Elefant Trompeta

Quan vaig llegir el títol d’aquesta pel·lícula em va resultar poc sorprenent i la típica pel·lícula per nens, però jo com que en el fons porto una nena dins, de fet un petit elefant a dins, la vaig veure d’oferta i me la vaig comprar.

Vaig començar-la a veure i em va agradar molt. Us explico primer la història i després el perquè em va agradar.

Mr Magorium (Dustin Hoffman) és un personatge força extrafolari propietari d’una tenda de joguines màgica en la que treballa com a encarregada la Molly (Natalie Portman). Mr Magorium, amb 243 anys d’edat decideix que ja és hora de marxar i deixar la seva estimada botiga en mans de la Molly…  Entranyables dos personatges: el nen que no té amics i col·leciona barrets, en Eric (Zach Mills) i el mico de peluix que vol abraçar a qui no es deixa. La resta no us l’explico que perdria la gràcia.

Us ha passat mai de petits d’haver-vos imagina’t un munt de joguines estranyes que no podíeu trobar enlloc? Heu imagina’t sales plenes de pilotes, peluixos que prenen vida, joguines de mil colors i tot ple de màgia? Doncs bé, això és el que ens aporta aquesta pel·lícula, una història dolça i commovedora amb un Mr. Magorium genial i uns efectes i una tenda que ja voldríem molts poder visitar. Ni la tenda de joguines més bonica i més gran del món es pot equiparar a la tenda màgica que surt en aquesta pel·lícula. És preciosa!

Heu cregut mai en la màgia? Potser val la pena fer-ho en algun moment de les vostres vides…

Aquests dies d’estiu estic aprofitant per descobrir racons que durant la resta del curs no tinc el temps per visitar, d’aquest que us porto avui ja me n’havien parlat dues lectores del Bloc i em picava molt la curiositat.

Es tracta d’un botiga de joguines i mobles per a infants que es diu l’Ou, es troba al Carrer Villarroel 103,  entre Consell de Cent i carrer Aragò.

La decoració és preciosa, i els materials i marques de les que disposen també. Està tot extremadament pensat i col·locat perquè sigui atraient, estigui bonic i sembli una autèntica casa de nines pelna de joguines. Tenen marques que no havia vist mai, i altres queja coneixia. Cuinetes, peluixos, joguines de roba i de fusta… Fa cosa tocar res de tan ben col·locat que està tot. Sense embolcalls, ni capses de plàstic o cartró, hi ha exposades les joguines tal com són, i això actualment és un luxe que en general les botigues no es permeten.

Evidentment, com tot aquest tipus de botigues, és una mica cara. Però val la pena passar-hi. Se’t cau la baba…

FRANKENSTEIN SE HACE UN SÁNDWICH y otras historias que seguro que te van agustar pues tratan de monstruos y algunas también de comida, Adam Rex, Editorial Océano Travesía –> Aquest recull de contes a part d’un títol molt especial, que m’ha fet gràcia posar-vos sencer, però que si el voleu comprar amb el que està en majúscules teniu prou per demanar-lo; té molts altres aspectes positius. Bé, ens allunyem dels recopilatoris de contes més clàssics i per a nens més petits, per portar-vos un recopilatori per a nens força grandets sobre els monstres de totes les pel·lícules de por: Frankenstein, Dràcula, El Fantasma de l’Òpera… Tots ells viuen aventures molt curioses: un Frankenstein que s’alimenta de les restes de menjar dels seus veïns, el Fantasma de la Òpera incapaç de composar res perquè se li ha enganxat la tornada d’una cançó, el Comte Dràcula porta una espinaca entre les dents perquè ningú s’atreveix a dir-li… Sigui com sigui és un petit homenatge a tots aquells personatges que tants bons moments ens han donat en la literatura de terror, una parodia divertida sobre uns personatges que a part de fer por resulten una mica estrambòtics si ho mirem fredament.

El seu autor i il·lustrador Adam Rex, és ja un clàssic de contes divertits per a nens d’aquest estil. Les il·lustracions són de gran qualitat.

