“Una mare ànec va posar uns bonics ous, en un bonic dia d’estiu van sortir el aneguets. Però n’hi havia un força especial…”
Així comença una de les històries preferides de grans i petits. Un conte que tot i no provenir de molts segles enrere, s’ha convertit en un clàssic de la literatura infantil.
Aquest conte fou escrit originalment per Hans Christian Andersen, i publicat per primera vegada l’11 de Novembre de 1843. Més tard fou recopilat en la seva col·lecció de Nous contes el 1844.
Al contrari del que pugui semblar, un bonic i tendre conte per a nens; és força cruel. Ens parla de la discriminació i el despreci que rep el pobre aneguet lleig pel simple fet de ser diferent de la resta.
L’aneguet és més gran, més gris… els seus germans no el veuen com un d’ells; i tot i que la mare se l’estima igual, finalment el fan fora de la manada; i a de sobreviure un dur hivern lluny de qualsevol tipus de llar i estima. Amb aquest conte, molts infants es poden identificar en una etapa per la que segurament tots hem passat, on ens sentim menyspreats i “lletjos”.
Tots ja sabem, que al final, el lleig ànec, acaba sent un preciós cigne. Però la moralitat de tot plegat és que la bellesa està en el interior i no pas en l’exterior. Que no em de discriminar als altres pel seu aspecte.
Però tot i aquesta moralitat, el que Andersen pretenia amb aquest conte és explicar la seva pròpia història. Nascut en una família pobre, sovint es sentia l’aneguet lleig de tothom que l’envoltava. Hi ha qui diu que de fet, Andersen, pertanyia a la noblesa, i que finalment fou acceptat com a tal.
El que sí que sembla més cert era que la no acceptació d’Andersen estava força més induïda per la seva tendencia sexual. Ja que Andersen era homosexual en un món i un entorn que no el comprenia, de fet mai va arribar a tenir relacions amb ningú del seu mateix sexe, i va ser molt incomprès a la seva època.
Així que el propi Andersen era un “aneguet lleig” al que ningú estimava i tothom defugia. No ho va fer per la moralitat, sinó que simplement va explicar la seva pròpia història.
Més endavant, aquesta història es va popularitzar de nou de la mà de Walt Disney, que l’any 1931 en va fer una primera versió en blanc i negre; i el 1939 en Tecnicolor.
Així que sisplau, intentem que ningú es senti un aneguet lleig, ja que tots devem tenir alguna cosa bona, ni que tan sols sigui una.
Il·lustracions
He trobat molt material gràfic molt interessant d’aquest conte; així que m’he decidit a incloure’l en aquest apartat que potser quedarà una mica més extens que d’altres.
Començant per les il·lustracions que semblen tenir un origen més antic, us n’he portat unes quantes:
Aquesta imatge és de l’any 1869 il·lustrada pels germans Allen.
Aquesta diuen que fou una imatge extreta d’un paper doblegat per la meitat i retallat del propi Andersen.
Altres il·lustracions en color però no per això, menys clàssiques del conte en són les que vénen a continuació.
Monika Laimgruber publicà l’any 1985, la seva pròpia versió de l’aneguet.
Thomas Locker al 1987, li dóna una visió molt més paisatgística. En aquesta imatge, ens destaca per sobre de tot la soledat del personatge en mig de la immensitat.
Aquesta inclou la versió sonora del conte feta per Graham Percy.
L’editorial La Galera publicà l’any 2000 aquesta versió.
Henry Galeron, l’any 2006 va il·lustrar-lo així:
Altres versions més modernes de la imatge del propi Aneguet són les aportades per Max, Irene Bordoy o Kimiko.
Com a versions curioses, cal destacar si més no, la versió israeliana del relat; un aneguet lleig força modern contant que fou dibuixat al 1930.
També he trobat una web força curiosa sobre la presència en els segells dels contes infantils, i no me’n puc estar de posar-vos una petita mostra de tot el que hi he trobat. Són de diferents països i ciutats: Singapur, Dinamarca, Tokio, Manama, les Illes Marshall i Budapest. Fins i tot n’hi un de les Nacions Unides.
Per acabar us porto algunes imatges de la primera versió en blanc i negre que va fer Disney l’any 1931; i la segona del 1939, ja en “tricolor”.
Aquest post és pels que alguna vegada ens hem sentit una mica “Aneguet lleig”.