“ Hi havia una vegada una bonica princesa que va néixer en el sí d’una família reial i en el seu bateig, els seus pares van fer una gran festa per a celebrar-ho, en el seu bateig van convidar a totes les fades perquè li concedissin un do. Cadascuna li va atorgar el seu, en total eren set i el rei va fer construir per a elles coberts d’or i robis. De cop i volta va aparèixer una vuitena fada molt vella que no havia estat convidada, i es va enfadar molt, tant va ser així que com era una mica bruixa i va condemnar a la nena. Va dir que quan complís 16 anys moriria clavant-se una agulla de cosir al dit. Una de les fades bones va aconseguir canviar l’encanteri i va dir que cauria dormida en un son molt profund que podria durant 100 anys. Tot i que el pare fa desaparèixer totes les agulles, al jova noia puja a una torre on hi ha una cosidora i s’acaba punxant. La noia i la resta del reialme cau en un son profund. El castell s’omple d’arbustos, herbes i rosers i passen 100 anys. Apareix un príncep, que trenca l’encanteri fent-li un petó d’amor verdader. Es desperta, es casen i viuen feliços per sempre més”
Aquest és el conte de “La Bella dorment del Bosc” conte de fades popular europeu popularitzat per Charles Perrault que el va publicar l’any 1697. La història de Perrault, però, no acaba on tots pensem; la història continua amb les perversions de la sogra de la noia per intentar matar als dos fills de la jove parella i a la pròpia protagonista de la història, tot i que finalment acaba bé.
Un clàssic d’entre els clàssics; que té un origen i una història una mica diferent de la que us he explicat fins ara.
La història que ha encapçalat aquest article és la que va popularitzar Perrault i la que ens ha arribat als nostres dies a través d’innombrables versions, però evidentment no és la història original.
La primera versió escrita que es coneix d’aquest conte fou escrita per Giambatista Basile l’any 1636 publicada a Itàlia en la seva col·lecció Pentamerone, tot i que hi ha qui diu que hi havia dues versions escrites anteriors del segle XIV, i d’autor desconegut. La història de Basile rep el títol de “Sol, Lluna i Tàlia”.
“En aquesta història uns savis adverteixen al rei de que la seva filla recent nascuda corre el perill de punxar-se amb una estella enverinada amagada entre el lli. Tot i que el rei prohibeix l’entrada de lli al palau, la noia es troba una filadora de lli i es posa a filar, immediatament es punxa i cau morta. Desesperat el pare, deixa el cos de la seva filla sobre una tela de vellut, tanca el palau i marxa per sempre. El palau queda abandonat, un bon dia un noble que caça en el bosc, veu el palau, hi entra i troba el cos de la preciosa jove. No es limita a fer-li un petó, sinó que en ella concep dos fills. Nou mesos més tard Talía dóna llum a dos bessons: un nen i una nena, el sol i la lluna, que són criats per les fades. Un bon dia el nen llepa el dit de la seva mare i li arrenca la estella enverinada i la jove noia es desperta.
Passen els mesos i el noble que recorda el seu agradable encontre amb la noia, torna al palau, trobant-la aquesta vegada desperta. Li confessa que és el pare dels seus fills i viuen un idil·li que dura una setmana fins que ell l’abandona de nou per tornar amb la seva dona que mai havia mencionat.
A partir d’aquest moment la història es va tornant més complicada i perversa. La dona del noble se n'assabenta de l’existència de dos fills bastards del seu marit i els fa agafar, donant-li al seu cuiner perquè els cuini pel seu marit, i així aquest es mengi als seus propis fills. I quan el marit gairebé ha acabat de dinar, la dona li diu que s’ha menjat als seus propis fills.
El cuiner, home de bon cor, es veu incapaç de matar als dos nens i els substitueix per carn de cabra. La dona enfurismada ordena que Talía sigui cremada viva, però al final és salvada en última instància pel pare de les criatures”
Una història horrible i gens infantil de la que posteriorment esdevingué la història de Perrault. També els germans Grimm en van fer la seva pròpia versió, derivada de les històries sobre la Bella Dorment que s’explicaven des d’Alemanya sota el nom de Dornröschen l’any 1812. Evidentment, el conte de Perrault era molt més llarg i menys infantil que la versió “light” que en van fer els germans Grimm, tot i que Perrault va ometre al seu torn molts detalls escabrosos que apareixien amb anterioritat a l’obra de Basile.
Però d’on prové realment la inspiració de Basile? Hi ha qui diu que es va basar en una obra medieval de caràcter cortesà escrita l’any 1528 sota el títol Perceforest, en la que una princesa anomenada Zellandine s’enamora d’un home que es diu Troylus. El pare de la noia envia al jove enamorat a realitzar unes probes per tal de demostrar que és digne de l’amor de la seva filla, i mentrestant ella cau dormida en un profund son; però en el seu ventre està engendrant un fill que al néixer llepa el dit de la seva mare i arrenca l’estella en el lli que li ha produït el son etern. El promès torna i es casa amb la jove.
El nom però de la jove protagonista d’aquesta història, ha estat sens dubte un dels més inestables de tots els contes, i de fet el menys recordat, en la història de Basile es deia Talia, i finalment s’ha acabat consolidant sota el nom d’Aurora, tot i que a molts ens costa recordar-ne el nom. Fins i tot en català es va fer una versió, adaptada de la dels germans Grimm i escrita per Carles Riba l’any 1935 sota el títol d’Englantina.
La popularitat més gran d’aquesta història va arribar però de la mà de Disney, que l’any 1959 va estrenar la seva “Bella dorment”.
Il·lustracions
Són moltes les imatges i il·lustracions que tenim entorn a aquest famós conte. Algunes de clàssiques, altres més modernes… però totes elles tenen alguna cosa especial. Arreu del món s’ha dibuixat aquest personatge, així que com sempre comencem per les imatges més clàssiques. La primera d’elles és una il·lustració de l’any 1697 de Clouzier, les tres següents són de Gustave Doré publicades l’any 1897. Les que segueixen són també de caire clàssic, tot i que en desconeixo l’autor.
Ja en color però igualment clàssiques són les següents imatges, la majoria d’elles ens presenten una bonica jove dormida. La primera és d’Edward Burne Jones, la tercera de Walter Crane, la cinquena de Jessie Wilcox i la darrera de Brewtnall.
D’origen italià són les següents imatges i portades de contes.
També he trobat forces il·lustracions d’origen alemany d’aquest conte, així com segells entorn aquest conte publicats l’any 1964.
Portades d’arreu del món són les que us presento ara, estigueu ben atents, hi ha algunes de molt curioses.
Evidentment, Disney no es va poder l’any 1959 estar de fer-ne la seva pròpia versió i personalment mai m’ha agradat gaire.
Així que recordeu, cal que aneu amb compte no fos cas que us punxéssiu amb una agulla i caiguéssiu adormides per sempre més.