Elefant Trompeta

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2008)

Hola a tots i totes! Avui us vull parlar d’un sistema utilitzat per classificar els contes de Fades d’arreu del món, de manera que un conte amb certes característiques es pot classificar dins d’una tipologia en la que podem trobar els seus símils o variants d’arreu del món. Es tracta del sistema ATU.

Aquest sistema fou creat l’any 1910 pel finlandès Antii Aarne, i ampliada el 1928 per Stith Thompson (EEUU). De manera que el sistema és sovint conegut sota el nom de Aarne Thompson. El 2004 Hans Jörg Uther el va ampliar. D’aquí les inicials ATU per denominar el sistema.

Però bé, la gràcia del sistema per mi és la classificació, i la vaig descobrir a un curs que vaig fe ramb la magnífica Roser Ros, em va semblar un sistema molt curiós, i sovint s’empra en enciclopèdies diverses per recollir en grups els contes. En aquesta classificaxció podme trobar tres grans grups (amb els seus corresponents subgrups):

1. Contes d’animals

2. Contes folklòrics ordinaris

3. Contes humorístics

Posteriorment s’han afegit dues noves categories: Contes de fòrmula i Contes no classificats.

Doncs bé, fet aquest article una mica “freak”, a partr d’ara si us parlo d’algún conte i us explico que està classificat sota el tipus “x” segons l’ATU, ja sabreu de què parlo. Més o menys.

Curiós, no? A mi m’ho sembla…

“Vet aquí una vegada uns reis que desitjaven tenir fills però no ho aconseguien, un dia passejant pel jardí, van veure un corb que els sobrevolà el cap amb un a poma entre les seves urpes i que anava cridant, “Qui aquesta poma es menjarà, un fill tindrà”. Dit i fet la reina es va menjar la poma i va tenir un fill Corb. Als 20 anys el Príncep Corb es volia casar i si els seus pares no li trobaven esposa un gran mal vindria.
Ningú no es volia casar amb el Corb, només hi va estar interessada la filla de la bugadera que es delia per casar-se. Es deia Maria i va anar a Palau per preparar-se pel casament que es preparava per d’aquí a tres dies.  La primera nit estava rentant-se i se li va aparèixer un donzell vestit de blau que li preguntà per a qui es preparava, la noia contestava que amb el Príncep Corb, el donzell es rigué d’ella i ella li va tirar l’aigua bruta i plena de sabó al damunt. La segona nit es pentinava i va aparèixer un donzell vestit de verd que també es rigué d’ella, i ella li va tirar el mirall i la pinta d’or. La tercera nit un donzell vestit de porpra es rigué d’ella mentre s’empolainava i ella li llançà un llumet d’oli.
Es van casar i a la nit quan eren a la cambra el corb es transformà en un formós donzell que li confessà que està encantat des del seu naixement i que l’ha d’ajudar a trencar l’encanteri convencent al seu pare que celebri tres dies de festa i que ho observi tot des del terrat sense riure ni tan sols una miqueta.
Ella així ho va fer, i el primer dia de festes va haver una gran desfilada amb gent molt estranya amb set braços i set cames, al final de la cavalcada hi anava el donzell de blau; la desfilada del segon dia fou encapçalada per homes molt peluts i vestits amb fulles d’arbres, i al final hi anava el donzell de verd; i el darrer dia va haver la desfilada d’animals molt estranys acompanyada pel tercer donzell. Ella no es va poder estar i se li va escapar una mica el riure.
No s’havia pogut desfer l’encanteri i al capdamunt s’havia multiplicat per set, el Príncep Corb li va explicar que ell era cadascun dels tres donzells i que havia de marxar per sempre. La noia sortí a la recerca del seu estimat i li van dir que qui la podria ajudar seria: el Sol, la Lluna i el Vent.
Es va dirigir al Palau del Sol on aquest li va dir que el seu espòs era presoner al Palau d’una princesa lletja que es volia casar amb ell. Per poder arribar al castell de la princesa lletja hauria de travessar un camp ple de punxes. Per ajudar-la el sol li va donar una avellana, perquè la obrís quan en tingués necessitat. La Maria anà al Palau de la Lluna on li va donar més informació del seu espòs: es casaria d’aquí a tres dies i està amagat en una cambra secreta. La Lluna li va donar unes sabates de ferro per poder travessar el camp de punxes i una ametlla perquè l’obrís quan fós necessari. Al Palau del Vent li van explicar que només aconseguiria trencar l’encantament si evitava el casori. El Vent li va donar una nou i a part li va garentir que bufaria per emportar-se le vestit de la núvia lletja i així enraderir el casori el màxim possible.
Tres dies tardà la Maria en arribar al Palau de la princesa lletja, i va obrir la nou, d’ella en sortí un mantell de puntes de plata que va oferir a la prinmcesa lletja a canvi d’una bossa de monedes de plata. Obrí l’ametlla i en sortiren unes sabates d’or que intercanvià amb una bossa plena de monedes d’or. Finalment obrí la nou i en sortí un vestit de núvia preciós, que la noia va oferir a la princesa lletja a canvi de que la deixés veure al príncep corb. La lletja va accedir-hi a disgust, i el príncep corb i la seva esposa quan es van retrobar, es van fondre en una càlida abraçada. Tal enrabiada va sentir la princesa lletja que va patir un cobriment i va caure fulminada a terra d’un atac de cor.
I van celebrar set vegades les festes i el malefici es va trencar per sempre més.”

