Blancaflor és un conte popular català que té els seus orígens en una història mitològica grega. La història ens explica com la filla de Fetes: Medea, traeix a la seva pròpia família i al seu propi llinatge.
És una història que val la pena mencionar degut als paral·lelismes que guarda amb la protagonista que avui ens ocupa.
Medea s’enamora de Jason, ella l’ajuda a trobar la medalla d’or que està buscant, però a canvi li demana que es casi amb ella. El pare de Medea no es quedarà de braços plegats i posarà a Jason una sèrie de probes que haurà de superar. D’amagat, ho farà amb l’ajuda de Medea que té poders màgics ja que és descendent de Déus.
Les probes que li manarà són: domar dos toros i posar-los el jou, sembrar tot un camp, vèncer a temibles guerres que brotaran de les dents d’un drac. Medea continua ajudant a Jason i fins i tot, acaba matant al seu propi germà, per tal d’escapar de la persecució del seu pare.
Arriben a la terra de Jason, però aquest s’oblida ràpidament de la seva promesa de matrimoni; es casarà amb la bonica princesa de Corinti, no se’ns abans haver-li donat fills a Medea.
Finalment acabarà enviant a Jason regals enverinats que el mataran, i degollarà als seus propis fills. Diuen que des d’aleshores que va emprendre un viatge amb un carro tirat per dracs.
Cal però destacar, que la nostra història d’avui, la de la Blancaflor, té un final més feliç i un protagonista masculí més bondadós; tot i que en molts aspectes són iguals. Aquest conte era totalment desconegut per mi i suposo que per a alguns de vosaltres també. És per això que abans de continuar parlar-vos-en, us en faré cinc cèntims de la seva trama.
“Vet aquí una vegada un príncep al que li agradava molt el joc, un dia es va jugar el seu reialme i el va perdre. Desesperat, va condemnar la seva ànima per tal de poder tornar a jugar i recuperar el que havia perdut. El dimoni li va dir que en un any havia d’anar a les Muntanyes d’Or per trobar-s’hi i entregar-s’hi.
Com no sabia on eren aquelles muntanyes va preguntar-ho al rei de les bèsties, que governava a totes les bèsties; però cap li va saber dir on es trobaven. Després al rei dels peixos, però tampoc. I finalment, el rei del ocells. L’àliga li va dir que sabia on era i que el guiaria a canvi d’un bé.
Pel camí es troba amb una velleta que és la Mare de Déu, però el jove no ho sap. Aquesta li diu que es trobarà tres ocells que són les tres filles del dimoni, que es convertiran en boniques donzelles i aniran a banyar-se al riu. Li aconsellà que li prengués la roba a la més petita de totes elles i que li demanés ajuda a canvi de tornar-les-hi. Blancaflor, que és la filla petita del dimoni, finalment, accepta.
Quan arriba al Palau del diable li diu que si compleix tot el que li demani, el deixarà marxar.
Primer li demana que molgui i bati el blat per tal de fer-li pa calent. Ell creu impossible la seva fita, però Blancaflor treu un canó d’agulles, les tira enlaire i es converteixen en petits dimoniets que fan la feina. El diable comença a sospitar que la seva filla petita està ajudant al foraster.
Després li demana que construeixi un palau de vidre, tasca que també fan els petits dimoniets.
Finalment li demana que recuperi un antic anell enfonsat al fons del mar. Aquesta vegada és una tasca una mica més difícil. Blancaflor li diu al jove que la de tallar en trossets molt petits i posar-la dins d’una ampolla de vidre ben tancada i l’ha de tirar al mar. Però que no li pot caure cap trosset ni cap gota de sang, sinó quedarà esgarrada per sempre. Però una gota cau sense que cap dels dos se n’adoni.
El noi tira l’ampolla a l’aigua i la Blancaflor es converteix en peix i troba l’anell. Però quan torna a la forma humana, una petita taca li queda al dit petit de la mà, degut a la gota de sang vesada.
El diable, tot i saber que la Blancaflor l’havia ajudat, decideix que li donarà una de les seves filles en matrimoni. Les amaga darrera una mampara i només poden treure la mà. El jove immediatament reconeixerà la mà de la seva estimada i l’escollirà.
Abans de que es puguin casar, el diable decideix assassinar-los, però la Blancaflor té la capacitat de llegir el pensament i preveu un pla d’escapament.
En el llit posen dues botes de vi que els substituiran i la Blancaflor escup al terra. L’escopinada parlarà per ella quan el diable li pregunti.
Mentrestant li demana al jove que porti de l’estable el cavall més magre i lleig de tots. Ell, que no vol agafar aquell cavall, ja que li sembla molt llastimós i que no els podrà portar enlloc, agafa un de més gras. Ella s’enrabia, ja que el cavall llastimós és el Pensament, et porta allà on tu desitgis. Tot i així fugen amb el cavall equivocat.
El diable però, està esperant que s’adormin i li pregunta a la filla si encara està desperta. L’escopinada contesta per ella, i així fins a tres vegades. Quan l’escopinada ja s’ha secat i no contesta més, el diable entra a la cambra i quan veu les botes de vi, agafa al Pensament i se’n va a cercar la seva filla.
Abans de que el diable arribi a on són, la noia decideix que el seu cavall es converteixi en una ermita, el jove en una campana i ella en l’ermità. El diable tot sorprès de que el Pensament no l’hagi portat amb la seva filla, torna al Palau.
