Els orígens de… EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

7 Juliol 2008
0

“ Vet aquí una vegada un Emperador que era el millor vestit de tots…”

Aquesta és la història de El vestit Nou de l’Emperador, una història atribuïda durant molt i molt de temps a l’escriptor danès Hans Christian Andersen i publicat l’any 1837. Però estem segurs del tot de que aquest és el seu verdader origen? De fet aquest és un conte de fades popular d’origen desconegut amb un missatge o finalitat concrets: “Només perquè tothom cregui que una cosa és veritat, no significa que ho sigui.”, i present en moltes cultures.

Hi ha qui s’atreveix a concloure que Andersen va trobar la inspiració per aquest conte en un dels relats de El conde de Lucanor, concretament el XXXII que titula així “Del que li va passar a un rei i als pícars que li van fer la tela”. Aquesta història fou escrita cinc segles abans que Andersen publiqués la seva versió, entre els anys 1330 i 1335 en aquesta obra que és un recull de conte feta per Don Juan Manuel.

Sigui com sigui Andersen va fer popular aquesta història portant-la a innumerables versions arreu del món, voleu conèixer la seva?
“Hi havia una vegada un emperador que li encantava la roba i que tenia molts vestits. Un dia va escoltar a dos estafadors que deien que tenien la tela més suau i delicada del món, a la vegada que resultava invisible per a qualsevol estúpit que fos incapaç de dur a terme el seu càrrec. Evidentment, no hi havia cap roba i els espavilats s’anaven quedant amb el car material que sol•licitaven per fer el vestit.
Tothom havia sentit parlar del fabulós tratge i tothom fingia que el veia, però en realitat ningú veia res. Fins que un nen va dir: “L’Emperador va despullat!”, i aleshores tothom va començar a parlar-ne fins que tots van acabar reafirmant el que deia el nen.”

La versió del Conde de Lucanor és força similar, tot i que s’adapta a els tòpics socials de l’època. Enlloc de dos, eren tres els estafadors. I aquesta vegada qui no fos capaç de veure la tela no era perquè fos estúpit, sinó perquè no era fill del pare que li atribuïen. D’aquesta manera, el Rei (i no Emperador), podria augmentar els seus béns, ja que un no pot heretar d’un pare que suposadament no és el seu, i per tant, les herències passarien a mans de la casa reial. Evidentment, tothom va fingir veure la famosa tela i el sumptuós vestit, fins i tot els tres ministres que el Rei va enviar. Aquesta vegada qui fa veure la realitat al Rei no és un nen, sinó un negre que no té res a perdre. El Rei es va enfadar molt, però aleshores, un altre es va atrevir a dir-ho, i així fins que tothom va dir la veritat. Els estafadors van fugir i mai més es va saber res d’ells.

Curiosa versió de la mateixa història i segur que cada cultura i cada país en té una de pròpia, sobre algun rei que es passeja despullat tan tranquil pensant que duu un magnífic vestit.

Sovint el títol d’aquesta obra s’ha emprat com a metàfora per a fer-nos veure una realitat que tothom veu però ningú s’atreveix a dir. Una metàfora similar que podem trobar en anglès relacionada amb aquesta història és “Elephant in the room” que ve a referir-se en que hi ha coses tan evidents com que un elefant no cap en una habitació.

És un conte divertit, que ens fa veure una vegada més que els nens són sincers en tots els aspectes de la vida i que diuen les coses tal i com les pensen.

Il·lustracions
De caire clàssic són les primeres il·lustracions que us porto sobre aquesta història en que destaca sobretot la desfilada que fa l’Emperador despullat pels carrers.


  

Les que us presento a continuació són d’origen Danès, a l’igual que Andersen. La primera és de l'any 1837.

 

A continuació us presento dues imatges més d’aquest relat, la primera d’Edmund Dulac.


 
Són moltes les portades de conte que ha protagonitzat i protagonitza aquesta història arreu del món. Cadascuna d’elles ens presenta un rei o un emperador representat de manera diferent en funció de les tradicions o tratges típics de cada país. Algunes de més modernes, d’altres de més clàssiques: angleses, franceses, aràbigues, alemanyes, xineses, italianes…
               

 

En definitiva, a vegades és millor dir les coses tal i com són, per molt que resulti evident.

 



Comentaris

Deixa la teva opinió