“Vet aquí una vegada un rei i una reina que desitjaven tenir un fill. Van prometre que donarien a tot els pobres un sac de farina, un setrill d’oli i una olleta de mel. Feta aquesta promesa, el nen va néixer, i tots el pobres van tenir el seu menjar. Quan el nen tenia set anys va arribar una velleta al castell dient que no s’havia assabentat de la promesa fins aleshores i que venia a buscar la farina, l’oli i la mel.
Li van donar, però el jove príncep jugant li va trencar el setrill i l’olleta a la vella que li va dir que no trobaria la felicitat fins que no cerqués l’amor de les tres taronges.
Quan el Bernat va complir els setze anys caigué malalt i va decidir marxar a la recerca de l’amor de les tres taronges. Ningú no sabia quin era aquest amor, i pel camí es trobà una velleta que li va demanar menjar, li va donar i a canvia la vella li va dir on podia trobar l’amor.
Hauria de travessar un camp ple de formigues carnívores, un camp d’animals ferotges i un camp amb una serp de set caps. Els hi va donar de menjar a totes les bèsties i el van deixar passar.
Després arribaria a un jardí amb un taronger màgic amb tres taronges custodiat per tres gegants dormilegues als que hauria d’anar amb cura de no despertar. Havia d’agafar les tres taronges i fugir.
La velleta però li va donar un cabdell de llana groga, un de llana verda i un de vermella; i el noi marxa a la recerca de l’amor de les tres taronges.
Al arribar al taronger i agafar les taronges els gegants van despertar i el van seguir, per fugir-ne el Bernat el llençà el cabdell groc que es transformà en una garriga plena de punxes. Després tirà el verd que es va convertir en un bardissar ple d’esbarzers i lianes. I finalment els llençà el cabdell vermell que es transformà en braser.
Ja no el pogueren seguir i va fugir, de tant córrer li va entrar set i va decidir obrir una taronja de la que en sortí una bonica donzella amb molta set que es tornà fum al no poder beure aigua. Va passar el mateix amb la segona, però amb la tercera no, ja que en Bernat va obrir la taronja quan estava al costat d’un pou, i li va poder donar aigua.
Es van enamorar i es van prometre, el noi va voler anar a Palau per portar-li una carrossa de diamants que portés a la delicada noia, i la va deixar esperant al costat del pou. Va aparèixer una criada amb cara de pocs amics que al sentir-ho tot va clavar-li a la noi una agulla de cap al clatell, va prendre-li el vestit i va tirar-la al pou, on es va convertir en un peixet. Es va fer passar per la bonica donzella i intentava pescar el peixet per tal de matar-lo; i quan va arribar en Bernat se la va emportar a palau i s’hi va casar.
La criada va manar que pesquessin el peixet i el cuinessin, però d’una de les espines en va sortir una bonica papallona que es va posar damunt del dit d’en Bernat i ell va veure-hi que tenia una agulla molt petita clavada l coll, li va arrencar i es va transformar en la bonica donzella. La criada li va agafar un cobriment i es va morir, i el príncep i la bonica donzella van ser feliços per sempre més.”
Aquesta és la versió catalana del conte l’Amor de les tres taronges, també anomenat Les tres taronges de la vida, recopilat per Joan Amades en el seu llibre Folklore de Catalunya rondallística de l’any 1974. Un conte que segons els estudiosos prové del folklore italià i que va ser escrit per primera vegada per Geambatista Basile l’any 1674. Era el darrer conte inclòs en la gran obra de Basile. Allà el conte rebé el nom de “The three citrons” (Els tres cítrics), però popularment s’ha donat a conèixer com “L’amor de les tres taronges”.
En aquesta versió hi ha elements que no apareixen en la catalana, com que per exemple que el noi ha de viatjar fins a una illa, l’illa d’Ogresses; no hi havia gegants que custodiessin el taronger, sinó que les taronges les hi donava un home que l’advertí de que no les obrí fins arribar a la font; qui encanta al noi i després a la jove és la mateixa persona, una bruixa; en comptes de transformar-se en un peixet, es transforma en ocell.
Aquest conte hi ha qui diu que el seu origen és completament diferent i que podria ser oriental, un antic conte xinés.
Carlo Gozzi va escriure l’any 1761 un drama basat en aquest conte i la seva rocambolesca trama; drama que va servir de base perquè l’any 1919 aquest conte es transformés en una famosa òpera feta pel rus Serguei Prokófiev, dividida en quatre actes i sota el nom de Lyubov k Tryom Apelsinam.
Un conte molt maco i també amb una trama molt poc creïble i fins i tot, una mica estúpida, però que a mi personalment em va agradar molt quan el vaig llegir.
Il·lustracions
Són molt poquetes les il·lustracions que he trobat entorn a aquesta història. La primera d’elles és la de Edward McCandlish.
Algunes portades d’algun conte, fins i tot d’un en català són les que us porto ara.
Recordeu que quan obriu una taronja per menjar-vos-la, potser us en surt una bonica donzella, sobretot doneu-li aigua.