Elefant Trompeta

“Hi havia una vegada un noi molt pobre que va anar a cercar fortuna pel món. Va arribar a un bosc i s’hi va fer fosc. Va arribar a una cova molt gran on va veure sortir un gegant amb un sol ull al front, que el va convidar a entrar a la seva cova.
Al final de la cova hi havia un ramat d’ovelles en un corral de les que cada dia el gegant se’n menjava una, i quan acabés es menjaria al noi. El noi espantat, va decidir que quan el gegant s’adormís després de menjar-se l’ovella,  li cremaria el sol ull que tenia amb una barra de ferro que hi havia a la voreta del foc. Dit i fet! Així ho va fer, i el gegant va començar a cridar i a jurar que el mataria.
El noi s’amagà entre el ramat d’ovelles, i el gegant va obrir la gran pedra que tapava l’entrada de la cova perquè el ramat anés sortint i l’aniria tocant ovella per ovella fins que trobés al noi. Molt espavilat, el xiquet es posa la pell de l’ovella que s’havia menjat el gegant al damunt i va poder sortir de la cova, va cridar al gegant i el conduí, a través de la seva veu fins al penya-segat més alt de tots, on el gegant va caure i va morir.
El noi va tornar a la cova del gegant on va descobrir-hi un tresor, se’l que da i se l’endugué; i mai més va tornar a passar gana.”

Aquesta és la història de “El gegant de l’ull al front”, una història adaptada de l’Odissea en el passatge en que Polifem és vençut per Ulisses en el seu viatge de tornada a Troia. Però la història que us he explicat és la versió catalana recopilada per Joan Amades el 1979 en les seves “Les millors rondalles populars catalanes”.
La història catalana diuen que prové del Moianès, la Quera (la Garrotxa) i que també la podem trobar a Rocallaura, i la llegenda d’aquests indrets explicava que un bon dia uns caminants van fer nit en una cova d’un gegant amb un sol ull. Es va menjar un dels caminants i la resta es van poder escapar tal i com us he explicat en la història d’abans.

Aquest gegant també se’l coneix per aquestes terres sota el nom de Pare Gegantàs i Pare Janàs.
Al Pirineu també podem trobar altres històries de gegants amb un sol ull al front, són els que guarden el ramat de bestiar; i s’explica que la serralada era un antic reducte de ciclops.

La Odissea d’Homer va ser escrita al segle IX aC, i en ella ens narra les aventures d’ Ulisses en el seu retorn de Troia cap a Ítaca, en un dels seus passatges es creu amb Polifem un ciclop cruel i barbut que vivia en una cova i que acaba vencent cremant-li el seu únic ull i amagant-se entre el seu ramat. Com veieu la història és pràcticament igual que la catalana, i es diu que la catalana es va inspirar en l’Odissea d’Homer. Tot i que hi ha agosarat que s’atreveixen a confirmar que Homer es va inspirar en una antiga història Mediterrània sobre gegants amb un sol ull per escriure aquest passatge. Així que, qui sap? Potser Polifem era català…

Il·lustracions
Les imatges que us porto són de Polifem i l’Odissea, ja que de la història del Gegant de l’Ull al Front, m’ha resultat impossible.
Primer de tot us porto dues imatges d’atuells, un del 600 AC, i l’altre del 500aC on s’observa Ulisses a la cova de Polifem.

 
També s’han moltes pintures fet d’aquesta història, la primera és de Johann Heinrich ; i la segona de Jacob Jordaens del segle XVII.

 
Més imatges de la història de Polifem.

    
 
Així que ja sabeu que si un dia passegeu pel bosc i us trobeu un gegant amb un sol ull, no entreu a la seva cova.

