Nascut a Argetina i català d’adopció, Agustín Comotto va deixar ja fa uns anys el seu país, i es dedica al món de la il·lustració i la literatura infantil des de ja fa un temps amb uns resultats impecables. Autor alhora que il·lustrador d’algunes de les seves històries, es nota quan les ha escrit ell i s’hi ha sentit a gust fent-ho. Llibres que parlen amb les imatges i ho diuen tot. Un autor intel·ligent interessant i amb un gust exquisit per als seus dibuixos. Un amant dels llibres i de la història, que es podria identificar amb el seu Senyor B del Comelibros. Una entrevista interessant que ens serveix per conèixer la figura de l’Agustín Comotto com a il·lystrador, però sobretot com a persona:
– Com vas començar en el món de la il·lustració?
Dibuixar, el que es diu dibuixar, des de que tinc memòria. Professionalment, vaig començar en el món del còmic cap a l’any 86 (si no em falla la memòria!). M’agradava, i encara m’agrada, explicar històries. El còmic és, d’alguna manera, cinema, tot i que molt més barat.
– Has viatjat molt, on et quedaràs? Va ser molt difícil deixar la teva Argentina natal?
No sé si he viatjat molt o no. Sí que he viscut diverses vegades un trasllat d’un país a un altre, amb tot el que això implica. L’any 76 vaig anar a viure a Madrid, des de Buenos Aires. Vaig viure a Madrid fins l’any 1982 i, de nou, vaig tornar a viure a Argentina, amb tot el que això suposa de readaptació. Finalment, vaig tornar a viure a Barcelona, ara ja com a adult, l’any 1999. Aquesta vegada no me’n penso moure. Aquí he trobat parella, catalana, amics, feina i tot el que necessito per sentir-me a gust. M’agrada viure aquí i em sento un més. Pel que fa a la dificultat de deixar el meu país, la primera vegada no va ser un viatge voluntari, sinó un exili polític. Tenia 9 anys i ho recordo com una experiència molt traumàtica, amb molta por. En canvi, la segona vegada que vaig deixar l’Argentina, el 1999, va ser una tria voluntària i, per tant, em va costar menys. No sóc nostàlgic. A cop d’anades i tornades, la relació amb els afectes vernacles es fa més abstracta i menys física. D’altra banda, sóc fill d’exiliats que, alhora, són fill d’immigrants que, alhora, són fills de…
– Què té el món dels llibres per a nens d’especial per a tu?
M’agrada dibuixar per a nens perquè, si no han estat imbuïts d’un excés de mediocritat i d’obvietats, són lectors que disparen el text cap a llocs insospitats. Encara que pugui semblar que fer un bon llibre per a nens és senzill, considero que és una feina terriblement difícil. D’altra banda, tenint curta i sense envair l’espai reglamentat pel format, existeix un diàleg amb certes obsessions, d’ordre estrictament personal, que, al dibuixar per a nens, puc canalitzar i plasmar. Estudio i aprenc molt mentre faig un llibre per a nens.
– Si no fossis autor de literatura infantil series …
Historiador o arqueòleg. En realitat, m’hi sento, encara que no tinc un títol que ho avali. Pràcticament és l’únic que estic llegint actualment. M’agrada molt la història antiga, la meso americana i, especialment, la dels Maies. Aquests darrers anys, però, els he dedicat exclusivament a estudiar, llegir i investigar sobre la guerra civil a Catalunya i, sobretot, els moviments anarquistes a Barcelona. Alguna vegada, en aquest petit país es va intentar canviar el món conegut i això m’emociona.
– Quina de les teves obres és més especial per a tu? Quin projecte recordes amb més afecte?
No tinc cap projecte especial. Siete millones de escarabajos va ser un repte, ja que és un projecte amb dibuixos quasi abstractes. Volia saber fins on podia arribar i que s’entengués. És, però, un camí amb poques solucions de continuïtat. La guerra perdida / La guerra perduda és potser el text que més m’agrada dels que he fet. De vegades, un projecte és especial per d’altres motius que l’allunyen d’un “bon àlbum”, motius més íntims, situacions personals.
– “La guerra perduda”, una sàtira sobre les guerres, una manera de dir que “dos no és barallen si un no vol”. Els nens poden comprendre les guerres, si molts adults som incapaços d’entendre-les?
La guerra és una de les definicions més difícils de donar als nens que no l’han viscuda. Per als qui no hi participen és una cosa abstracta, llunyana. Tinc el record d’un nen mirant les imatges de la guerra del Golf (crec que aquesta guerra va inspirar la meva idea de La guerra perduda) a la tele, en un bar del Raval de Barcelona. El nen mirava les notícies del migdia, en les quals es mostrava el llançament de míssils nord-americans contra una ciutat. La pantalla era tota negra, ja que era de nit, i unes ratlles de color verdós creuaven d’una banda a l’altra. Després, una llum ens feia saber que el míssil havia esclatat. Em vaig preguntar si el nen, si nosaltres, érem capaços d’entendre que aquella llum representava la mort de molta gent que era a casa seva, a la seva ciutat. Explicar la guerra a través de l’absurd em sembla una manera d’aproximar-me i de generar preguntes. Fa poc, en una xerrada en una escola de Cornellà, un nen em va preguntar per què els personatges de La guerra perduda eren tan “tontos”. Penso que aquest és l’objectiu del llibre: generar preguntes, potser incòmodes, als adults. No vaig trobar una resposta concisa per al nen. La guerra és això, una estupidesa que roba vides.
– Com et vas inspirar per el fantàstic personatge de “El comelibros”?
