Elefant Trompeta

Hola a tots i totes! Sota aquest títol avui us porto uns contes que em van sorprendre positivament, es tracta dels contes de l’Imaginarium. L’Imaginarium són unes botigues en les que jo personalment no hi tinc gaire confiança, però mirant-les fredament i detalladament, es poden trobar joguines de fusta (sobretot per la cuineta) precioses, i algunes fins i tot a un preu raonable, altres a un preu escandalós; marques interessants de les que ja us he parlat, i joguines pròpies que estimulen els sentits i capacitats dels infants. Pel que fa als contes tenen alguns de molt “comercials” (ben bé no sé com dir-ho), però propostes i il·lustradors d’allò més originals. Avui us porto tres propostes de tres contes clàssics o tradicionals de diferents indrets:

TRES ESTRELLAS FUGACES, Marta Borraz, Il·l Àlex Gumà, Editorial Imaginarium –> Un conte tradicional amb fades, encantaments, aventures, enveja… Aquests són el tipus de contes que m’agradaven de petita i en aquesta ocasió trobem una veïna envejosa, uns camperols, la dona d’un d’ells i tres simpàtiques fades. Quins elements us calen més? A mi no gaires més, la veritat.

EL CASTILLO DE IRÁS Y NO VOLVERÁS, Fernando Lalana, Il· Jesús Cisneros, Editorial Imaginarium –> Dels tres contes que us porto avui, aquest és sens dubte el que m’agrada més, per la història i per unes il·lustracions originals, coloristes i diferents. La història ens explica com dos valents germans s’embranquen en una aventura ern un castell en el que s’enfrontaran a una terrible bruixa i un drac. Tornaran sans i estalvis?

EL VECINO DIABLO, Daniel Nesquens, Il·l Silvia Bautista, Editorial Imaginarium –> El diable és un personatge maligne que se les dóna de molt savi i molt llest, però no és aquetsa la primera història en la que es deixa enredar, sinó recordeu el Pont del Diable… Aquesta vegada, però, són una parella de camperols i els seus animals els que aconseguiran vence’l.

L’altre dia vaig tenir el gust de poder anar a veure UP! I a part de que la pel·lícula em va encantar, el curt animat de Pixar que fan abans no es va quedar “curt”. I és que aquesta gent fan un Curtmetratges preciosos i Partly Cloudy no n’és una excepció. Ens explica una bona i bonica història, amb uns personatges simpàtics, dolços i tendres.

I és que tothom sap que els nadons, cadells… els porten les cigonyes en uns grans sacs de color blanc amb els seus llargs becs. Doncs bé, d’on els treuen les cigonyes? La resposta la podem trobar en el cel, on hi ha núvols que fan bebès de tota mena en forma de cotó fluix i els atorguen la vida.

El protagonista d’aquest curt és un dels núvols, que lluny de fre criatures dolces, tendres i precioses, fa els “bebès” dels animals més agressius, ferotges o desagradables, i la pobre cigonya que ha de portar els seus “encàrrecs” té sempre una feinada.

Com acaba tot plegat? No us ho penso dir, però és molt i molt bonic, el núvol és entranyable.

El darrer dels meus articles sobre els carrers engalanats de Festa Major està dedicat al carrer Berga, que ha triat el món dels infants com a temàtica per al seu guarniment de carrer.

Podem trobar moltes coses relacionades amb el món dels nens, de l’educació i de la docència; una aula d’escola amb els seus pupitres, els penjadors, tots els nens amb la seva bata, un pati, una mestra, cunes, un menjador… en definitiva una autèntica escola infantil.

I és que aquest carrer per a mi cada any té un mèrit especial: i és que any rere any continuen guarnint tot i trobar-se allunyats del nucli de guarniment dels carrers. I és per això que cada any trobo que val la pena que tots fem un esforç per acostar-nos-hi.

Com a curiositat, he trobat un autèntic Elefant Trompeta. M’ha fet moltíssima gràcia! Busqueu-lo en aquestes imatges, a veure si vosaltres també el trobeu.

El segon article de la Festa Major està dedicat al carrer Bruniquer, que enguany s’ha centrat en el fantàstic conte de l’Alícia al País de les Meravelles. Un conte amb un munt d’elements que han de ser tot un gust de posar en un carrer de Festa Major. Del carrer m’ha agradat l’Alícia, tallada d’una forma força peculiar, i detalls com que totes les persianes de locals del carrer, han estat pintades amb forma de cartes, d’asos.

Els rellotges han estat presents a tot el carrer, i és que el temps és un aspecte molt important pel famós Conill Blanc; que el podem trobar a la contraportada del carrer juntament amb la Reina de Cors.

De la contraportada puc destacar un aspecte que em va cridar força l’atenció, i és que les il·lustracions del Conill Blanc i la Reina de Cors en les que s’han basat són les originals de John Tenniel. A vegades està molt bé el fet de prendre de grans il·lustradors aspectes com aquests.

Voleu descobrir el fantàstic món de l’Alícia al Páis de les Marevelles, us hi convido a entrar, però aneu en compte que potser empetitiu o us convertiu en gegants. Sinó mira el que li va passar a la pobra Alícia.

Enguany la Festa Major de Gràcia s’ha vestit i engalanat amb les seves millors robes per portar-nos una vegada més carrers preciosos. Aquest any estic especialment contenta ja que hi ha tres carrers que han centrat la seva temàtica entorn el món dels nens. El que us porto avui, concretament, es centra  en el món dels contes, el món de Hansel i Gretel: el carrer Joan Blanques de Baix. Hauria preferit el nom nostrat del conte Ton i Guida, o la Caseta de Xocolata. Però això és el menys important veient-ne el resultat.

