“Quan passegeu per les vores dels rius estigueu ben atents no sigui cas que aparegui una dona d’aigua…” Sabeu alguna cosa d’aquests éssers mitològics de l’imaginari popular català?
D’elles s’han escrit moltes històries, contes, llegendes… però qui eren? O qui són realment? Existiren de debò?
A totes i algunes més d’aquestes preguntes us intentaré respondre a continuació.
Les dones d’aigua són uns éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça com: gorgs, rius, llacs, estanys, fonts… Com a habitants de l’aigua posseeixen totes les seves virtuts: fecunditat, vida i riquesa.
Les dones d’aigua són nimfes aquàtiques de muntanya i de bosc, típicament catalanes.
La seva bellesa és perfecte, idíl·lica… hi ha qui diu que tenen la capacitat d’enamorar a qualsevol home. Diu la llegenda que a les dones d’aigua els hi agrada veure’s reflectides en els rius o estanys sota la llum de la lluna, i que la llum de les estrelles acaroni els seus bonics cabells (normalment rossos o pèl-rojos). Els seus ulls acostumen a ser verds o blaus i tenen una profunditat com la del propi element al que representen: l’aigua.
Van vestides amb robes fines, sedoses i riques, i hi ha qui diu que llueixen una estrella dibuixada al front. Algunes són capaces de fer encanteris i fins i tot encisos.
Les dones d’aigua tenen una joventut eterna que perdura a través dels temps. Tot i no ser immortals, poden arribar a viure més de mil anys. Són un ésser similar al de les Nereides gregues que viuen en palaus al fons dels mars; amb la diferències que aquestes últimes són d’aigua salada.
Són defensores de les seves terres, a les quals els hi aporten grans riqueses. Intenten no barrejar-se amb els homes, tot i que en més d’una ocasió no ho han aconseguit…
Són éssers nocturns i que no s’allunyen gaire del seu mitjà de vida: l’aigua.
Aquests éssers mitològics també existeixen a altres indrets però amb noms ben diferents: daunas d’ayga a Occitània, danne d’aigüe a Alvèrnia, xanes a Astúries, Lamiak a Euskadi, anjanas o mozas de agua a Cantàbria.
A Mallorca la més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se'n porta dins l'aigua als nins agosarats que guaiten per coll del pou.
Diu la tradició que les dones d’aigua són pròpies de moltes zones de Catalunya i que viuen en família en grans palaus sota els estanys més profunds…
Al nostre territori les podem trobar a:
– Solsonès: on reben el nom de dones de fum i aigua, a prop de la Riera Salada.
– Sant Iscle de Vallalta, al Maresme.
– Les coves de Rialb, al Ripollès.
– A les Ribes (Ripollès), on és la reina Sigiberta. Diu la llegenda que el rei Euric, matà al rei de les Ribes i es volgué casar am Sigiberta. La noia, d’extrema bellesa, fugí atemorida davant aquesta proposta. En la seva fugida va entrar a una esquerda que va trobar a les coves de Freser. Va ser aleshores quan es va trobar davant del palau de les dones d’aigua. Aquestes la trobaren tan bonica que l’adoptaren i la proclamaren reina. I així va ser com les dones d’aigua van triar a la seva reina.
– Al Puigmal
– La Tosca del Pinatar
– Toloriu (Alt Urgell)
– Sirac, al Rosselló, en ple Canigó, presidides per la reina Flordeneu, que s’endugué l’encisa’t Gentil com molt bé canta el fantàstic poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
– Les de la Fou (Cerdanya)
– Les de les coves d’en Riubanys (Conflent)
– La Coma de Llenyot (Berguedà)
– Parets (Garrotxa)
– Ordis i del Mont (Alt Empordà)
– Puiggraciós (Vallès Oriental)
– Les Estunes prop de Banyoles.
– Les de Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós.
– Al Pallars Jussà, al riu Noguera.
– A Solsona, a la Font de Cal Sala, al poble d’Odèn.
– A Rocaberí, la Jonquera.