25 CUENTOS POPULARES DE MIEDO,  Ana Cristina Herreros i Ramón Besora, Il·l Jesús Gabén, Editorial Siruela (2008) –> Una col·lecció genial i excel·lent és aquesta de Siruela, començarem parlant d’aquest llibre i en setmanes posteriors, us en portaré d’altres. Es tracta d’un recull de 25 relats de por, però és un llibre que fins i tot els nens més porucs hauien de llegir per treure’s la por i saber-ho tot sobre els personatges que tant els espanten: l’home del sac, Jack el matagegants, Yannakis sense por… Personatges que un cop algú es va imaginar i que qualsevol amb aquest llibre ho pot tornar a fer. Els contes provenen d’arreu del món: Espanya, Lapònia, Palestina, SudÀfrica, Japò…

Les il·lustracions són molt maques i està molt bé. Un imprescindible per als que ens intriguen tots aquests personatges.

Hola a tots i totes! Avui us porto una marca d'allò més interessant. Es tracta de Lamaze, l'interés que em va despertar és que ofereixen joguines pels nadons, pels infants més petits. Ja estic farta d'anar a tendes de joguines i veure que l'oferta per a nens menors de nou mesos és ridícula. També tenen dret els més petits a desenvolupar els seus sentits amb estímuls extern tan atraients com els colors i les formes, no? I fer-ho en forma de joguina és el més senzill.

Doncs bé, la marca en qüestió, ens oifereix joguines per a recent nascuts fins a sis mesos, per a nes de sis mesos, per a nens de nou mesos i a partir de l'any. Us en deixo una petita mostra d'alguns dels seus productes.

Hola a tots i totes! Sota aquest títol s'amaguen dos contes que ens parlen sense paraules del mar. Contes sense mots que narren boniques i senzilles històries i que ens acosten una mica més al mar i la platja que tan fascina  molts i molts nens; i potser a algún adult també.

LA OLA, Suzy Lee, Barbara Fiore Editora (2008) –> El setembre es va publicar aquesta bonica història que ens relata com una nena està a la platja i com hi passa aquella estona. La trobem davant del mar, mirant-se'l, mirant les onades… Senzill i d'il·lustracions de gran simplicitat, només dos colors: el negre de les línies i el blau de les onades del mar, amb això hi ha prou per explicar aquesta història.

FLOTANTE, David Wiesner, Editorial Océano (2008) –> Un llibre sense paraules i amb unes il·lustracions realistes que ens narra una història sorprenent i inolvidable. En format còmic, a través de les pàgines ens va descobrint una història sobre el mar, la platja, els peixos…

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Fa unes setmanes, just faltaven pocs dies per Reis que vaig descobrir una botiga que em va encantar. Primer no volia entrar perquè la zona en que es troba vaig pensar que seria molt cara, de fet, barata no és. Però un cop a dins em va encandilar, es tracta d'una botiga d'aquestes que m'agraden a mi, amb joguines defusta, casetes de nines, castells de fusta, cuinetes…

Es tracta de les botigues Barruguet, que buscant per Internet, he descobert que es tracta d'una cadena de botigues que van nèixer ja fa més de tres dècades amb la intenció d'oferir a pares i infants joguines educatives, ja que l'oferta d'aquestst productes en aquells moments era escasa.

Amb el temps hi ha més botigues d'aquest tipus, però aquesta té un encant que les altres no tenen, que no només tenen marques estrangeres o d'aquí, però en tot cas educatives; sinó que fabriquen les seves pròpies joguines sota el títol: Barrutoys. Les Barrutoys són joguines de fusta en tre les que destaquen les cuinetes (són una passada) i les cases de nines. Us en deixo una petita mostra:

Si us hi voleu acostar, podeu fer-ho a Gran Vía 620, i si voleu tafanejar alguna coseta entreu a la seva web. Si sou de Terrassa o rodalies, allà és on van nèixer aquestes botigues i en podeu trobar dues: al carrer Rutlla les dues, una al 29 i l'altre al 35-37.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2008)

Efectivament, una història amb tanta gràcia i tanta popularitat a països d’arreu d’Europa, no podia deixar de tenir una interessant versió.

