“Hi havia una vegada una Sirena molt i molt bonica, la més bonica de les seves germanes i la més jove…”
Així comença un dels grans relats de Hans Christian Andersen, un dels millors autors de contes infantils de la història. Escrit originalment l’any 1836 i traduït per primera vegada a l’anglès el 1872, la Sireneta és un conte que, com ja acostuma a ser habitual, força diferent de les versions que coneixem i que s’han fet posteriorment.
Però abans de parlar de la versió original de la història, m’agradaria parlar dels orígens d’aquestos personatges mitològics que han inspirat tantes i tantes històries. Són éssers originaris de l’antiga Grècia i en la seva forma original eren híbrids de dona i ocell; posteriorment es van convertir en híbrids de dona i peix. És per això que en anglès es diferencia Siren (la sirena de forma original) i Mermaid (la sirena amb cua de peix). Es caracteritzaven com ja sabeu per la seva prodigiosa veu i el seu atractiu indescriptible, és per això que en un inici estaven relacionades amb els ocells, pel seu cantar. Sovint se les ha considerades éssers cruels, que porten als més agosarats mariners a una mort segura, i probablement molts d’ells hauran somiat amb la seva presència ni que tan sols sigui una vegada.
Allunyant-nos ja de la mitologia grega, molt interessant, per cert; parlem del conte d’Andersen, us faré un breu resum de la història original que va escriure i després parlarem de la seva relació amb altres relats.
“ Hi havia una vegada una bonica Sirena, la sireneta, la més petita de cinc germanes. Ella somiava en pujar un dia a les aigües de la superfícies del mar per poder veure els secrets que amagava el món de dalt. El seu pare, el Rei del Mar, no les hi deixava pujar només que una vegada a la vida, quan complissin quinze anys.
Al arribar a aquesta edat la Sireneta va pujar fins la superfície i va veure un vaixell que per desgràcia va naufragar, i en va rescatar a un jove i atractiu capità del qual es va quedar profundament enamorada. El va portar fins a la platja, però ella no podia sortir de l’aigua, i es va quedar al seu costat donant-li escalfor fins que va sentir unes veus. Eren tres boniques donzelles que van veure el príncep i el van ajudar, el capità es va enamorar d’una d’elles creient que era ella qui l’havia salvat.
Trista per la seva desgràcia va recórrer a l’ajuda de la Bruixa dels Abismes, que li va atorgar unes cames amb les quals pogués caminar a canvi de la seva llengua, i per tant tota la seva veu. Amb la condició de que si el seu estimat es casava amb un altre, ella desapareixeria per sempre més en el mar com la seva espuma. Va accedir de totes maneres.
Va anar a parar al castell del jove i allà es va convertir en una espècie de germana petita, de millor amiga per a ell; ja que ell continuava pensant en la noia que l’havia ajudat a la platja.
El príncep va recuperar la noia que estimava i li va demanar que es casés amb ell. La noia va acceptar i la Sireneta estava disposada a entregar la seva vida al mar, però de sobte va sentir a les seves germanes que li havien vingut a portar un punyal que els hi havia donat la Bruixa per assassinar al príncep i així poder tornar a ser com abans.
Incapaç de matar al seu estimat es va llançar al mar disposada a fondre’s amb les onades, però les veus de les fades del Vent li van dir que a partir d’aleshores seria una d’elles, ja que havia estat capaç de sacrificar la seva vida per un home. Durant 300 anys hauria de fer el bé per tal de poder aconseguir una ànima immortal i tenir la felicitat eterna de la que només els homes poden gaudir, ja que són els únics éssers amb ànima.”
En el text d’Andersen trobem molts aspectes violents que no es reflexen en les versions que s’han fet posteriorment, així per exemple, en l’escena en que la Bruixa li atorga les cames ens fa una descripció sagnant d’aquest fet. I no paga amb la seva pròpia veu, sinó amb la llengua que li és arrencada de forma violenta. A més només pot caminar sobre les seves cames sentint com si se li clavessin ganivets en els seus peus.
En relació amb el final de Disney, aquest és molt més dur. Amb Disney, s’acaba casant amb el príncep i sent feliç per sempre; en canvi, en l’original està condemnada a 300 anys de fer el bé per poder gaudir de la llibertat que li proporcionarà una ànima immortal.
Per Andersen, el fil argumental és la recerca per part de la Sireneta d’una ànima immortal; en canvi, amb Disney la recerca de l’amor és el més important.
Havent revisat les dues versions, em quedo amb la d’Andersen. La de Disney sempre m’ha semblat bastant nyonya i no m’ha agradat mai el “Sebastian”.
Il·lustracions
Abans de portar-vos les il·lustracions en relació al conte d’andersen, m’agradaria ensenyar-vos una miniatura russa del Segle X, on s’observa l’anterior procedència dels ocells de les sirenes.
El mite de les sirenes ha estat reflectit en l’art molt sovint, tal i com es fa evident en aquesta obra del 1900 feta per John William Waterhouse.
Fins i tot se n’han fet estàtues, com la que podem trobar a Copenhagen.
Ara ja en relació amb la història d’Andersen, trobem nombroses il•lustracions antigues. La primera d’elles de Françoise Bertier, la segona de Vilhelm Pedersen, les dues següents de Bertall; i la darrera en desconec l’autor. Compareu-les i també comparareu diversos prototips de sirenes.
Edmund Dulac el 1911 en fa la seva pròpia versió.
També trobem altres imatges entorn a aquest personatge. En la segona d’elles s’observa el sacrifici de les cinc germanes, concedint els seus llargs cabells a la bruixa per tal de que aquesta els hi entregui el ganivet que ha de salvar a la seva germana petita d’una mort segura.
Sota el títol anglès de “The little mermaid” trobem les següents portades de contes. Una més clàssica, l’altra més original.
D’origen japonès i oriental són les il·lustracions que us presento a continuació, algunes de molt divertides, però totes amb un encant especial.
Alemanya i Noruega respectivament són les il·lustracions que us presento a continuació.
Són tantes les versions de la Sireneta arreu del món que fins i tot, d’entre aquestes il·lustracions podem veure una moneda dedicada a la figura del seu autor: Andersen.
Així que ja sabeu, no us deixeu emportar per cap príncep, que al cap i a la fi aquestes històries només acaben bé en els contes; o potser ni així.