Torna a demanar al Pensament que el porti amb la seva filla, però a aquesta ja li ha donat temps de que el seu cavall es transformi en un hort, el jove en cols i ella en l’hortelà.
Quan gira cua el diable, tots tornen a la seva forma habitual, però el diable que ha sentit un soroll estrany, els comença a seguir.
Per tal d’allunyar-se’n, la Blancaflor llença una ampolla d’aigua al terra que es converteix en un riu, però el Pensament el travessa.
Tira un raspall que es converteix en un camp de punxegudes arestes, però el cavall és molt àgil i el travessa.
Finalment, llença una taronja que es converteix en un riu de foc. Aquesta vegada el Pensament, no s’atreveix a creuar-lo.
El diable els crida des de l’altra banda del riu demanant que es girin per tal de poder mirar-se’ls per última vegada. La Blancaflor adverteix al seu home de que no ho faci, que li llançarà un malefici. Però el jove, que és bondadós, s’apiada del diable i es gira. Aquest li diu: “Quan la deixis, oblida-la”.
De manera que quan ell s’allunyés d’ella i una altra dona l’abracés, mai més no la recordaria. Tornant cap a casa seva, el jove decideix que la Blancaflor es quedi en un hostal, per tal de preparar-li a la seva futura esposa una benvinguda com es mereix. Però en l’alegria de veure’l viu, l’àvia del noi l’abraça, i ell s’oblida per sempre de la Blancaflor.
Passen els anys i cansada d’esperar la Blancaflor es fa cosidora; mentre que el jove es promet amb una bonica jove. La Blancaflor que
sap molt de cosir, li encarreguen el vestit de la núvia, i quan va a la festa de casori, explica la seva història. El príncep ho acaba recordant tot i es casa amb la seva estimada Blancaflor.”
Es tracta d’una història apassionant de diables, prínceps i joves molt valentes… Tot i això aquesta no és l’única versió que se’n té de la història.
De fet a altres indrets de parla catalana, la història rep el nom de “El castell d’iràs i no tornaràs”; i tot i que té una trama molt similar a l’anterior, hi ha alguns aspectes que canvien:
En primer lloc, els noms dels protagonistes canvien: ella és la Rosella i ell és en Galdiró.
Enlloc d’un any de llibertat, el diable li concedeix al jugador (en aquest cas no és un príncep) 7 anys de llibertat.
En la seva recerca del castell es troba una velleta que és en realitat una bonica reina encantada que li demana que li porti aigua de la font del jardí del castell del diable per tal de desencantar a ella i al seu marit. Finalment, el Galdiró ho aconseguirà
També és aquesta “vella” que l’adverteix de que al jardí es trobarà amb tres papallones (i no pas ocells) i que haurà d’agafar a la de color vermell, que és la filla més petita del diable.
En relació amb les proves que ha de superar el Galdiró, es modifiquen; tot i que la manera de resoldre-les és la mateixa (amb els dimoniets que surten de les agulles).
Primer li demana que aplani tota una muntanya. En segon lloc, li demana que construeixi un pou que porti l’aigua directament de la Font de la Bombolla, a l’altra punta del món. Finalment, que porti el mar a davant del seu castell.
Tot i sospitar també de la seva filla petita, l’acaba prometent en matrimoni amb en Galdiró.
L’estratagema de fugida és igual que en el cas anterior. Però enlloc d’una sola escopinada, són tres, al costat de tres pedres, les que parlaran per la Rosella.
En la persecució del diable i les posteriors transformacions, la parella es veurà obligada a fer-se passar per llaurador, batedor i carboner.
Al final és un riu molt ample, el que els hi permet la fugida. Però a ell li tiren la maledicció igual. Una carrossa els espera al mig del bosc, però només a en Galdiró. És la carrossa dels reis que ha desencantat que li volen agrair el que ha fet per ells. La Rosella s’allotja en un hostal, però el seu estimat acaba sent abraçat per una antiga dida i s’oblida del seu amor.
Estarà a punt de casar-se amb la filla dels reis desencantats, però la Rosella que s’ha convertit en cuinera i ha portat el menjar del casori, ho impedirà fent parlar a un ocell màgic que explicarà la seva història.
En una altra versió que he llegit de la Blancaflor, ella no és filla del Diable, sinó d’uns temuts i malvats gegants, que evidentment, igual que ella tenen poders màgics. I que la maleïda, aquesta vegada és la pròpia Blancaflor.
Si hi reflexioneu aquesta és una història amb una inspiració en el politeisme grec molt clara. De fet, que homes i diables es puguin relacionar amb forma humana, i que les filles del diable tinguin també poders màgics; em recorda als grans Déus malvats grecs.
Així que ja sabeu, no val la pena vendre l’ànima al diable…
Il·lustracions
M’ha resultat força complicat trobar imatges sobre aquest conte, ja que no és un personatge gaire popular en la literatura infantil. Tot i això he pogut trobar algunes:
Aquesta que us presento a continuació és una imatge de Medea feta per Eugene Delacroix l’any 1862:
Un pintor anomenat Jaume Carbonell va fer l’any 2005 quatre plafons narrant la versió que ell coneix de la història “El Castell d’iràs i no tornaràs”. Una obra de 4 metres d’amplada, per 1,5 metres d’alçada.
Espero que aquesta història sobre filles de diables i joves indefensos us hagi semblat tan apassionant com a mi.