Elefant Trompeta

Si us agraden les il·lustracions d’en Xavier Salomó, teniu una oportunitat perfecte per conèixer-les en directe, es tracta d’una exposició d’aquest il·lustrador que s’inaugura el proper 16 de Maig a les 18:00h a el Marquet de les Roques, situat al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, al vell mig de la Vall d’Horta. Una exposició que recollirà dos dels llibres de l’autor seleccionats per a la Biennal d’Il·lustracioó de Bratislava d’enguany: “El camino que no iba a ninguna parte”  de Gianni Rodari, i “Una nit bestial” de Meritxell Martí.

El mateix dia de la inauguració el conte-contes Cesc Serrat explicarà el conte de Rodari.

Ja sabeu, si hi voleu assistir mireu bé la informació i el cartell.

“Un bon dia en Joha i el seu fill van decidir sortir  fent camí cap al mercat més gran de la ciutat del Caire. Com no sabien si comprarien molt, van agafar el seu ase. I camina que caminaràs, en Joha es va sentir cansat i d’un saltiró va pujar a l’ase. I així anaven en Joha a dalt de l’ase i el seu fill al costat caminant.
Fins que un vianant li va dir a l’altre: “Mira aquest barrut que va ell muntat a l’ase i deixa que el seu fill vagi a peu”. En Joha, en sentir-se malament va baixar de l’ase i hi va pujar al seu fill, convençut de que feia el correcte. Fins que va sentir a uns altres caminants que passaven per allà que deien: “Nen consentit que deixa que el seu pobre pare vagi a peu”. En Joha va pujar a l’ase, de manera que pare i fill anaven al seu damunt. Fins que unes velletes que passaven per allà van començar a dir: “Pobre animal! Suportar el pes de dos brètols com aquests! Li destrossaran l’esquena!”. En Joha ja començava a estar-ne ben tip, van baixar els dos de l’ase i entre ell i el seu fill van agafar l’ase a coll. Va ser aleshores quan van sentir que uns que passaven per allà deien: “què babaus aquests dos portant a una bèstia en braços!”.
Tip i fins al capdamunt, en Joha es va adonar que no podia acontentar a tothom, van deixar l’ase al terra, pare i fill hi van muntar i se’n van tornar cap a casa abans d’arribar al mercat. Perquè ja se sap, mai plou al gust de tothom!”.

Es tracta de la Faula: “L’home, el fill i l’ase” o “El pare, el fill i l’ase” o “En Joha, el seu fill i l’ase”. Diferents noms per a una mateixa història d’allò més simpàtica.

La versió que us he explicat, protagonitzada per en Joha és la història que s’explica a Egipte, però aquest relat breu o faula, és popular arreu del món. Els protagonistes són normalment d’origen pobre i emprenen un trajecte, que en principi ha de ser curt, cap a un punt de la gran ciutat: ja sigui el mercat o la fira. En relació al seu nom, en algunes versions es pot dir Joha, en altres Nasrudin, o simplement no tenir nom i que se’ls anomeni com el pare i el fill.
De fet hi ha qui assegura que aquest conte té procedència Egípcia, tot i qui el va popularitzar fou el gran faulista grec Esop o Isop cap al segle VII aC.
Sigui com sigui, segle rere segle aquesta història s’ha explicat de grans a petits i a les Espanyes es va fer popular gràcies a un altre gran recopilador de faules Don Juan Manuel, que en la seva obra el Conde de Lucanor, hi ha un passatge en el que Lucanor li demana consell a Patronio perquè no sap com fer-ho per tenir a tot el seu poble content, ja que faci el que faci hi ha alguna persona que hi està en desacord. Els protagonistes aquesta vegada són dos llauradors que van camí cap a la fira. Us en copio el fragment en castellà, és l’Exemple número II del llibre, evidentment això n’és una adaptació:

“(En primer término, el conde Lucanor, sentado; a su lado, Patronio).
LUCANOR: ¡Patronio! Tú que siempre me has aconsejado con sabiduría y prudencia, escúchame con atención y dime luego lo que te parece mejor que haga.
PATRONIO: Hablad, señor Lucanor, que yo os prometo aconsejaros según mi entendimiento y mi conciencia me dicten.
LUCANOR: Es el caso, Patronio, que yo me esfuerzo día y noche en servir a mi pueblo, pero por más que hago, nunca consigo su aprobación. Ya actúe de una manera, ya de la contraria, siempre soy criticado. Esto me trae desde hace unos días inquieto y confundido, pues pienso que no sirvo para gobernar. ¿Qué piensas tú de esto?
PATRONIO: Lo que has dicho, señor, me trae a la memoria lo que sucedió a dos labradores cuando iban en un burro a la feria.
LUCANOR: ¿Cómo fue eso?
PATRONIO: He aquí el cuento. Iban una vez dos labradores, padre e hijo, a la feria con un burro. El padre iba montado en el burro, y el hijo a pie (Salen por un lateral los dos labradores, el más joven a pie y el otro montado en un burrito). Y sucedió que, pasando por un pueblo…
HOMBRE 1: (Saliendo por el foro en compañía de otro hombre) ¡Fíjate qué padre desnaturalizado! Su pobre hijo a pie él tan campante, montado en su jumento. (Se subieron los dos).
EL PADRE: Hijo, será mejor que montes tú y vaya yo a pie (Los hicieron así).
PATRONIO: Pero sucedió que, pasando por otro pueblo…
HOMBRE 2: ¡Qué barbaridad!, ¿Has visto alguna vez tal falta de consideración? ¡El pobre viejo a pie y el joven cabalgando en el burro, tan tranquilo! La verdad es que no sé cómo no le da vergüenza
(Mutis ambos por el foro).
EL HIJO: Padre, ¿qué te parece si montamos los dos?
EL PADRE: Sí hijo; creo que es una buena idea (Y montan ambos en el burro).
PATRONIO: Y de este modo montados los dos en el burro, pasaron por otro pueblo y… (salen nuevamente los hombres del foro).
HOMBRE 3: A eso le llamo yo tener compasión. ¡Un burro tan flaco y esos dos montados en él, con lo gordos que están! ¡Qué cosas se ven en el mundo!
EL PADRE: ¿Qué te parece si fuéramos los dos a pie?
EL HIJO: Sí, creo que es lo más prudente. (Desmontan).
PATRONIO: Pasaron al fin por otro pueblo…
HOMBRE 4: (Saliendo por el foro, como las veces anteriores). ¡Fíjate! Ésos dos a pie y el burro detrás, tan campante! En verdad, no se sabe cuál es el más burro de los tres (cuchichean riendo).
EL PADRE: ¿Tú entiendes esto, hijo mío?
EL HIJO: Yo qué he de entender, ¡padre! Sólo nos falta llevar el burro a costillas, y aun así me parece que no daremos gusto a la gente (Y se van los dos labradores por el lado lateral llevando del cabestrillo al jumento).
PATRONIO: Este cuento, señor conde Lucanor, le enseñará que lo mejor es que haga las cosas según su conciencia, sin hacer caso de la opinión de los demás.”
Com totes, aquesta història, al tractar-se d’una faula té una moralina d’allò més clara: que facis el que facis sempre hi pot haver algú que hi estigui en desacord, i per tant, mai actues correctament als ulls de tothom.
Il·lustracions
Molt complicat trobar il·lustracions d’una història que al contrari és d’allò més gràfica, a la vegada que ve molt de gust de dibuixar. Tot i així alguna coseta he trobat i us la presento a continuació:

CONTES DE L’ÍNDIA, Shenaaz Nanji, Il·l Christopher Corr, Editorial Intermón Oxfam –> Curiosa recopilació de contes de l’Índia. El que m’agrada és el fet de que són contes desconeguts i que ens apropen una mica més a una cultura que sovint ens és força desconeguda.