Nascuda a Barcelona l’any 1972, l’Àfrica Fanlo és il·lustradora de molts projectes interessants: ha fet per Oxfam els seus contes de valors; així com ha publicat “La reina dels micos”, inspirat amb Sri Lanka abans del tsunami; ha publicat per Tretzevents i Cavall Fort; ha fet revistes, catàlegs… En fi, una il·lustradora amb llarg recorregut en el món de la literatura infantil, amb molt per dir i molt per fer.

Va estudiar Belles Arts, fet que li va permetre formar-se, i finalment es va decidir en fer-se un lloc en aquest bonic món. Li agradaria il·lustrar “Les sabatetes vermelles” per tenir un tema central interessant i per no ser gaire versionat. Fresca, colorista, compromesa i multidisciplinar, així és l’Àfrica i així m’agradaria que la descobríssiu.

M’han agradat molt les seves respostes i espero que a vosaltres també.

–    Vas estudiar Belles Arts especialitzant-te en pintura i després en gravat. Com vas poder aplicar tot el que vas aprendre aleshores en el món de la il·lustració infantil?
Haver estudiat pintura i gravat em va donar molts referents, tant tècnics com    històrics. El més important però va ser que vaig desenvolupar una certa manera de mirar el món.

–    Com vas decidir dedicar-te al món de la il·lustració?
Després d’acabar els estudis a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, vaig tenir la  necessitat de recuperar una iniciativa que des de ben petita em corria pel cap, il·lustrar contes. Un bon amic de la Universitat que treballava com a il·lustrador em va motivar a entrar en el món editorial. Vaig veure que era possible treballar dibuixant i pintant, aplicant els meus coneixements.

–    Van ser molt complicats els inicis?
La veritat és que no. Vaig començar a mostrar les meves feines a les editorials i revistes que llegia de petita, Cavall Fort i Tretzevents, on vaig poder publicar de seguida les meves il·lustracions. Això em va donar seguretat per seguir trucant portes a altres llocs. La il·lusió de poder treballar del que m’agradava em va donar molta empenta.

–    Com et defineixes com il·lustradora?
És difícil definir-me, però puc dir que m’agrada ser una il·lustradora multidisciplinar. No m’agrada tancar-me en un estil o una forma de veure, tot i que a vegades és inevitable. Sovint em diuen que el meu treball és molt pictòric i que hi ha un cert gust pel color i el paisatge. És evident que el color i les textures són molt presents en els meus treballs.
No sóc gens realista, i  en les meves il·lustracions hi predomina més la imaginació que la descripció.

–    Quina és la tècnica que més predomina en les teves il·lustracions?
Crec que fins ara les tècniques pictòriques amb acrílics, tot i que sóc molt tasta olletes i m’agrada provar noves maneres de treballar.

–    El projecte que recordes amb més carinyo…
“La Reina dels Micos” és un dels meus llibres preferits. Un estiu vaig viatjar a Sri Lanka, i em va venir la idea crear un conte que permetés mostrar als nens d’aquí com vivien els nens d’allà. Com que no em veia amb cor d’escriure el conte jo sola, vaig explicar-li la idea a l’Anna Manso, amb la qual ja havíem col·laborat varies vegades. La idea li va semblar interessant i va escriure el conte que jo tenia al cap. A més a més amb la publicació del llibre vam donar suport als països afectats pel Tsunami.

–    I el que et va donar més maldecaps?
“El Mur i el dragó” de Joan de Déu Prats. És una història preciosa, però tota l’acció passa en un mur de pedres. Em va costar moltíssim que totes les pàgines no semblessin la mateixa. Si ara l’hagués de tornar a il·lustrar el faria molt diferent.

–    Com és el teu espai de treball?
El meu espai de treball és molt íntim. Ple d’imatges penjades a les partes, petits objectes, fotografies, joguines etc… I una paret enorme on hi tinc la meva biblioteca. A vegades hi ha un caos impressionant, però després de les entregues m’agrada molt reordenar i posar-ho tot a seu lloc.

–    T’agradaria il·lustrar contes clàssics com la Blancaneus, el Patufet, la Ventafocs…?
M’encantaria poder il·lustrar un conte popular. Els contes populars estan carregats de simbologia, i de missatges soterrats. Amb els anys els hem anat dulcificant, reversionant,  però continuen tenint molta força i transmeten aprenentatges molt potents que permeten crear imatges amb molt de contingut.