Aquesta rondalla o conte es tracta d’una història que s’engloba dins del grup de rondalles de: marit encantat, en la qual podem trobar històries com la Blancaflor o la Bella i la Bèstia. La diferència entre aquesta història i la resta de les històries d’aquesta temàtica radica en el fet de que el príncep ja neix encanta pel desig dels seus pares de tenir un fill.
El fet de que sigui la reina la que mengi la poma i això porti a la maledicció, ens fa pensar una mica en el passatge de la Bíblia de la creació de l’Home i el pecat original d’Eva, en la que al igual que aquesta història és un animal considerat malèfic, el que convida a “pecar” i menjar-se la poma.
Hi ha qui diu que aquesta rondalla prové de Mallorca, on va ser recollida per primera vegada i que posteriorment s’han fet nombroses versions al Principat, les Illes o el Rosselló.
També hi ha qui diu que prové aquesta història de la antiga llegenda d’Eros i Psique, o si més no, que al igual que la Bella i la Bèstia s’hi ha pogut inspirar.
Aquesta història es diferencia de la resta pel fet de que sigui la protagonista femenina de la història la que superi totes i cadascuna de les probes per tal de desencantar al seu estimat.
Una història amb elements molt característics de les rondalles populars: les proves, l’encanteri, l’antagonista com una espècie de princesa una mica bruixa… Hi ha versions en que la princesa lletja és més aviat bòrnia.
Sigui com sigui, un conte de les nostres contrades bonic d’explicar.

25 CUENTOS POPULARES DE EUROPA, Michi Strausfeld, Ramon Besora, Editorial Siruela –> Un recull de 25 contes populars de tota Europa, amb una edició molt ben acurada, una tria excel·lent i les fantàstiques il·lustracions d’una il·lustradora com hi ha poques: la Rebeca Luciani. Té un art i un estil que la fan diferent de la resta. Els seus dibuixos poden semblar surrealistes, i en certa manera ho són, però estàn plens de vida. Només pels seus dibuixos ja val la pena aquest llibre…

Són contes de 25 regions diferents, contes que potser ens semblen nous, altres que ja ens sonen però amb una variant diferent… però sigui com sigui 25 contes que ens aporten una mica més de les 25 cultures que ens envolten.