El que no m’agrada gaire són les il·lustracions, ja que tot i ser coloristes i explicatives; abussen una mica d’un excés d’infantilisme.

Massachussets 1999, una mare de tres nens concep la idea de crear aquesta marca que s’ha convertit en una de les més venudes a Irlanda i Regne Unit. Taggies ens ofereix joguines de roba, mantes, peluixos, contes per estirar, tocar, abraçar, experimentar… en definitiva estimular als més petits per convertir-los en nens curiosos i desperts.

Hi ha contes de roba, titelles de dit, draps, pilotes, ninots… tot tovet i ben bonic amb colors tendres i vius. Pensat per als més petits de tots. Està molt bé.

Una nova col·lecció interessant de l’Editorial Vlaneciana Bromera, que sota el títol de “Els animals del jardí”, ens porta títols interessants, històries divertides i il·lustracions coloristes i diferents. La protagonista és l’Antonieta, una marieta groga a la que li passa de tot. La voleu conèixer? Us porto les dues primeres històries:

EL BES D’ANTONIETA, Gemma Armengol, Il·l Òscar Julve, Editorial Bromera (2009) –> Una història sobre les diferències i les ganes de ser com els altres. Aquesta vegada, la simpàtica marieta Antonieta, que és groga, li encantaria ser vermella, com la resta d emarietes del jardí. Però ella és diferent, i després de molts intents de canviar de color, potser algú se n’adona de que està més bonica així.

L’ARANYA LLANTERNERA, Gemma Armengol, Il·l Òscar Julve, Editorial Bromera (2009) –> Pobre Antonieta que s’ha quedat atrapada en una teranyina, la de l’aranya Pilar, que evidentment, se la vol menjar. Com s’ho farà per sortir-se’n? Evitarà l’Antonieta ser devorada?

Com a curiositat dir que aquesta col·lecció es publica en català en Animallibre si en Valencià a Bromera; i estan en lletra lligada, uns contes que es poden convertir en la primera lectura de nens de cinc-sis anys.

La Montse Tobella, gran il·lustradora del panorama català, ha organitzat una exposició de la seva obra a la Sala Rovira de Barcelona. L’exposició es realitzarà del 21 de Maig al 20 de Juny a la Rambla de Catalunya 62. La inauguració és el mateix 21 d’aquest mes a les set de la tarda. Així que ja ho sabeu, si voleu descobrir a aquesta excel·lent il·lustradora, us hi podeu acostar.

L’horari de la sala és de Dilluns a dissabte de 10 a 14h, i de 16:30 a 20:30h. Diumenges i festius tancat.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

Sovint em plantejo com seria la meva escola ideal, el lloc en el que m’agradaria treballar, el lloc on m’agradaria crèixer com a mestra, el lloc en el que confiaria el dia que tingués fills. Com s’ensenya en l’escola en que jo crec fermament? Doncs bé, el meu cap, que mai deixa de ser mestra, l’altre dia pensava en els contes clàssics i populars i en la quantitat de coses que aquests poden ensenyar als infants. Així que avui us parlo d’un projecte d’allò més interessant entorn aquest tema:

El projecte consistiria que a l’aula hi hauria d’haver un bagul o capsa gran on es contingués tot el relacionat amb un conte en concret. De fet, cada mes es treballaria a l’aula un conte popular, i a dins al bagul hi hauria tots els elements i activitats relacionats amb el conte.

Per exemple, si treballéssim el Patufet com a primer conte es podrien fer una sèrie d’activitats i tenir alguns materials.

– Treballar el conte amb làmines plastificades on se’ns narrés tota la història.

– Tenir també un conte d’editorial, triat amb cura i adequat a l’edat dels infants, diferent al model de les làmines amb els que els infants s’han familiaritzat.

– Explicar el conte sense dibuixos, sense cap conte a les mans, amb la veu de la senyoreta i els elements característics de la història. Podríem tenir una barretina i uns esclops o espardenyes; una col; una paperina de safrà; un dineret… Tot això perquè sovint ens oblidem de que els nostres infants no entenen ni coneixen tots els elements que apareixen en els contes i si els veiessin en directe i els poguessin tocar, se’ls faria potser la història una mica més propera i seva.

