“Hi havia una vegada un noi molt pobre que va anar a cercar fortuna pel món. Va arribar a un bosc i s’hi va fer fosc. Va arribar a una cova molt gran on va veure sortir un gegant amb un sol ull al front, que el va convidar a entrar a la seva cova.
Al final de la cova hi havia un ramat d’ovelles en un corral de les que cada dia el gegant se’n menjava una, i quan acabés es menjaria al noi. El noi espantat, va decidir que quan el gegant s’adormís després de menjar-se l’ovella, li cremaria el sol ull que tenia amb una barra de ferro que hi havia a la voreta del foc. Dit i fet! Així ho va fer, i el gegant va començar a cridar i a jurar que el mataria.
El noi s’amagà entre el ramat d’ovelles, i el gegant va obrir la gran pedra que tapava l’entrada de la cova perquè el ramat anés sortint i l’aniria tocant ovella per ovella fins que trobés al noi. Molt espavilat, el xiquet es posa la pell de l’ovella que s’havia menjat el gegant al damunt i va poder sortir de la cova, va cridar al gegant i el conduí, a través de la seva veu fins al penya-segat més alt de tots, on el gegant va caure i va morir.
El noi va tornar a la cova del gegant on va descobrir-hi un tresor, se’l que da i se l’endugué; i mai més va tornar a passar gana.”
Aquesta és la història de “El gegant de l’ull al front”, una història adaptada de l’Odissea en el passatge en que Polifem és vençut per Ulisses en el seu viatge de tornada a Troia. Però la història que us he explicat és la versió catalana recopilada per Joan Amades el 1979 en les seves “Les millors rondalles populars catalanes”.
La història catalana diuen que prové del Moianès, la Quera (la Garrotxa) i que també la podem trobar a Rocallaura, i la llegenda d’aquests indrets explicava que un bon dia uns caminants van fer nit en una cova d’un gegant amb un sol ull. Es va menjar un dels caminants i la resta es van poder escapar tal i com us he explicat en la història d’abans.
Aquest gegant també se’l coneix per aquestes terres sota el nom de Pare Gegantàs i Pare Janàs.
Al Pirineu també podem trobar altres històries de gegants amb un sol ull al front, són els que guarden el ramat de bestiar; i s’explica que la serralada era un antic reducte de ciclops.
La Odissea d’Homer va ser escrita al segle IX aC, i en ella ens narra les aventures d’ Ulisses en el seu retorn de Troia cap a Ítaca, en un dels seus passatges es creu amb Polifem un ciclop cruel i barbut que vivia en una cova i que acaba vencent cremant-li el seu únic ull i amagant-se entre el seu ramat. Com veieu la història és pràcticament igual que la catalana, i es diu que la catalana es va inspirar en l’Odissea d’Homer. Tot i que hi ha agosarat que s’atreveixen a confirmar que Homer es va inspirar en una antiga història Mediterrània sobre gegants amb un sol ull per escriure aquest passatge. Així que, qui sap? Potser Polifem era català…
Il·lustracions
Les imatges que us porto són de Polifem i l’Odissea, ja que de la història del Gegant de l’Ull al Front, m’ha resultat impossible.
Primer de tot us porto dues imatges d’atuells, un del 600 AC, i l’altre del 500aC on s’observa Ulisses a la cova de Polifem.
També s’han moltes pintures fet d’aquesta història, la primera és de Johann Heinrich ; i la segona de Jacob Jordaens del segle XVII.
Més imatges de la història de Polifem.
Així que ja sabeu que si un dia passegeu pel bosc i us trobeu un gegant amb un sol ull, no entreu a la seva cova.