Hola a tots i totes! De nou, he descobert una marca de joguines d'allò més interessant. Es tracta de Vilac, joguines que es fan des de 1911 i de tradició francesa. De qualitat excel·lent tenen també elements decoratius, guardioles i a part d'una sèrie de joguines pensades per als més petits. Una mostra…

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Són dates de disfresses, bogeria, idees descabellades, gresca i rauxa. És Carnestoltes! I tot això vol dir que és una època en que nens i nenes d’arreu de les nostres contrades hauràn preparat amb l’inestimable ajuda de les seves senyoretes, les disfresses que lluiràn la setmana vinent. Mares i pares els hauràn ajudat amb l’altre disfressa que hauràn fet o comprat, i tot per una setmana boja i per les senyoretes estressant… Per acompanyar una setmana així, què millor que un conte tan genial com el que us porto avui:

CARNAVAL, Javier Sobrino i Rebeca Luciani, Editorial La Galera (2008) –> Arriba el Carnestoltes i l’Anna se sent incòmode amb les disfresses i la gent que l’envolta: no li agraden, li fan por… Hi ha molta gent, molt soroll; però de cop i volta les coses li deixen de semblar tan terribles i comença a veure el Carnestoltes amb uns altres ulls.

Un llibre que ens serveix per entendre que hi ha nens que no els hi agrada el Carnestoltes, que els fa vergonya disfressar-se i que preferirien que aquest dia no existís, però amb la nostra ajuda, els hem de fer veure que pot ser un dia maravellós!

Les il·lustracions són de la genial Rebeca, un estil exquisit i deliciós; un surrealisme que s’adequa molt bé a l’època de l’any de que parla aquest conte. Com sempre una feina genial!!!

Il·lustrador polifacètic i amb una gran producció. Un estil molt personal, divertit i adequat a cadascún dels mitjans que se li proposen. Des de les il·lustracions per als més petits, fins als cartells per fetes majors i actes similars, des de logotips fins al Disseny d’un llibre de text complert… Hi ha dos Ricards, el gràfic i l’il·lustrador. Vosaltres amb quin us quedeu? Jo ho tinc molt clar…

Unes respostes molt interessants, completes i intel·ligents, espero que us agradin:

 – Com vas començar en el món de la il·lustració?
Hi hauria una primera època amb la que compaginava escola Massana i feina amb estudis professionals de disseny Gràfic,
I la segona quan  em vaig establir com autònom, d’aquesta segona ja fa 10 anys. Per treballar directament amb il·lustració, amb editorials i publicitat.

– Què és el que més t’omple de la teva feina?
Quan acabes el projecte, sigui quin sigui, seure’m davant i no
deixar de mira’l.
Per què es una situació molt estranya d’explicar però veure tot aquell espai creat a base de colors textures i formes pugui representar una atmosfera d’una història i a sobre crear sensacions… no sé…

– He vist que fas de tot, il·lustracions per a llibres de text, il·lustració per a llibres infantils, cartells, il·lustració científica… Què és el que més t’agrada? Quina d’aquestes feines resulta més fàcil aconseguir?
Mira no ser què dir-te, de fet totes m’atrauen. Si em tingués de quedar amb una, escolliria els cartells. Potser és el que m’apropa al meu punt de partida: la pintura.

– També he vist que maquetes i fas logotips, quin dels dos móns prefereixes? El “Ricard Gràfic”, o el “Ricard Il·lustrador”?
– De fet el dos, i te’n podria afegir un tercer que és la fotografia. No puc evitar-ho, sóc massa inquiet. Prefereixo la il·lustració, però sense descartar les altres dos
disciplines com a fonts d’inspiració, recursos gràfics m’aporten coses diferents als meus treballs.

– Com fas les teves il·lustracions?
Sempre hi ha aquell punt de reflexió, desprès haver llegit el text.
I una inspiració musical, si pot ser de Tom Waits de fons. Tanco els ulls i intento imaginar-me l’escena amb els personatges amb moviment. Intento captar aquell moment i desprès recrear-lo en dos dimensions…

– Treballar per la Revista Cavall Fort o Tatano, et dóna molt prestigi en el món de la il·lustració en català?
No sé si prestigi, però difusió dins el món editorial sí. Agraeixo molt la confiança que tenen en mi des de la primera col·laboració i per altra banda crec que molts il·lustradors a Catalunya han tingut l’oportunitat d’aparèixer per les seves pàgines, i això és el que més em satisfà, il·lustrar per una revista que per mi és un referent i una aposta tant pels il·lustradors autòctons com pels foranis.