– En el cas d’aquest conte popular, com passa en alguns altres, hi ha una cançó, i s’ha de treballar de maneres diferents, interessant seria per exemple, trobar gravacions diferents de la mateixa cançó, posar-les en un Cd i escoltar-les, tot intentant trobar les semblances i les diferències, descobrint si a tot arreu es fa servir la mateixa lletra o canvia en funció de la versió.

– Sempre es pot acabar de treballar el conte repartint els papers i cada nen representant un personatge diferent.

La gràcia de tot plegat radica en l’art que es té a l’hora de plantejar-ho i fer-ho atraient pels infants, i se’n poden aprendre moltes coses i treballar molt vocabulari. La llàstima de tot plegat és que sovint a l’educació infantil es va massa atrafegat en fer un munt de fitxes, i no es pensa prou en el que relament aprenen els infants. Per sort, crec que no a tot arreu és així. Sigui com sigui, aquí deixo la meva proposta

De París t’emportes molts i bonics racons, i avui us en parlo d’un que em va sorprendre i em va agradar. Tothom coneix la fama del Louvre i sabeu que és un d’aquells museus que si visiteu aquesta increïble ciutat no us podeu perdre. Però bé, sortint del Louvre anant per baix, vam anar a parar a les botigues del museu, i hi havia una dedicada especialment al món dels infants on es podien trobar contes en francès relacionats amb el museu, la ciutat, el món de l’art… Em va fer molta gràcia que el propi museu tingués una botiga només per a nens, i per això m’he decidit a ensenyar-vos-la, es diu: Les Enfants Du Musée.

“Vet aquí una vegada hi havia un rei amb tres fills que ja estaven en edat de casar-se. Els hi va donar una fletxa cadascú i els hi va dir que amb el seu arc la llencessin tan lluny com poguessin, i que anessin a trobar la dona que l’havia trobat i s’hi cassessin. Dit i fet, el primer i el segon van trobar una jove esposa i s’hi van casar; però el més petit de tots, va veure que qui va trobar la fletxa era una granota.
S’hi va casar a disgust amb la bonica granoteta que li va prometre que faria tot el que pogués per ser una bona esposa. El Rei va posar una sèrie de probes a les seves joves. Per saber quina era la més hàbil, els hi va fer teixir un tapís; el millor va ser el de la granota amb la inestimable ajuda d’una aranya. Aleshores va voler saber quina ballava millor i es va celebrar un banquet.
La granota va arribar una hora més tard al ball amb la seva aparença humana i va ballar amb el seu príncep.”
“La pell va caure a la cambra de la jove, i el príncep desitjant que mai més tornés a ser una fastigosa granota va cremar la pell. La impaciència del príncep fa que la noia no tingui altre remei que marxar del seu costat i demanar-li que si l’estima la busqui al Trentè Regne.
L’Ivan (que així es deia el príncep) va caminar i caminar durant mesos, va trobar una casa on hi vivia una vella, que en realitat era la terrible bruixa Baba- Iaga, la vella li va dir que la seva dona era presonera del Katxeï l’Immortal, i que  per matar-lo havia de trencar un ou que s’amagava en un roure a dalt de tot d’una muntanya…
Amb un camí ple de perills, i l’ajuda inestimable de molts animals del bosc, l’Ivan va arribar a la muntanya, sota el roure s’amagava el cofre amb l’ou. El va trencar i Katxei va morir; darrera la muntanya s’hi amagava el palau on estaven totes les princeses presoneres, juntament amb la seva; es van abraçar i van ser feliços per sempre més.”

