“Vet aquí una vegada la història d’una noia molt i molt maca que s’acaba enamorant d’una bèstia horrible…” Aquesta és la història evidentment del conte La Bella i la Bèstia. Aquest conte té els seus orígens molts segles enrere, més dels que ens pensem.
Aquesta obra mostra molts parel·lelismes amb l’obra clàssica grega escrita per Apuleyo, L’ase d’Or (segle II). Aquest llibre narra diversos contes o històriesa i un d’ells és: Eros i Psique. Obra amb la que sovint és comparada La Bella i la Bèstia. Us explicaré la història, a veure si vosaltres creieu que s’assemblen.
“Psique era una princesa, la més petita de tres boniques germanes. Tot i que ella era més bonica que la resta, destacava per sobre de qualsevol mortal. Afrodita, daesa de l’Amor, gelosa de la bellesa de la noia, va enviar al seu fill Eros (Cupido) perquè li llancés una fletxa d’or oxidada que la faria enamorar-se de l’home més lleig i horrible que existís. Eros, al veure tanta bellesa, es va enamorar perdudament de la jove, va llençar la seva fletxa al mar i es va endur la jove volant fins al seu palau.
Per evitar la furia de la seva mare, Eros es presenta al Palau únicament de nit i sense que ella el pugui veure, ni pugui indagar sobre qui és en realitat. Cada nit en la foscor, s’estimaven. Però un bon dia, Psique va confensar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i si podia anr-les a veure. Ell la va deixar anar, tot i saber que aquestes només volien acabar amb la seva felicitat.
Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar geloses qui era el seu marit tant extraordinari. Psique que no sabia com era realment el seu marit, va acabar explicant la veritat a les germanes. Aquestes plenes de ràbia, li van dir que si no l’havia deixat que el veiés era perquè debria ser terriblement horrible, i la van convèncer perquè una nit encengués una làmpada i observés qui era el seu marit.
Psique porta el seu pla a terme, però una gota d’oli bullint de la làmpada cau sobre el pit d’Eros que es desperta sobresaltat i abandona a la seva estimada decepcionat.
Psique es va trobar sola i desamparada i va anar pel món a la recerca del seu estimat. Va suplicar a Afrodita que li retornés l’amor d’Eros, i aquesta rencuniosa li va dir que ho faria si aconseguia superar quatre probes, que ni els més valerosos dels mortals havien aconseguit superar mai. Com a quarta tasca Afrodita exigeix a Psique que vagi a la recerca d’un cofre el contingut del qual és només per a Afrodita. Quan el té entre les seves mans, Psique sent la tentació de veure el que hi ha al seu interior, i en comptes de trobar poder, hi troba el somni etern. Psique cau a l’herba dormida per tota l’eternitat, però eros s’apiada d’ella, la rescata i soluciona tots els problemes. Junts viuen per sempre a l’Olimp dels Déus.”
Bé, com podeu veure hi ha alguns aspectes que ens fan pensar en que aquestes dues obres tenen un lligam molt estret. Per exemple, el fet de que en les dues l’amor està per sobre de l’aspecte físic, i que la noia no pot veure al protagonista tal i com és realment; i en els dos casos els prínceps pateixen algun tipus d’encanteri o maldició que impedeixen tant a Psique com a Bella veure’ls tal com són.
També coincideix el fet de que les dues són la petita de tres germanes, i que les dues germanes grans són banidoses, cruels i pressumptuoses.
Però bé, d’on vé i qui va escriure La Bella i la Bèstia? La Bella i la Bèstia és un conte de fades tradicional Europeu. La primera versió escrita que en trobem va ser la de l’autora francesa Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve l’any 1740, a la que experts atribueixen l’autoria de l’obra. Però hi ha qui diu que és anterior i escrita l’any 1550 per Giovanni Francesco Straparola. La versió que es va fer més popular del conte fou la revisió de l’obra original de Villeneuve escrita l’any 1756 per Jeanne-Marie Leprince de Beaumont. A partir d’aquesta obra es van fer moltes i múltiples versions a la resta d’Europa, fent-se la primera traducció en anglès l’any 1757.
Ara m’agradaria explicar-vos una mica l’argument, ja que és diferent de la que jo coneixia quan era petita.
“La bella és la tercera filla d’un ric mercader. Les dues germanes grans reben constantment propostes de matrimoni que refussen amb despreci, però la Bella ho fa de manera més educada, ja que és humil i piatosa. Un bon dia, el pare es queda arruinat i les germanes deixen de rebre propostes de matrimoni; totes menys la bonica Bella que continua refussant als diferents pretendents.
Un bon dia arriba la notícia que un dels vaixells del mercader havia arribat al port, i les filles grans cobdicioses li demanen que els hi porti vestits i joies. La Bella diu que es conforma amb una sola rosa. El vaixell no porta mercancies i de camí a casa al mercader li enxampa una gran tempesta que el porta a refugiar-se a un enorme castell que sembla abandonat. Menja i descansa i al matí següent marxa cap a casa, però de sobte veu unes boniques roses en el jardí i decideix tallar-ne una per la Bella. Aleshores apareix una temible Bèstia que li recrimina que a sobre de que la deixat dormir a casa seva, li roba una flor del jardí, i es disposa a matar-lo.
El mercader suplica per la seva vida demanant veure a les seves filles per últim cop. La Bèstia li concedeix el desig, a canvi de que una de les noies vagi al castell a ocupar el seu lloc. La Bella decideix anar al castell amb el seu pare.
La Bèstia li concedeix la llibertat al pare i reclou a Bella en unes boniques estanxces del castell per viure-hi per sempre. A canvi li va donar un mirallet màgic perquè pogués veure a la seva famíila a través d’ell. Al cap de poc temps, la Bèstia li va demanar matrimoni, i ella el va refussar concedint-li únicament la seva amistat.