– Per quin t’agradaria començar? Perquè?
“Las zapatillas rojas” o “Les sabatetes vermelles” de Hans Christian Andersen
M’agradaria il·lustrar-lo perquè crec que no hi ha cap  publicació il·lustrada d’aquesta història, i també  perquè el tema central que tracta m’interessa moltíssim. Crec que és un dels contes més durs que conec, amb la seva brutalitat aconsegueix que el lector posi molta atenció en el missatge final. Suposo que hi ha varies versions, però us recomano una versió que s’inclou en un recull de contes populars comentats per Clarissa Pinkola Estés, “Mujeres que corren con los lobos”.

–    Si fossis un personatge de conte sen dubte series…
Alicia de “Alicia en el país de les meravelles”

–    Què és el que ha de tenir un bon il·lustrador?

Autoconeixement, capacitat per generar imatges que expliquin conceptes, sentit del joc, imaginació, creativitat i el do de reordenar el món amb la seva mirada. A part l’ha d’acompanyar la tècnica, sigui quina sigui.

–    Què et queda per fer en el món de la il·lustració infantil?
Doncs em queda moltíssim per fer. Tot i que fa anys que m’hi dedico sempre tinc la sensació de que encara em queda molt. Suposo que no es deixa mai d’aprendre en aquesta professió.
Una de les coses que més m’agradaria és donar vida als meus dibuixos, animar-los. Tinc algun projecte entre mans, però es necessita temps, molt de temps.

–    Un país amb bona literatura infantil és…
Sens dubte el meu referent és França. No deixeu de visitar la fira del llibre infantil de Montreuil, i sabreu de què us parlo.

–    Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Actualment encara no tenim el nivell que hi ha a altres països. És evident que aquí no es valora prou aquesta professió. És un tema cultural i d’educació. La literatura infantil encara es considera la germana petita de la literatura per adults. Les editorials d’aquí,  tot i que van fent noves propostes més arriscades, no tenen la mirada oberta que hi ha a altres països. Esperem, però,  que poc a poc això vagi canviant i la literatura infantil i els seus autors siguin valorats com es mereixen.

–    Per acabar, quins són els teus propers projectes? Se’n pot saber alguna cosa?
Durant els pròxims mesos faré una col·laboració amb cinema. El cartell, els títols de crèdit i algunes imatges il·lustrades que apareixeran a la peli. Estic molt il·lusionada amb aquest projecte perquè suposa endinsar-me en el món de les imatges en moviment. Serà una experiència nova per mi.

L’aigua, sovint un bé escàs i preuat. Hi ha molts contes que ens parlen de l’aigua, però cap com els dos que us porto avui; ambdós molt diferents i molt originals, però d’aquells que no pots evitar mirar-te’ls quan els trobes a la llibreria.

L’HOME D’AIGUA, Ivo Rosati, Il·lustrador Gabriel Pacheco, Editorial Kalandraka –> Un conte magnífic, una història sorprenent i unes il·lustracions genials. No hi ha altra manera de definir aquest Home d’aigua. Voleu conèixer la seva història?

Algú havia deixat l’aixeta oberta, però l’amo de la casa mai va tornar. L’aigua sortia i sortia, i de tant acumular-se va nèixer un home blau, alt, transparent i cristalí. Un home amb una regadora al cap que busca el seu lloc en el món. Va per la ciutat i en un inici tothom li té por, però després se n’adonen de la seva bondat i de les coses bones que pot fer per la gent.

Quan el vaig veure em va enamorar, i a vosaltres? Mireu les il·lustracions i em dieu què us sembla.

EL TESORO DE LA LAGUNA, Carmen Gil, Víctor Escandell, Editorial Versos y Trazos –> Un conte que col·labora amb el projecte “Libro amigo de los bosques” de Greenpeace, pretén conscienciar als infants de la importància de l’aigua i el seu estalvi, per fer-ho ens explica una història on apareixen molts personatges surrealistes i sorprenents.

