En Miquel Àngel Cuesta deu fer cosa d’uns sis anys que es dedica al món de la il·lustració sobretot al món de la premsa escrita, tot i que sent una gran fascinació pel món dels infants. És per això que està preparant el seu primer àlbum infantil. Ja de petit no podia deixar de dibuixar i sempre li demanaven que fes cartells per una cosa o altre, va ser això, com mica en mica va anar gestant la seva pròpia carrera.
Coordinador de la secció infantil Pambxocolata, hi fa endevinalles, acudits, receptes, manualitats, tires per la canalla…
Personalment considero que té un estil molt divers i variat, en funció del públic a qui dedica les seves il·lustracions i a la temàtica d’aquestes, i això el converteix en un il·lustrador diferent i polivalent. Ara, sense més presentacions, us deixo amb la seva entrevista:
– Com vas decidir dedicar-te al món de la il·lustració?
Crec que no vaig arribar a decidir-me mai. No va haver un dia en el que em vaig llevar i vaig dir “ ja sé el que vull ser” o alguna cosa per l’estil. I és que sempre he dibuixat. Des de parvulari els professors estaven amargats amb mi perquè era el típic que pintava a les taules. I ells em donaven fulls i cartolines i em renyaven, però a mi m’encantava la textura d’aquelles taules! Esperava sempre amb impaciència la classe de “plàstica” perquè allà era quan jo m’ho passava bé. A mesura que vaig anar creixent, em vaig convertir en el típic del col·legi a qui els professors sempre li donaven per pintar els cartells de Nadal, la quaresma, els reis mags, el carnestoltes… Quan veia venir alguna festa que s’apropava jo ja m’il·lusionava i esperava el crit del profe a l’estil “Cuesta! Has de pintar un cartell per…!” Ja a l’ institut, quan feia BUP, no volia fer una altra cosa que dibuixar… I de fet ho vaig passar una mica malament perquè tot eren assignatures de lletres o ciències! És per això que mai em vaig decidir, perquè el meu “hobbie” de petit es va convertir en la passió de gran.
– Quan temps fa que t’hi dediques? Són complicats els inicis?
Em dedico professionalment des de fa uns sis anys. Tot i que em guanyo les castanyes bàsicament com a dissenyador gràfic, va ser quan vaig entrar en una revista com a dissenyador i vaig incorporar també la il·lustració. Ells em deixaven fer. Vaig canviar la “típica foto de la portada” per una il·lustració. Cada setmana la revista estava il·lustrada segons el tema principal.
No sabria dir si són complicats els inicis perquè em dona la sensació que un il·lustrador “sempre està als inicis”. Viure d’això és complicat, perquè aquí no està considerat ben bé una professió, sinó com un passatemps. Un il·lustrador és com una fura, sempre buscant alternatives, editorials, presentant proves, trucant, estar al dia, book amunt i avall, ara un concurs, ara participar en una exposició…
De fet coneixo dissenyadors web, de moda, o gràfics que han arribat a fer una bona butxaca, però no he conegut cap il·lustrador que sigui ric. Però el que fa que continuïs és la impossibilitat de viure sense un llapis a la mà.
– Et dediques sobretot a premsa, perquè?
Sempre m’ha apassionat la premsa. L’olor del paper, la tinta… M’encanta el món del diari i la revista. Sempre miro totes les revistes, magazines, fanzines, diaris, etc. que passen per les meves mans, tant internacionals com nacionals. És realment impressionant comprovar les diferències que hi ha entre premsa d’un país i un altre. Em miro com estan maquetades, els il·lustradors que hi participen, el disseny en general.
Per molt que s’intenti fer el mateix de manera digital a Internet, no es podrà substituir mai la sensació de tenir un diari de paper a primera hora del dia, sí que pot conviure com a dos àmbits diferents de comunicar, però substituir-lo no.
Després, sempre he pensat que els diaris no s’esforcen en incloure seccions dedicades als més petits de la casa i trobo que no és bo. Penso que en els diaris hi haurien d’haver una secció especialitzada pels nens, d’unes quantes pàgines, amb notícies de caire infantil – juvenil d’actualitat, tires gràfiques, passatemps, etc. Seria una molt bona manera de compartir el diari amb els pares i també facilitar el camí als nens a l’hàbit a llegir. Crec que ja s’havia fet alguna cosa semblant fa uns anys, al País si no recordo malament. Però això s’hauria de continuar fent, involucrar als nens en la lectura amb els pares, i crec que el diari seria una bona manera de fer-ho.
– Estàs il·lustrant el teu primer àlbum infantil? En què consistirà? Quina serà la temàtica?
