Han passat ja dos anys des de que em vaig acomiadar dels meus primers alumnes, i sovint encara hi penso, m’enrecordo dels seus noms, de les seves carones, dels seus somriures… Quan passa el temps, sovint penses que només es recorden les coses bones, però jo també recordo les coses dolentes i no per això els deixo de trobar a faltar. Recordo mossegades o algun nyanyo, recordo alguna malifeta o el complicat que resultava que tots t’escoltessin quan els volies explicar alguna cosa, el nen que no havia manera que sabés els colors i ja no sabies com explicar-li, el que es feia caca al damunt i s’amagava en un racó perquè no el veiessis, el que no havia manera de que li volguessin treure el bolquer, l’esgotament, el no descansar en tot el dia ni un segon (bé, sí els minuts en que les meves companyes “m’obligaven” a seure i dinar tranquil·la); i de tot això en vaig aprendre tant, que no crec que els dos cursos que han vingut després hagi après tantes coses de la professió com aquell any.
Però també recordo moltes altres de bones: les estones explicant-los contes, les abraçades, els petons, les rialles, les mil activitats que m’empesacava per fer-los aprendre coses noves, les meves companyes i el que vam riure plegades… Tantes i tantes coses que van passar en tan sols un curs. M’encantaria algun dia trobar-me’ls pel carrer i que em diguessin: “és la senyoreta que tenia a la classe dels Elefants, la meva senyoreta”. De fet, jo sempre em sentiré una mica la seva mestra, i m’agrada sentir-me així.
Aquest any he tornat a ser tutora d’un grup de P4, la mateixa edat que la dels meus Elefants ara, i no tinc les mateixes sensacions, ni la mateixa sensació d’anyorança, evidentment, el curs acaba d’acabar i no ha estat un comiat, ja que el curs vinent els continuaré veient fer de les seves. Tot i així, potser també ha estat un grup difícil, un curs complicat, una adaptació per part meva de nou a una tutoria i a una manera de fer molt diferent a la que a mi m’agrada i em fa sentir bé… Sigui com sigui, avui encara no trobo a faltar els seus somriures. M’he insensibilitzat? Ho dubto, simplement que els meus Elefants, sempre seran els meus Elefants.