Al voltant del llac de “Charcorredondo” s’alcen tres regnes gobernats per tres monarques: Berenjeno IX, que vol tenir l’hort més gran de la terra; Facunda II, que omple una vegada i una altra la seva piscina reial; i Baldomero I, el rei més nét de la història. Però està a punt de succeir una gran catastrofe que potser podan impedir una bruixa i el seu corb.

Molt curiós, la veritat.

Aquest dissabte si voleu fer alguna cosa interessant amb els vostres petits, us recomano que us acosteu cap allà al migdia per la llibreria Abracadabra. I és que els amics de Vabau presenten en format de conta-contes a Barcelona el seu conte: “ANIMALS FENOMENALS o perquè els peixos tenen cames”.

D’aquest projecte ja us en vaig parlar, i de fet vaig poder entrevistar als seus protagonistes. Un projecte que dia rere dia es mou per més llibreries i arriba més lluny, i és que llibreria especialitzada i amb encant que entro em trobo el petit racó d’aquests peixos amb cames. Jo ja tinc el meu, i conec alguna gent que també. Què esperes en tenir el teu peix amb cames? Són tots diferents!

Doncs bé, l’activitat es duu a terme a un dels racons infantils més nous i bonics de la ciutat de Barcelona, es tracta de la llibreria Abracadabra, de laque també us n’he parlat, que es troba al carrer General Alvárez de Castro 5, a prop del mercat de Santa Caterina. La durada de l’activitat és de 3/4 d’hora, està destinada a infants d’entre 4 i 8 anys i en ella s’explicarà qui són Vabau i com fan els seus “Animals Fenomenals”, l’explicació del conte, i al final de tot tots els nens podran dibuixar el seu animal fenomenal. A veure si algú s’atreveix a dibuixar l’Elefant Trompeta, ja que és un animal d’allò més fenomenal.

Sense gaires coses més a explicar, us deixo amb les dades:

Dissabte 18. De 12 a 12:45h

Presentació del conte:
Animals fenomenals, o per què els peixos tenen cames

A la llibreria Abracadabra (C/General Alvárez de Castro 5)

El proper dijous dia 16 a les 21 hores es presenta l’àlbum il·lustrat “Els de dalt i els debaix”, publicat per l’editorial Kalandraka i Edicions Hipotesi. L’acte tindrà lloc a “La casa de los cuentos”, carrer Ramón i Cajal 35 (Gràcia), i comptarà amb la presentació de l’escriptor Leonardo Valencia i una performance teatral a càrrec d’Irma Borges.

Uns presentació d’un àlbum il·lustrat preciós que us recomano que si podeu (ja que les 21h d’un dia de cada dia em sembla una mica tard per una presentació d’un conte), us hi acosteu, ja que el conte val realment molt la pena. Jo el vaig descobrir fa molt poquet en una llibreria i em va encantar.

Us deixo amb les dades.

Sota aquest títol no us vull parlar de l’origen d’aquest conte, ja que ja fa temps que us el vaig portar, però recordo que us vaig parlar de que a les contrades de parla catalana hi ha múltiple versions i que a Ses Illes podem trobar la història d’en Toni Garriguel·lo, entre d’altres.

Doncs bé, el Sant Jordi passat em van regalar el recopilatori “L’hora del conte” i em va cridar l’atenció que hi apareixia aquesta història explicada per Xavier Bertran i classificada com a rondalla mallorquina sota el títol En Toni Garrigueulo.

En definitiva que vull portar-vos-en la història:

“Vet aquí una vegada una mare que tenia molt fills, tants que no la deixaven viure. Així que un bon dia va començar a escabetxar nens. Mata que mataràs, hi va estar una bona estona fins que no en va deixar cap. Només se’n va salvar un que es va amagar darrera d’una planta.

Però la dona havia d’enviar el dinar al seu marit i no tenia cap fill per enviar de missatger, va ser aleshores que va sortir en Toni i va dir que seria ell qui portaria el menjar al pare. Li va donar les indicacions per trobar on era el pare dient-li que passaria per un hort de tarongers, però que sobretot no n’agafés cap de taronja.