SOPA DE CLAU, Eric Maddern, Editorial Blume –> Les il·lustracions són del genial Paul Hess, i sota aquest títol se’ns trasllada la versió dels països més freds d’Europa de la seva “Sopa de pedra”, un conte que ens narra la història que tots coneixem adaptada a la seva variant:

Una deliciosa sopa de clau acaba convertint a una dona esquerpa i cobdiciosa en una persona amble i generosa. Com? Gràcies a l’arribada d’un viatger i a les seves demandes, la dona s’acaba estovant i reflexionant sobre el perquè de la seva actitud.

Les il·lustracions són molt bones, originals i des dp’angles diferents i perspectives que semblen impossibles, una obra deliciosa!

“Hi havia una vegada un frare que es passava la vida fent camí pels pobles i poblets de Portugal. Sovint demanava almoina i alguna cosa per menjar. Però una nit va arribar a una masia de pagesos que no li van voler donar res.
El frare va dir que s’acontentava amb poc i que si li permetien es faria una sopa de pedra. Li van deixar una olla, va omplir-la d’aigua, i hi va tirar la pedra. Els pagesos vinga a riure, i el frare esperava que arrenqués el bull. Va pensar que estaria millor amb una micona de cansalada i li van donar, després sal, unes fulles de col, xoriço…
Finalment va quedar una sopa d’allò més bona i gustosa; i el frare se la va menjar sense deixar només que la pedra. Els pagesos van preguntar què en faria amb la pedra, i el frare d’allò més convençut va dir que se la guardaria per a la propera sopa”
Aquesta és la història Sopa de pedra, de fet és la seva variant portuguesa, ja que s’afirma que la procedència d’aquesta història és d’aquest país; concretament de Almerim. Diuen que en aquest indret no hi ha restaurant que s’aprecií que no tingui a la seva carta la tan famosa sopa de pedra.
Curiós és que d’aquets conte popular a Portugal se’n va fer una versió adaptada a Catalunya, popularitzada per una cançó d’en Xesco Boix, músic infantil nascut als anys 40, que al 1971 va crear el grup “Ara va de bo”, grup dedicat a la recuperació i a la creació de noves cançons infantils.
“El protagonista d’aquesta història és un soldat que torna després de la guerra d’haver passat molta gana i misèria. De camí cap a casa, passa per un poble on demana menjar, però ningú no li vol donar. Aleshores es posa a la plaça del poble a cuinar una sopa de pedra. Els nens del poble de seguida s’arremolinen al seu voltant, i el soldat li demana a un una cassola, un altre li en porta un ós de pernil, cebes, confit, sal… Un seguit d’aliments que els nens porten de les seves cases i que acaben donant com a resultat una bona escudella.
El soldat generós, decideix compartir amb tots els nens i nenes el resultat de l’escudella, així que els demana que vagin a buscar una cullera i un plat per a donar-los. Finalment va acabar compartint la sopa amb tot el poble, després d’haver-ne après ben bé la lliçó.”
Curiosament en la versió catalana, el protagonista acaba sent generós i en la portuguesa no. Sigui com sigui, tenim altres versions. Al nord d’Europa i als països Escandinaus trobem la mateixa història sota el títol “Sopa de clau”, en que el protagonista és un sense sostre a la recerca d’allotjament i menjar, que convens a una vella de que cuinarà una excel·lent sopa de claus si li deixa alguns ingredients que li calen.
A l’Europa de l’Est trobem una altra història molt similar a dels països nòrdics, però amb un nom diferent: Sopa de Destral.
A altres contrades es pot conèixer també com Sopa de fusta o Sopa de botons.
Quin és el significat, la moralina d’aquesta història? Ens ve a dir, que si tots cooperem i posem una mica de la nostra part, del no res, en podem obtenir un resultat molt positiu. Ja que com  ens explica la història d’una pedra i aigua, hem obtingut una sopa d’allò més bona.
Aquesta història es podria considerar com la faula de “El vestit Nou de l’Emperador” a l’inversa; de que res pot acabar resultant alguna cosa al final. La pedra és només el catalitzador per fer que tots els del poble comparteixin part del que tenen per un objectiu comú, que sense l’arribada d’aquest foraster i de la seva sopa de pedres, no hauria estat possible.
Per anar acabant us deixo amb la recepta original de la sopa de Pedra, cedida per un dels més famosos restaurants a Almeirin, el Toucinho.

