“Hi havia una vegada un ric aristòcrata que es va casar amb una bonica i jove noia. La va portar al seu castell, on li va donar completa llibertat per tot menys per entrar a una cambra tancada amb clau. La noia ho va acceptar, però un bon dia l’aristòcrata va marxar de viatge i la esposa no ho va poder evitar i va entrar a la cambra a tafanejar, incitada per la seva germana que estava al palau de visita.
Allà van veure els cadàvers morts de les seves anteriors set dones i espantades van tancar la cambra i la clau que era màgica va quedar tacada de sang, i no es podia esborrar.
En Barbablava al arribar, i descobrir que havien entrat a la cambra, les va voler assassinar espasa en mà. Les dos dones es van amagar a la torre més alta del castell, on amb la porta tancada esperaven l’arribada de la seva salvació. Per sort, així va ser, i els germans de les noies van arribar a temps i van degollar al temible i sanguinari Barbablava.”
Doncs bé, aquest és el conte d’en Barbablava, un conte temible i de por, potser no gaire indicat pels més petits; però al cap i a la fi, un autèntic clàssic.
L’autoria d’aquest conte s’atorga a Charles Perrault l’any 1697; però contes amb una cambra prohibida i una esposa que per curiositat hi vol entrar a descobrir què s’hi amaga, són molt recurrents en el Folklore europeu, africà i oriental. Diuen que aquesta història es va basar parcialment en els assassinats de l’assassí en sèrie Gilíes de Rais, mariscal de França en el segle XV, que va ser condemnat per haver matat, torturat i abusat de 140 nens. Aquest procés, va prendre tal popularitat durant l’època, que va arribar encara a les orelles de Perrault en el seu temps.
Gilíes de Rais, va començar a practicar el satanisme i l’alquímia als trenta i pocs anys, quan va començar amb els assassinats rituals dels infants, per tal d’obtenir més poder del que ja tenia. Després d’una sèrie de macabres tortures que no us penso explicar, els decapitava.
Charles Perrault es va inspirar en alguns elements de Gilíes per a la seva història, com per exemple en la decapitació; va eliminar els detalls escabrosos i relacionats amb els nens, i es va inspirar en un cas del segle VI en que un home va ser jutjat per assassinar a varies de les seves esposes.
Hi ha molts temes: la desaparició misteriosa del marit, la germana que convens a la pobra esposa, el palau, el que és prohibit, que apareixen en la història d’Eros i Psique.
Es diu que la protagonista de la història, la que escapa de les mans d’en Barbablava és la vuitena esposa, i que totes han estat assassinades per entrar a la cambra i descobrir els crims del cruel aristòcrata. Però què és el que fa la primera dona per ser assassinada? Si en Barbablava encara no havia comés cap crim? Uè descobreix? Tot un misteri…
La moralina i el rerefons de la història és que “La curiosidad mató al gato”; és a di, que val més no anar més enllà i no voler saber més del compte. També és un reflex de l’època i del paper passiu que les dones havien de tenir en els seus matrimonis, on havien d’obeir per damunt de tot al seu marit, i tenir un paper de submissió i passivitat. També es relaciona de nou, la curiositat de la protagonista amb la història d’Adan i Eva i la seva expulsió del Paradís degut a la curiositat de la dona…
Una història molt famosa i molt explicada fins que a meitat del segle XX, moment en que va baixar la seva popularitat al considerar-se que no era una història gaire adequada pels infants. I jo em pregunto, això no havien vist abans?
Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que ens recorden els terribles assassinats d’aquest personatge de “conte”. Comencem per les il·lustracions que en va fer Walter Crane, un autèntic clàssic.
Clarke també en va fer una curiosa versió.
Dulac, Harbour i Hood, són noms d’altres il·lustradors que com molts van donar-nos la seva pròpia versió del temible aristòcrata. Tres imatges que no ens recorden pas a un aristòcrata francès, sinó més aviat a un poderós cap àrab.
Gustave Doré, un clàssic també, en va fer la seva versió l’any 1862, on sí que ens recorda més la imatge a la d’un aristòcrata francès.
John Batten (les dues primeres), Kay Nielsen i Arthur Rachman; també Robinson (dues) i Rober Stratton en va fer versions també excel·lents.
També Vogel ens porta aquesta magnífica imatge.
Unes quantes imatges amb blanc i negre de diversos autors il·lustren una història que ha sobreviscut durant molts segles. La primera és una imatge anglesa de l’any 1729.
En color podem trobar aquestes il·lustracions.
Ara viatgem arreu del món per trobar portades i il·lustracions de diversos racons del món. Comencem per França, d’on és originària aquesta història:
Una imatge Belga ens demostra que és una història que durant els segles no ha entès de fronteres.
A Itàlia també podem trobar diversos Barbablaves.
I ja per acabar, en castellà tenim el Barbazul.