– Al bosc de les Estunes, al Pla de l’Estany, on diuen que a part de boniques les dones d’aigua són grans filadores que teixeixen les seves robes amb fils d’or i telers de cristall.
– Al Gorg negre de Gualba (Montseny)
– La font de Païtides (Montseny). Diuen que aquesta font és màgica i té algun tipus de poder curatiu.
– La Cascada el Salt de la dona d’aigua (Arbúcies)
– El Gorg Blau a Torroella de Montgrí, on diuen que molts homes han mort ofegats intentant perseguir la bellesa de les dones d’aigua.
– Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles.
– Estany de Noedes (Conflent)
– Cerdanya (Puigcerdà)
Aquests éssers causen arreu una fascinació abrumadora, per la quantitat de llocs on s’afirma que han existit alguna vegada; i no són menys les històries que s’expliquen entorn d’elles.
D’aquestes històries, jo n’he trobat tres tipologies, de les quals us n’en faré cinc cèntims a continuació:
La bugada de les dones d’aigua
Diu la llegenda que les dones d’aigua estenen la seva bugada als vorals dels llacs, rius, estanys i gorgs en una nit molt especial: la nit de Sant Joan. Són robes de seda molt boniques, que perfumen amb farigola i romaní després d’haver-les rentat.
Diuen que aquell que aconsegueixi robar una peça de roba sense ser descobert no tindrà mai més (si més no, durant un temps) problemes de riqueses, ja que es convertirà en una persona rica i pròspera.
Però pobre del que tingui la mala sort de ser descobert, aleshores aquelles boniques, dolces i encisadores dones d’aigua, es tornaran cruels i venjatives, i apallissaran i maleiran per sempre al lladregot agosarat.
Hi ha una història que conta que dos amics que vivien en un poblet molt petit a la vora de les muntanyes al nord del país; una nit de Sant Joan aconseguiren robar una peça de roba a les dones d’aigua.
La peça de roba robada es convertí en una peça d’or, amb el qual van viure molt bé durant tot l’any; però no en tingueren prou i l’any següent tornaren al gorg.
Aquest cop s’amagaren a un lloc diferent, però les dones d’aigua que ja els esperaven, els descobriren. Els van agafar dels cabells, els van rebolcar pel fang i els van apallissar. Els nois van aconseguir fugir cames ajudeu-me i diu la llegenda que encara no han parat.
Els matrimonis entre dones d’aigua i homes
Són diverses les històries que ens narren el enamorament i matrimoni entre una dona d’aigua i un hereu d’algunes terres d’arreu de Catalunya. De fet d’aquesta història se’n narren diverses versions, jo us n’e
xplicaré amb els diversos finals que he llegit.
Diu la història que un jove hereu d’unes terres estava força emmurriat ja que les collites havien anat prou malament durant aquell any.
Un vespre va sortir a prendre la fresca i va arribar passejant fins al gorg (llac o estany, en funció de la versió). Allà va veure una dona d’aigua d’una bellesa sublim. Tan fou així que es quedà enamorat, i li va demanar ser correspost.
Després de molt d’insistir, la dona d’aigua va accedir a casar-se amb el jove i va anar a viure al seu mas, amb una única condició: “que mai, per cap motiu, ni per bé ni per mal, li digué dona d’aigua”.
I així va ser com es van casar i van anar a viure junts. Al poc temps les riqueses van començar a arribar, i amb elles dos (i en alguns casos tres o més) fills. Eren molt feliços, però un dia tot es va torçar.
La dona, amb l’ajuda dels seus treballadors, va decidir segar els camps de blat que encara eren verds. El jove hereu al veure la seva collita desperdiciada, li va dir a la seva dona: “dona d’aigua havies de ser!”, i dites aquestes paraules la dona d’aigua va desaparèixer per sempre. Després d’això, començà una tempesta que arrasà amb totes les collites d’aquell any; fou aleshores quan l’hereu s’adonà del seu gran error.
Des de llavors, la pobresa i la misèria va envair de nou al jove hereu.
Diuen que la dona d’aigua tornava cada dia a pentinar als seus fills amb una pinta d’or i a fer-los un petó.