Sopa de pedra
Ingredients per a 8 – 10 persones:
1 Kg de frijoles vermells
1 orella de porc
1 botifarra negra de sang (morcilla)
1 salsitxa
150 gr de cansalada
750 gr de patates
2 cebes
2 grills d’all
1 fulla de llorer
1 grapat de cilandre
Sal i pebre
1 pedra
Preparació:
Coure els frijoles amb abundant aigua amb l’orella, la botifarra, la salsitxa, el porc, la ceba, l’all i les fulles de llorer. Quan la carn estigui cuita, cal afegir les patates i el cilandre pelades i tallades.
Un cop està tot cuit, es retira del foc, s’agafa una pedra ben rentada i es posa al plat.
Així que ja sabeu, si la voleu cuinar, aquí en teniu la recepta. Segurament no és com la del contes, però pot assemblar-s’hi bastant…
Il·lustracions
No són gaires les il·lustracions que he trobat de la Sopa de Pedra, tot i així, he trobat algunes versions d’allò més interessants.
Comencem amb les il·lustracions angleses.

    
Russes són les següents il·lustracions, on recordem que no és una sopa de pedra, sinó una sopa de destral. I que els protagonistes són un indigent i una velleta.

  
Reflectint la versió escandinava de la història, us porto un conte publicat també en català ue rep el títol de “Sopa de clau”.

 
També he trobat una portada en japonès de la història.

 
I per acabar una en català.

 
Vosaltres de què preferiu la sopa? De pedra, de clau, de destral…? Jo de pedra!

LA NIT QUE LA MUNTANYA VA BAIXAR AL RIU, Pep Coll, Il·lustracions Carles Arbat, Editorial La Galera (2008) –> Aquest és un dels meus regals de Reis d'aquest any, i no he volgut parlar d'ell, tot i conèixer la seva existència fins que no el tingués per assegurar-me de que és tan bo com em semblava. GENIAL seria la paraula justa, aquest conte es tracta d'un recull de Llegendes d'Arreu de Catalunya.

Un recull que va més enllà de posar les quatre llegendes típiques catalanes juntes i fer-ne un llibre. És una història que inclou moltes d'altres. Tot comença quan de tornada d'un Congrès, uns especialistes en llegendes de la nostra Terra es queden atrapats en un poblet dels Pirineus a causa d'un allau. Per amanitzar la vetllada comencen a explicar històries.

Aquestes històries estan dividides per comarques, primer trobem històries de les comarques de Girona, després les de Comarques de Barcelona, a continuació les de la ciutat pròpiament dita, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Terres de Ponent, Catalunya Central, Alt Pirineu, Andorra, Catalunya Nord i Franja d'Aragó.

Cada història és més divertida, inversemblant i original que l'anterior. Moltes d'elles és probable que fins ara no es coneguessin més enllà de la seva pròpia comarca, i algunes que ni els mateixos vilatans deuen conèixer; altres en canvi, s'han fet famoses arreu.

ALguns títols són: Les Tres torres de Calonge, SAnt Mer Heroi del Drac de Banyoles, La llegenda del cavaller Milany, L'estòmac del noi de Vacarisses, L'engendrament de Jaume I, La guerra de la llenya… En total 53 històries amb un munt de personatges, indrets i elements màgics que fan d'aquest un llibre indispensable pels amants dels contes, tradicions i llegendes de les nostres terres.

Si encara voleu una altra raó per tenir-lo a la vostra llibreria particular, heu de veure les il·lustracions. El magnífic Carles Arbat dóna vida a cadascuna de les històries a través de traços genials, imatges plenes de llum i color, i un estil característic que el fa un dels grans del panorama de la il·lustració infantil catalana.

No us en puc dir gaire més, només que es pero que us agradi la meitat del que m'agrada a mi.