Des de feia temps tenia una idea al cap i mai trobava el moment de tirar-la endavant. Però em vaig decidir un dia de fer el meu propi àlbum infantil escrit i il·lustrat per mi. Havia fet algun només il·lustrats per mi i amb text d’altres escriptors. Però aquest projecte em té molt il·lusionat, perquè realment il·lustro el que m’agrada. El que és curiós ara, és que mentre treballo en aquest àlbum, he estat escrivint altres per futurs àlbums. És com si treure la idea que portava temps al cap les seguissin moltes altres… I ara crec que no podré parar!
Tot i que la temàtica principal de moment no la puc confirmar si que puc avançar que toca uns quants temes com l’ecologia, l’amor, la soledat i l’amistat, però des d’un punt de vista molt diferent…
– Coordines una secció infantil anomenada Pambxocolata. En què consisteix? Quan fa que la vas crear?
Pambxocolata va néixer a una revista, Calaix de Sastre, amb la voluntat de fer arribar la revista també als nens. Al ser una revista d’oci, pensàvem que seria bo incloure una secció on també poguessin participar els nens. Aquí feia el que més m’agradava de tota la revista. Al tancar aquesta revista, la secció es va traslladar a un diari, L’extra. La secció està composada per endevinalles, acudits, manualitats, tires gràfiques, receptes, mots encreuats, sopes de lletres, laberints… Pambxocolata va néixer, si no ho recordo malament, fa uns cinc anys. I encara continua!
-Tens un estil força variat i divers, com el definiries?
La diversitat del meu estil no la busco a la força. Jo sóc d’aquells que no es volen tancar en únic estil. Crec que cada projecte et demana un estil: una il·lustració de premsa, un àlbum infantil, una portada d’un llibre, un logotip… De totes formes em sembla que a cada projecte vaig eliminant i afegint coses al meu estil de tal manera que potser, d’aquesta manera i d’aquí 10 anys, podria ser molt diferent de com és ara.
– Un il·lustrador és…
Uf! aquesta és com la de“d’on venim i cap a on anem” o “què va ser primer, l’ou o la gallina”!
– Què t’agradaria fer en el món de la il·lustració infantil?
M’agradaria tocar tots els àmbits: des d’un àlbum infantil “normal”, passant als àlbums tridimensionals i els retallables i formats nous. És un món realment divers i apassionant. Impossible avorrir-se!
– Si fossis un personatge de conte series…
Joan Salvador Gavina… I poder volar molt amunt!
– T’agradaria il·lustrar contes clàssics? Per quin t’agradaria començar? Perquè?
I tant. Crec que a tots els il·lustradors ens encantaria il·lustrar un clàssic, pel fet de que sempre, des de petits els en hem llegit. La veritat és que és un gran repte per a un il·lustrador perquè abans de tu ja l’han il·lustrat molts il·lustradors. Crec que per il·lustrar un clàssic has de tenir uns coneixements previs: conèixer els contes ja adaptats i sobretot donar-li un nou punt d’inflexió, actualitzar-lo. I això comporta molta responsabilitat. Pot passar desapercebut, com molts, o tot el contrari. Ara me’n recordo del Pinotxo de Sarah Fanelli i que va quedar impressionant en tots els nivells, va ser un nou pas en la il·lustració moderna.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país on els nens somien i volen i riuen i juguen i salten i corren i milers de coses més. És molt trist trobar-te a nens sense somnis ni il·lusions, indiferents a tot. Un bon llibre és un trampolí meravellós cap a la imaginació.
– Quina és la situació actual de la il·lustració infantil al nostre país?
Des del meu punt de vista humil, crec que la il·lustració al nostre país no està del tot ben considerada. Els concursos moltes vegades els guanyen il·lustradors ja reconeguts que (encara que són molt bons), el nom ja ajuda a comercialitzar l’àlbum. Crec que els concursos haurien d’estar solament enfocats a la recerca de nous il·lustradors desconeguts, noves formes de comunicar i d’explicar i no per “engrandir” el currículum d’un que ja porta molts anys en l’ofici. L’estudiant ha de motivar-se i trobar aquí una manera de donar-se a conèixer. El que passa és que, com deia en una pregunta anterior, “l’il·lustrador se sent sempre als inicis”… És com un cercle viciós. En altres països la il·lustració és un ofici reconegut. Aquí has de donar les gràcies si et publiquen. I ja no et dic si et paguen com déu mana.
Quins són els teus propers projectes?
En quant acabi aquest projecte d’àlbum infantil faré un altre, d’un text que acabo d’escriure.