“Hi havia una vegada una bonica nena de cabells rinxolats i de color d’or que va anar a parar a la casa de tres óssos i…”
Aquesta és la història de la “Rínxols d’or”, personatge mitificat de la literatura infantil com una nena bastant tafanera i pel meu gust una mica cursi, però que sens dubte ha protagonitzat un dels contes més populars de la història.
Però d’on prové aquest conte? Qui el va escriure realment?
Aquest conte té uns orígens molt curiosos i probablement molt sorprenents per a tots nosaltres. Una primera versió es va escriure l’any 1837 per un poeta molt famós anomenat Robert Southey amb el títol de “el conte dels tres óssos”. Però en aquesta història la protagonista no era ni una nena ni una jove bonica i de cabells rinxolats, era una vella d’uns setanta anys força desagradable, famèlica i sense llar; que entra a la casa dels óssos a la recerca de menjar i allotjament.
Southey assegurava haver escoltat aquesta història per primera vegada de la mà del seu oncle, i una vegada el va publicar, va gaudir d’una bona acceptació. Els lectors britànics van suposar que l’obra era un original d’aquesta família, i així ho van pensar molts historiadors fins fa poques dècades.
L’any 1951 es va descobrir un vell manuscrit en la Biblioteca Pública de Toronto en la col·lecció Osborne de llibres infantils antics. Imprès i enquadernat a mà sota el títol de “ El conte dels tres óssos relatat mètricament amb il•lustracions de Cecil Lodge el Setembre de 1831”. Per tant, podem afirmar que hi ha una versió anterior a la que es va auto atorgar com a original la família Southey. Amb el subtítol de “El cèlebre conte infantil” va ser embellit i versificat com a regal d’aniversari per a un nen de part de la seva tieta, Eleanor Mure.
Les dues versions tenen notables semblances. En la versió d’Eleanor Mure la protagonista també era una vella rondinaire, tot i que els bols del menjador no contenen “gachas” sinó llet agre. La versió de Southey depara un millor final per la vella, que al ser descoberta es llença per la finestra de la casa i desapareix per sempre més. En canvi, en la versió de Mure, els indignats óssos recorren a diverses tècniques de tortura per treure’s del damunt a l’àvia: la tiren al foc però no la poden cremar, la posen a l’aigua però no es deixa ofegar, i al final l’empalen en l’agulla del campanari de Sant Pau.
Cruel no?
Els experts afirmen que Southey va prendre els detalls que més li van interessar del conte de Mure per crear-ne la seva versió i fer-la famosa arreu del seu país.
Dotze anys després de la publicació de la versió de Southey, un altre escriptor britànic en va fer una versió del conte sota el títol de: su ”Treasury of Pleasure Books for Young Children” on en una nota introductòria va explicar que transformava a la vella en una nena, ja que considerava que ja hi havia masses contes de velles; i amb això la va anomenar “cabells de plata”, pseudònim amb el que aquest personatge va ser conegut durant molts anys.
Més tard, l’any 1868, la protagonista és transformada de nou a “Aunt Friendly's Nursery Book”, on és anomenada per primera vegada Cabells d’Or. No va ser fins al 1904 que va rebre el nom amb la que tots la coneixem avui dia de Rínxols d’Or en l’obra “Old nursery stories and rimes”
Personalment no és un conte que mai m’hagi agradat gaire, però sí que és curiós que el nombre tres acostuma a ser recurrent en molts contes: tres plats de sopa, tres cadires, tres llits… Tres porquets, tres desitjos…
Aneu amb compte de no entrar a casa de cap desconegut a tastar la seva sopa que potser s’enrabia una mica.
Il·lustracions
Les primeres il·lustracions que us presento a continuació daten de l’any 1918 i 1927, la primera és de Arthur Rackman. La tercera de Paul Woodroffe, probablement més antiga, de principis del 1900, però no n’estic segura del tot.
Les següents imatges que us presento a continuació són també de caire clàssic.
Portades de contes d’arreu del món, sempre se’ns presenta el mateix esquema de personatges, una bonica nena de cabells rinxolats i tres óssos. Algunes angleses, d’altres franceses, altres amb dibuixants japonesos i altres catalanes, però totes elles amb una imatge bastant similar.
“I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.”