– Quina és l’obra de la que et sents més orgullós?
Un Cartell de la festa Major de Gràcia del 1995, pel que representa i pel que em va representar a mi personalment en la professió. De totes maneres n’hi ha moltes d’altres, és difícil escollir

– Si haguessis de triar un conte popular per a il·lustrar,
quin seria? Perquè?
El Patufet, pel conte i tot el seu contingut, pel nom per la revista
En Patufet (1904-1938). Però sobretot pel personatge, petit. Però que sempre supera les dificultats, per molt complicades que siguin.

– Quin era el teu conte preferit de petit?
Més que un conte, un còmic: “les aventures d’ Espiru i Fantàstic” (més el Marsupilami I’Espip). Encarà no sabia ni llegir i ja estava obsessionat per aquest còmic, de fet, encara n’estic. A més, la primera edició que em caigué a les mans es del any 1968 adaptada per l’Albert Jané. Part d’aquesta influència és culpa d’un tiet de la meva mare que me’ls va regalar al veure el meu interès

– La situació de la literatura infantil al nostre país és…
Lluitadora i persistent i crec que amb tendència a l’obertura, és a dir, d’acceptació de noves formules. Tenint un país com França tant a prop crec que en aquest camp ens aporta moltes solucions i influències

– Un país amb bona literatura infantil és…

És un país obert, tolerant i intel·ligent, però sobretot imaginatiu. La proba l’estic vivint en primera persona amb el meu fill (de 3 anys). Tan la seva mare com jo mateix i evidentment per l’entorn de casa, ell sempre ha tingut un contacte amb el contes i la música i això desperta molt la seva imaginació.
Fa uns dies va aparèixer un article a un diari català que parlava de dues noves editorials a Suècia. Cito textualment: Dues editorials de literatura infantil que destrueixen els estereotips sexuals. Els seus responsables pretenen oferir als nens “models més amplis” és a dir, històries ni roses ni blaves.

Si fossis un personatge de conte, series…
El Patufet

L’espai on treballes com és?
Acollidor i envoltat de llibres, ordinadors, pintures i pinzells, una calaixera molt gran per endreçar els munts de papers que tenim i sobretot amb molta llum natural. Un espai ple de records…

– Per acabar, quins són els teus propers projectes més immediats?
Com a més immediat un llibre de text, però el que més m’entusiasma és el projecte personal de llibres: escrits i il·lustrat per nosaltres mateixos. I dic nosaltres perquè és un projecte que estic fent conjuntament.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2008)

És tot un honor i un luxe que algú del prestigi i la trajectòria de la Pilarín, a part d’haver-me contestat una entrevista (que aviat publicaré), m’hagi regalat sense demanar-li un Trompeta. És maravellós! M’encanta…

Il·lustració de Pilarín Bayés 2009

Ja fa uns mesos la meva parella em va explicar que un dia al metro va veure un nen que duia la seva corona d’aniversari feta al cole, i al mig hi portava fotocopiat i pintat pel propi nen el Patufet que vaig dibuixar i penjar en el Bloc. A mi em fa fer molta gràcia i il·lusió, i vaig pensar que era molt estrany que passés això amb un dibuix meu…

Curiosament, tot i semblar un cas aïllat, a l’escola Jesús Maria d’Igualda, a la classe dels Cargols van parlar del Patufet, van treballar el conte amb els més petits… I a que no sabeu quin dibuix va fer servir la mestra i després van pintar els nens? El meu! Quina gràcia!!!!

És genial, mireu les imatges i entreu si voleu entreu al Bloc d’aquesta escola: