930), "De què ve que els gats es mengin le rates" per Amades (1950) a Catalunya, i amb el nom de "Sa rateta polideta" per Castelló (1953) a Eivisa.
Altres versions situen el primer original escrit a Espanya, publicat per Fernan Caballero a la seva obra Lágrimas el 1839 i a l’obra La Gaviota el 1856. Però no és fins més endavant que no s’escriu el conte sencer en un llibre anomenat: Oraciones, adivinanzas y refranes populares de 1877. Tot i així, he estat indagant més en aquests possibles orígens, i en la versió de Fernan Caballero la protagonista no és una rateta sinó una formiga.
Però aquestes no són les úniques diferències que trobem amb la Rateta. Una d’elles és els inumbrables finals que he trobat de la mateixa història.
El final que jo sempre he conegut i que de petita m’han explicat és que, després d’escoltar tots els seus pretendents. La rateta considerava que la veu més dolça era la del gat; amb ell s’hi casava i a la nit de noces se la menjava.
Una altra versió diu que la pobra rateta és salvada en el darrer moment per tots els seus pretendents anteriors, però s’acaba quedant sola i sense cap d’ells.
Una altra variant és que l’acaba salvant la seva veïna l’Oca que sent els seus crits ofegats quan el gat l’està intentant matar i que es queda sola plorant desconsoladament havent perdut tots els pretendents.
Una versió molt suavitzada d’aquest conte clàssic és la de que el gat és vegetarià i així, mai no es menja a la rateta.
De tots ells, el que més m’ha sorprès per desconegut, n’és un en que la rateta que veu des d’un inici les intencions del gat no es casa amb ell. Després arriba un darrer pretendent que és un ratolí (en algunes versions és el famós ratolí Pérez) i amb ell s’acaba casant.
Una última versió més cruel que continua de l’anterior n’és la que diu que el ratolí cau a l’olla i mora i la pobra rateta se’l menja sense adonar-se’n.
Tot plegat és, si més no, força curiós. Però encara em queden alguns secrets més per desvetllar.En la versió de Fernan Caballero, la protagonista és una formiga, però la història és molt similar a la de la rateta, per no dir que és la mateixa.Però al final s’acaba casant amb un ratolí Pérez que mora cuinat a l’olla.
En la versió hispanoamericana, el conte es titula La cucarachita Mandinga i acaba igual que el conte de la formiga.
Com podeu veure la història no li ha deparat gaires finals feliços a la “rateta” d’arreu del món. Tot i així, al nostre país ha estat on se’n surt més ben parada.
Així que si alguna vegada us trobeu un dineret escombrant l’escaleta, no penseu gaire amb tot el que podreu comprar… ja que potser no acaba gaire bé.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat (força dolent, per cert), aquest conte s’ha acabat.
Il.lustracions
Us he portat unes quantes imatges de la rateta. Començant per aquestes il·lustracions clàssiques de la història de la rateta.
Sens dubte les imatges que vénen a continuació són les de la meva Rateta, la rateta que m’explicaven quan era petita amb el típic conte siluetejat amb la protagonista a la portada. Una bonica rata de gris blanquinós amb vestit blau, delantal groc i un bonic llaç de color rosa al coll. La rateta dibuixada per Ferrándiz en un conte de l’any 1980 heredat del meu germà gran, publicat per l’editorial Edigraf.
Altres versions i imatges més modernes de la protagonista, són aquestes dues. La primera publicada per Mercè Ballejo i Teresa Sabaté l’any 2004, la segona per Alicia Suárez. La darrea de les imatges fou publicada per l’editorial Combel, que ha recopilat en una col·lecció tot un seguit de clàssics entre els quals trobem aquest.
Per acabar us porto una imatge de la Cucarachita Mandinga i el seu estimat ratolí Pérez el dia del seu casament.
Quina és la vostra Rateta? Com era? Quina imatge en teniu?