El nen quan hi va ser-hi se li van oblidar les advertències de la seva mare i en va començar a menjar sense parar. Aleshores va aparèixer un gegant que guardava l’hort, va agafar al nen i estava a punt de menjar-se’l d’una queixalada quan el trobà massa prim i pensà en endur-se’l i engreixar-lo per poder-se’l menjar més endavant. Dit i fet se l’emportà a casa i el tanca en una bóta.

La dona del gegant comença a portar-li menjar i més menjar i en Toni Garrigueulo vinga a afartar-se’n. Un dia entra a la seva bota un ratolí, i li talla la cua i el deixa viure. La geganta al cap d’un dies li diu al nen que tregui el dit, i ell sense pensar-s’ho gaire li treu la punta de la cua del ratolí. En comprovar que no s’ha engreixat el continuen afartant a menjar.

Passaren els dies i un dia en Toni Garrigueulo va perdre la cua de la rata i no va tenir més remei que ensenyar el seu dit de veritat, i és clar, com s’havia engreixat tantíssim van decidir que al matí següent era el moment per matar-lo i menjar-se’l.

El gegant li va dir a la geganta que quan ell marxés a treballar, posés una caldera grossa amb aigua a bullir, treiés el nen de la bóta, el fes bufar i quan estigués ben a prop de la caldera li donés un cop al clatell, l’esquarterés, el pelés i el posés al foc amb arrós.

Disposada a complir amb el que li havia dit el seu marit, la geganta va treure en Toni de la bóta, però com que aquest ho havia sentit tot es va fer l’espavilat i li va dir a la geganta que no sabia bufar i que l’hauria d’ensenyar. Així quan la geganta es va acostar a l’olla per bufar, en Toni va agafar una destral, i li dóna un cop al clatell. El cap cau immediatament a dins l’olla, fa bocins amb la resta del cos de la geganta, el tira a la caldera i hi afegeix l’arrós. Morta la geganta i cuinada, en Toni apreta a córrer cames ajudeu-me sabent que el gegant estaria a punt d’arribar.

El gegant al arribar es pensa que és el nen el que està guisat, però en no trobar la seva dona es comença a preocupar i surt a buscar el nen, que s’havia enfilat al capdamunt d’una torre a la voreta del mar. El gegant que enseguida el troba, agafa la corda que ha utilitzat el propi nen i comença a pujar cap amunt de la torre, talla la corda i el gegant cau quedant-se fet a bocins.

I és així com en Toni Garrigueulo mata al gegant, però com en va baixar sense la corda de la torre? Això ja és una altra història…”

Un conte una mica sàdic i agressiu, però al cap i a la fi un d’aquells contes clàssics que no ens enganyem sempre tenen una part més fosca.

CONTES DE LA TERRA, Tomàs Molina, Il·l. El Persas, Editorial La Galera (2008) –> Si la setmana passada us vaig acostar els contes de l’Univers, aquesta vegada toquem més de peus a terra per parlar-vos precisament del nostre planeta. Un recull de 12 contes sobre la Terra, 12 històries que ens expliquen els fenòmens amb les que convivim: terratrèmols, volcans, tornados… Contes que ens ho expliquen i un text divulgatiu al darrera que ens dóna la informació real del com i els perquès de tot plegat.

Un cop més em trec el barret amb el seu il·lustrador, el Persas.

Avui us porto una marca de joguines espectacular, preciosa… No l’havia vist en cap botiga fins fa molt poquet que les vaig descobrir i buscant i rebuscant vaig trobar la seva web.

Es tracta de la marca de joguines Maileg, unes joguines daneses creades l’any 1999 amb un look autèntic i característic. són joguines de drap que es caracteritzen sobretot pels seus simpàtics conillets i ratolinets. Hi ha fins o tot alguns que viuen en les seves pròpies casetes de formatge!

Hi ha diverses col·leccions: Germà&germana, Joguines, Nadal, Pasqua, Postals, Nadons, Roba i Interior. Evidentmen el que m’ha interessat és les joguines, la secció de germà i germanan perquè hi ha peluixos per a nens i per a nenes i la part dels nadons.

Són molt dolces, boniques i agradables al tacte… Són d’aquelles joguines que tens ganes de tocar i abraçar.

Només us deixo amb les imatges i em dieu el que us semblen.