A través del mirall veu que el seu pare està malalt i li demana a la Bèstia anar-lo a veure i tornar al castell al cap de set dies. Ell li concedeix, i les seves germanes tristament casades amb qui no estimen, li impedeixen tornar al castell abans de set dies. Quan la Bella es dóna compte de la seva traició, torna al castell i es troba a la Bèstia agonitzant de tristesa per la marxa d’ella. Ella plorant davant del cos casi sense vida de la Bèstia, plora i suplica que no es mori, ja que l’estima i es vol casar amb ell. Amb aquestes paraules la Bèstia es transforma en home, ja que havia estat encantat per una bruixa.
I viuen feliços per sempre en el castell la bella, la Bèstia i el pare d’ella, mentre que les germanes són convertides en estatues i observen imperterites per sempre la felicitat de la seva germana.”
La versió de Villeneuve és molt més extensa. En ella ens explica els orígens familiars tan de la Bèstia, com de la Bella. On la bella és la filla del Rei de les Illes Felices i d’una fada malvada. La fada pretén matar a la noia, i el rei l’amaga fent-la passar per un dels dotze fills d’un comerciant.
En ca
nvi, el jove príncep es fill d’un pare que mora i d’una mare que es veu envolta en guerres per defendre el seu castell, així que el cria una terrible fada (la mare de Bella) que quan el jove es fa gran intenta seduir-lo. Com el noi no accepta a la fada, aquesta el transforma en mostre.
La versió original era una crítica a una societat que obligava a les dones a casar-se amb homes terribles que eren fins i tot pitjors que la seva Bèstia. Però Beaumont, va ometre molts detalls de la història i es va centrar en crear un conte de fades. De fet era professora i volia utilitzar el conte amb un interès educatiu, fet que va fer que eliminés els detalls més escabrosos o cruels de la història i el transformés així en un bonic conte per a nens.
De fet, totes les versions posteriors no s’han basat en l’original, sinó en l’adaptació de Beaumont, és per això que molts detalls de la història manquen de significat en algunes ocasions.
En una versió anterior que la de Vileneuve, la de Giovanni Francesco Straparola de 1550 amb el títol de Le piacevolo notti, ens mostra a una Bella filla d’un rei i a una Bèstia amb forma de serp, ja que aquest animal és considerat sovint per a molts la personificació del Diable. Charles Perrault va popularitzar aquest conte el 1697 en la seva obra Contes de ma mere l’oye. Altres autors com Madame d'Aulnoy o Giambattista Basile també van escriure la seva pròpia versió de la història.
Tot i això cal destacar que la primera versió escrita que desenvolupa el conte tal i com el coneixem és l’escrita per Villeneuve el 1740 en la seva obra La jeune américaine, et les contes marins. Una sèrie de relats recollits en un conte per una vella que feia un llarg viatge en mar.
Bé, són moltes les cultures que tenen la seva pròpia història d’una Bonica noia que se’n va amb un mostre terrible i del que s’acaba enamorant finalment. En molts països la Bèstia és un llop, en d’altres una serp, un drac o fins i tot un porc.
Tot i que la intenció de Apuleyo i la de Villeneuve no era la mateixa, ja que l’un tenia una intenció religiosa i la’ltre de “crítica” social, crec que per sobre de tot està la idea utòpica de que l’amor està per sobre de la bellesa i de l’aspecte físic… com diria la meva pel•lícula de Disney preferida (que vaig anar a veure al cine amb només 6 anys, i que hi havia una cua que donava la volta a tota la poma de cases): “la bellesa està a l’interior”…
Il·lustracions
Abans de portar-vos il·lustracions de la història que ens ocupa, m’agradaria que abans veiessiu una escultura que m’encanta, és d’Eros i Psique feta l’any 1783.
Ara sí que us porto algunes il·lustracions d’aquest fantàstic conte clàssic.
Charles lamb va il·lustrar l’any 1887, la Bèstia com una espècies de porc senglar.
En canvi en aquesta de HJ Ford de l’any 1893 la Bèstia és una espècie de Porc senglar amb trompa d’elefant.
La imatge de 1893 que us porto a continuació ens porta una Bèstia més “Disney”, però amb força similituds amb un lleó i una Bella vestida com els antics Grecs.
Una il·lustració de 1897 ens porta una imatge d’una bèstia que s’assimila potser una mica més a la que tots tenim en ment, una espècie de llop que camina sobre les seves dues potes.
Edmund dulac ens porta l’any 1910 una Bèstia amb cara d’una espècie de follet verd, vestit com els bonics contes de les 1001 nits.
Arthur Rackham ens porta l’any 1915 una espècie de Follet amb cara simpàtica de pantalons ratllats i abric vermell.
Altres imatges clàssiques de la història són les següents. En les dues apareix una bèstia en forma de Porc Senglar, però la vestimenta de la jove bella és força diferent.
Més recents són les imatges que us presento a continuació, la primera de l’any 1993 de Katy Bratun, i la segona de 1997 de Nilesh Mistry. Les dues força influenciades per la versió Disney de la història, la primera més que la segona.
Però per mi, i suposo que per a molts de la meva generació, la imatge que tinc de la Bella i la Bèstia és Disney, és una llàstima que no tinguem més aimtges que les que ens aporta aquest màgic món, però per a mi la Bella en el seu ball amb la Bèstia sempre vesteix de groc. Una Bèstia que menys semblar-me fosca i terrible, sempr
e m’ha semblat bona i amable.
És fantàstic l’univers Disney que es va crear entorn aquesta pel·lícula. Qui no recorda aquest magnífic ball, i en Chip, la Senyora Pots, en Ding Dong o el Lumiere?