Aquesta història és la història de la Princesa Granota, una història molt maca d’encantaments, misteris, prínceps i princeses… una història provinent probablement del Folklore Rus i popularitzada arreu d’Europa. Amb molta tradició a Itàlia on va ser recollida per Andrew Lang sota el títol de “La granota”, o Italo Calvino en va recollir una altre que es deia “El príncep que es va casar amb una granota”. Georgeos A. Megas, en va fer popular la variant grega sota el títol “El llac encantat”. En la versió d’Italo Calvino, aquest va afirmar que és un conte molt comú a tota Europa i que no es pot considerar simplement rus, ja que hi ha molts indrets en els que també es té tradició.
Hi ha versions de la història però que acaben en la denominada “Primera part”, quan hi ha el ball i la granota es converteix en princesa; altres en cavi no acaben fins que no es desenvolupa tota la història. D’aquesta manera que de fet, no es tracta d’un sol conte sinó de dos en un de sol.
El primer correspon el tipus 402 d’Arne Thompson:  “La princesa convertida en un animal”. Aquest tipus de contes s’han difós per tot Europa, però també per Àsia Occidental i Àfrica del Nord. Normalment la princesa acostuma a ser una granota, o una rata. Tot i que hi ha múltiples variants franceses en que es tracta d’una gata, degut a la influència de l’obra La gata Blanca  de l’any 1698 escrita per Madame d’Aulnoy, i reeditada durant tot el segle XIX innombrables vegades.
A Catalunya de fet, també és molt típica aquesta història i en tenim la nostra pròpia versió, us en faré un breu resum:
“ Hi havia una vegada un pare molt pobre amb tres fills, als que envia fora de casa durant un any a veure si algun d’ells podia fer fortuna. Cadascun va agafar un camí diferent. El gran es va llogar a un moliner i es va acabar casant amb la seva filla lletja i espigada, però de la que es va enamorar.
El segon va trobar una sínia, amb un amo que plorava perquè se li havia mort un ase que la feia voltar i ara no podia aconseguir l’aigua per regar els seus camps. I s’hi va llogar per fer voltar la sínia i es va casar amb la seva menuda i poca cosa filla.
El tercer va anar a parar a un estany ple de granotes, i una granoteta li feia croac i li demanava que el seguís. La granoteta màgicament li va oferir menjar i un llit en una cova, i el noi només escoltava els seus “croacs”. Així van viure plegats la granota i el noi durant un any, ell vivint a cos de rei i la granoteta cantant-li. Passat l’any, la granota es va convertir en una bonica princesa de cabells rossos i llargs. Resulta que era una princesa que havia estat encantada per un ogre que es volia casar amb ella i al que va rebutjar. Només es trencaria l’encanteri si una persona fos capaç d’ estar-se un any al seu costat. La noia va dir que organitzarien un gran casament, però ell havia de tornar amb el seu pare, ja que ja havia passat l’any. Ella va dir que l’esperaria.
Va fer portar a la seva família al palau, on tots van acudir al gran casament del fill petit i la princesa – granota.”

Però la tradició catalana, a vegades també canvia els animals que la protagonitzen aquesta història, i coneixem també el conte de La cabreta encantada recollit per Pau Bertran.

La segona part del conte consisteix en el relat tipus: El cos sense ànima, relat molt característic d’Europa, l’Índia, Àfrica del Nord i Amèrica. En el que un ésser malèfic reté a una princesa contra la seva voluntat i que una sèrie d’animals bons i caritatius ajuden al protagonista a desencadenar el final en que s’allibera a la jove noia. Per aconseguir l’alliberament, l’ànima que cal destruir es troba, en les versions europees tancada en un ou que cal destruir; en canvi, en les versions asiàtiques es troba dins d’un ocell o insecte.
Ja sabeu nois, qualsevol granoteta pot arribar a ser una princesa, però l’heu de tractar bé…

Il·lustracions
Ivan Bilibin va fer l’any 1876 la seva versió de la Princesa Granota.

Del 1918 Viktor Vastnetsov en fa la seva versió.

Són moltes les il·lustracions russes relacionades amb aquesta magnífica història:

Franceses ho són les següents:

Curiosament Australiana és la següent imatge:

De diferents punts del planeta són aquestes imatges.