El senyor B, personatge del llibre, és un alter ego. No és que sigui jo mateix, però té manies i rutines amb les quals m’identifico. Per a mi un llibre és aliment i, de vegades, segueixo un procés proper a menjar, quan llegeixo: vaig al mercat – llibreria i compro, l’oloro (el llibre), el toco i espero que sigui l’hora per poder-lo llegir. Si m’agrada molt i és llarg em passa com a la pitó: el digereixo lentament. D’altra banda, en aquesta història parlo de rutines. M’agraden les rutines. Prendre cafè amb llet al matí, caminar… El senyor B gaudeix de les seves rutines com jo de les meves. A més a més, aquest llibre planteja una de les meves obsessions més recurrents: les històries circulars.
El senyor B té més històries que encara no han estat publicades. En aquestes altres històries el senyor B es transforma en altre coses i no té relació amb el senyor B de El comelibros.
– ¿Explica’m un conte típic del teu país?
Un conte argentí? No tinc gaire memòria per a les llegendes típiques. D’altra banda, de vegades, donen al país una imatge que no necessàriament m’agrada. El meu país està fet de sang i molts morts i penso que no m’agraden gaire els contes bonics a l’entorn d’aquest fet (la conquesta). Si furgo la memòria, puc recordar la fascinació que em produïen les històries de Malones quan era petit. Els Malones eren bandes d’indis que, segons els occidentals que els van exterminar, eren molt dolents i saquejaven tot el que podien, especialment si era cristià. Recordo un llibre, Guerra al Malón, del comandant Prado, que relatava com en la llunyania de la Pampa es veien molts cavalls sense genet. Els cavalls s’acostaven a gran velocitat i, a uns 25 metres, els indis, llança en mà, giraven des de la panxa dels cavalls, on eren amagats, i atacaven. Els indis tenien uns recursos que fregaven l’impossible per tal de lluitar contra els winchester dels blancs. Tot i així, van perdre.
A continuació us transcric una altra història que em fascina. És una història de tradició oral, recollida per El Cuchi Leguizamón, que era un geni quasi desconegut fora d’Argentina. El Cuchi es dedicava a recopilar “cuentos camperos criollos” i en recita un que diu així:
Ése que va por esa casa muerta y que en la noche por la galería, recuerda aquella tarde en que llovía, mientras empuja la pesada puerta. Ése que ve por la ventana abierta llegar en gris como hace mucho el día, y que no ve que su melancolía hace la casa mucho más desierta. Ése, que amanecido, con el vino, se arrima alucinado al mandarino y con su corazón lo va tanteando, ése ya no es, aunque parezca cierto. Es un Manuel Castilla, que se ha muerto, y en esa casa está resucitando.
– T’agradaria il·lustrar algun conte clàssic? Quin? Per què?
M’agradaria il·lustrar més d’un clàssic, tot i que alguns em fan força por. M’agradaria dibuixar Moby Dick i em faria terror però m’encantaria il·lustrar Alícia al país de les meravelles. Espero poder fer-ho d’aquí a uns anys, quan em senti preparat. És un llibre capital i complex, com ho és La tempesta, de Sheakespeare. Malgrat tot, hi ha tantes versions il·lustrades d’Alícia, algunes molt bones i d’altres espantoses, que fer-lo em provocaria un bon mal de cap.
Moby Dick el dibuixaria (crec que no és per a nens, però parlo com a il·lustrador) perquè reuneix una quantitat d’elements que dibuixo reiteradament en els meus quaderns: vaixells, balenes, indis, mar, bojos…
Si fossis un personatge de conte series …
Potser Peter Pan.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Des d’un punt de vista sindical diria que és una pena. Els preus de la il·lustració pràcticament no s’han actualitzat i es cobra el mateix per un àlbum que fa deu anys.
Des d’un punt de vista creatiu, penso que malgrat és difícil trobar un espai per a una idea que s’aparti una mica –només una mica– del que és habitual, encara queda algun editor agosarat. El problema és complex i té a veure, suposo, amb allò que una vegada em va dir un editor: “l’àlbum infantil és un article de prestigi, però va a pèrdues”, és a dir, es viu com un mal inevitable. Hi ha por a fer coses diferents. Por per part nostra, els autors, ja que a l’hora de crear ja apliquem una censura voluntària per a evitar el rebuig editorial. Por per part dels editors, que tenen com a criteri la comercialitat del llibre o, com es diu en termes comercials, del producte. Aquest és potser el problema: quan el llibre és només un producte més del mercat.
– Un país amb bona literatura infantil és …
El que porta anys apostant per la literatura infantil i juvenil, com França o Anglaterra. Penseu que Anglaterra té una tradició de llibres infantils de més de dos-cents anys. També és un país amb bona literatura el que és capaç de distingir literatura de pedagogia.
Si Gianni Rodari fos un país… seria el model.
– Un il·lustrador és …
El qui intenta continuar, allà on les paraules no arriben, una història. És terriblement difícil i implica eliminar qualsevol símptoma de vanitat personal.
– Què et queda per fer en el món de la literatura infantil?
Quasi tot. Cada vegada que parlo amb nens, cada cop que m’expliquen coses, més convençut estic que hi ha mil històries per a reinterpretar. Una de les coses més atractives que conec és la fascinació d’un nen que demana a un adult: “M’expliques un conte?”.
– Quins són els teus propers projectes?
Tinc diversos projectes que, en la mesura en què la crisi ho permeti, potser veuran la llum. Tinc, com ja he comentat, una altra història del senyor B. També tinc diverses comèdies amb animals com a protagonistes, i més històries per a la col·lecció “Oficis de por”, de La Galera. El meu projecte és, sobretot, seguir imaginant i creant històries.