Sé i en sóc conscient que aquest bloc no és de futbol, i no en té perquè parlar, però avui m’agradaria explicar-vos que l’eufòria per la victòria d’ahir del Barça és generalitzada.
De fet, els meus nens, a part d’aparèixer amb samarretes del Barça (uns 7 o 8), m’explicaven que ahir el Barça havia guanyat no sabien ben bé què, però que estaven molt contents. Un d’ells, m’ha dit: “Ha guanyat l’Eto’o i el Messi”. Altres cantaven l’himne del Barça i la cançó del Crackòvia sense ser plenament conscients de que s’havia fet realitat un somni. Dues nenes la mar de contentes cridaven al mig del pati “Madrid se quema!”…
Són els meus nens, una de les primeres generacions que recordaran una temporada de somni, i potser recordaran els gols, o simplement lo contents que estaven quan es van plantar la samarreta del Barça per anar al cole, però quan siguin grans podran dir que ells van viure-ho.
Em feia gràcia que els seus jugadors preferits eren: Eto’o, Messi, Henry… i jo pensava que quan tenia la seva edat el meu jugador preferit era el Guardiola. I ara han passat els anys i el meu ídol de petitona, ha tornat fent realitat tots els nostres somnis.
També pensava que a l’edat dels meus nens, de fet amb un anyet més, amb sis anys, jo havia viscut la primera copa d’Europa, la de Wembley; i he tingut la sort de viure’n dues més.
Si el Guardiola em va ensenyar com a jugador a aprendre a estimar el futbol, està ensenyant ara als meus alumnes a aprendre a estimar el futbol de l’equip que dirigeix com a entrenador.
De nou, perdoneu que m’hagi desviat de la temàtica general del Bloc, per a fer aquest apunt molt més personal…
I és per això i sense haver de dir res més que l’únic que puc dir és: GRÀCIES PEP! Gràcies per portar-me de nou a la meva infantesa…