En una de les històries, la dona d’aigua plorava cada dia de tristesa i les seves llàgrimes eren perles que va retornar la riquesa al jove hereu.
Un altre final és que la dona d’aigua torna quan la seva filla és a punt de casar-se i plora perles que retornen la riquesa a la seva antiga llar.
Però el final més estès n’és un en que la dona d’aigua torna cada dia a veure els seus fills. Un bon dia el marit ho descobreix, i li demana als seus fills que cusin el seu vestit amb el de la dona d’aigua per tal de que així no marxi i escolti les seves explicacions. Els nens fan cas del seu pare, que quan sent que els fills han complert la seva promesa entra a l’habitació, però no hi queda ningú: ni la seva estimada dona d’aigua ni els seus fills.
De matrimonis entre dones d’aigua i hereus en trobem a diverses poblacions: a Vallderrós, a Vinçà, a la riera de Gualba (Vallés Oriental), a Viaplana (Granollers), Can Blanc (Arbúcies) i a Combrén.
Els fills de les dones d’aigua
Diuen que les dones d’aigua poden tenir fills, però que no els hi poden donar llet, i és per això que busquen a una dona que els faci de mainadera per tal de que els pugui alletar; i un cop els hagi criat els hi torni. Diuen que aquella dona escollida per a dur a terme aquesta tasca és recompensada d’alguna manera. Entorn a aquesta trama, us en puc explicar una història.
Vet aquí una vegada, en una vall entre muntanyes nevades hi vivia la família del Mas Blanc. Una família que va tenir un fill preciós: l’Eloi. Eren molt feliços, tot i que força pobres, ja que una malaltia havia matat al bestiar.
Un bon dia la mare va sortir amb el seu fill a passejar. El nen va començar a plorar de gana, i la mare es sentà a la vora d’un gorg a donar-li el pit.
D’entre les aigües en va sortir un ésser meravellós: una dona d’aigua. Aquesta duia un petit nadó entre els seus braços. La dona d’aigua plorava i el petit nen dormia.
La dona d’aigua li va demanar que sisplau criés al seu fill durant un any i que l’any següent li tornés al mateix lloc i a la mateixa hora; i que portés amb ella un cistell ben gran i un mocador de fer farcells.
La dona va acceptar la proposta i va posar-li de nom al petit nen Moisès. En Moisès gaudia molt quan el banyaven, no volia sortir mai de l’aigua.
Així va passar un any, i el mateix dia a la mateixa hora, la mare va tornar al lloc on havia trobat la dona d’aigua amb en Moisès, el cistell i el mocador. La dona d’aigua va aparèixer i per agrair-li la seva ajuda li va dir que li ompliria el cistell amb llavors de blat, però que per res del món aixequés el mocador de fer farcells fins que no arribés a casa.
Pel camí el cistell pesava cada vegada més, però la dona va complir la seva promesa, i en arribar a casa va aixecar el mocador: les llavors de blat s’havien convertit en llavors d’or.
Bé, aquesta és la història de les dones d’aigua de Catalunya, així que si algun dia passeu pel costat d’un gorg, llac o estany i veieu que les aigües es remouen, estigueu ben atents: potser en surt una dona d’aigua…
Il·lustracions
Vet aquí que de les dones d’aigua és força complicat trobar imatges, ja que com a diferència d’altres personatges no s’ha fet popular a través de contes escrits, sinó que s’ha transmès de pares a fills a través de l’oralitat. Tot i així us en porto alguns exemples.
Les primeres il·lustracions són d’Elisenda Soler, publicades en el llibre Contes Populars Catalans.
Alguns exemples de la imatge de la dona d’aigua basca o Lamiak en són aquests. En totes elles, se’ns dibuixa una dona de cabells d’or que es pentina amb una bonica pinta i llueix robes sinuoses i transparents.
Al País Basc és un personatge amb força trajectòria, ja que fins i tot té una escultura en el seu honor a la ciutat de Guipúscoa.
A Cantàbria, la imatge de les Anjanas també és molt similar que a la resta d’indrets.
No us deixeu encisar per la seva bellesa, poden ser força cruels…