Un munt de caramels, “xugus”, piruletes, xupa-xups han guarnit una bona part del carrer. Acompanyat per la presència d’en Hansel i la Gretel a una de les portalades, i la magnífica caseta de xocolata; i supervisant-ho tot a la part de dalt, la bruixa. Té tot allò que tots ens imaginem al sentir el conte: xiclets, núvols, galetes, xocolata… I per dins és temible i esgarrifosa, amb detalls tan sorprenents com un foc preciós, una olla amb ossos autèntics, uns pots amb productes llefiscosos, un corb engabiat…

Trobant tot això al cap del carrer, vas avançant pel temible bosc en el que es perden els dos nens, per acabar en una portalada final també estupenda: amb uns arbres que fan por, un llac brut, granotes, rates…

Aquest any cal destacar la il·luminació: m’ha encantat: els xupa-xups tenen llum, les “flors-fanalets”, i uns fanals preciosos al cap de tot el carrer. I fixeu-vos bé en alguns ulls que hi podeu trobar, potser també brillen en la foscor…

D’acord, potser sí que es nota una mica massa que he tingut el gust i el plaer de guarnir part del carrer. I per això els hi agreixo enormement a la gent que m’ho permet any rere any, i és que no és gens fàcil enfilar un elefant al damunt d’una escala d’un carrer guarnit de Festa Major.

Us deixo amb algunes fotografies del carrer i us desitjo molt bona Festa Major, i molta sort a tots els carres engalanats!!!

Tiny Love és una marca de joguines de roba i tovetes molt boniques, tenen: contes de roba, mòbils, mantes d’activitats per a nadons… Tot una sèrie de materials per als més petits. Són molt coloristes i divertits i ja porten uns quants anys dedicant-se això de fer feliços als més petits.

Us deixo amb una petita mostra del seu catàleg.

El món dels somnis, el món de la imaginació… móns on hi ha arbres que et fan pesigolles, el son com a un personatge real que va casa per casa a adormir a tots els nens, somnis de peixos blaus i vaques que passegen per mars verds… Totes aquestes imatges i moltes més apareixen en els tres fantàstics contes que us porto avui. Tots ells molt recomanables i amb una màgia especial.

EL ÁRBOL DE LAS COSQUILLAS, Chae Strathie, Il·l Poly Bernatene, Editorial Una Luna –> Editorial Argentina que ha traduït al castellà un conte originàriament en anglès i que és preciós. De les millors publicacions que he vist darrerament. La història ens explica una esbojarrada i sorprenent història en el món dels somnis, en el que hi ha un secret: un arbre que et fa riure amb les seves branques. Però recorda que és un secret i no ho pots explicat a ningú…

Amb unes il·lustracions genials d’un artista que he descobert amb aquest conte i que té un estil preciós, dolç i imaginatiu.

EL DUEÑO DEL SUEÑO, Marta Rodríguez Bosch, Il·l Noemí Villamuza, Editorial Los cuatro azules (maig 2009) –> Lucia està al llit esperant adormir-se, però sembla que la son no arriba. És aleshores quan la nena li pregunta a la seva nina, aquesta té una teoria: el son té moltes coses a fer, ha d’anar i tornar dels llits dels infants; ha de fer-ho durant la migdiada i a les nits. Ha de fer silenci i escoltar les cançons de bressol…

Tota aquesta història explicada de manera molt poètica a través d’unes fantàstiques il·lustracions en blaus i negres de la Noemí Villamuza, que donen a aquest conte una funcionalitat més que la d’un simple conte per anar a dormir.

EL SUEÑO DE PABLO, Antonio Ventura, Il·l Pablo Auladell, Editorial Los cuatro azules (abril 2008) –> De nou un conte d’aquesta jove editorial nascuda el 2008 per publicar literatura infantil de qualitat, apostant per relats originals i il·lustradors arriscats que s’allunyen del que popularment coneixem com a més clàssic.

Aquesta història ens explica com Pablo somia amb peixos en prats blaus i vaques en mars de color verd. Pablo no coneix el mar i tampoc sap llegir, però coneix els contes, perquè els hi explica la seva amiga, un germà, els pares, el seu avi…

L’il·lustrador ens acosta i ensenya tots aquests somnis i imatges a través de les seves il·lustracions.

Una pel·lícula que s’endinsa en l’interior de l’autor de Peter Pan, J. M. Barrie. Un home que vivia una vida que no li agradava i que a través dels seus propis ulls de nen i dels jocs amb els fills de la Sylvia Llewelyn Davies, va crear tot un món i un personatge inoblidable en la història de la literatura infantil de tots els temps: en Peter Pan.

Durant el transcurs de l’estiu, els tres fills de la Sylvia, la Sylvia i el senyor Barrie enforteixen una sòlida amistat que a tots fa feliços, tret de la dona de Barrie i la mare de la Sylvia que no veuen en bons ulls aquesta relació.

Uns nens que comparteixen amb el senyor Barrie, en James, les ganes de divertir-se, il·lusionar-se, imaginar i descobrir mons llunyans. Tots no ho comparteixen, en Peter es mostra sempre reaci als jocs i a la fantasia, però acabarà aprenent a somiar, igual que han de fer tots els nens i tots aquells que ja no ho som tant.

Avui us porto un projecte d’una fotògrafa que em va descobrir el meu xicot i que m’ha semblat d’allò més interessant.

Jo sovint comento que els finals Disney sovint són massa endolcits, de fet la majoria dels contes de fades, tal i com arriben avui dia als nostres infants ho són. D’això també en parla l’obra de Boscos endins, en la seva segona part. De fet, és una espècies de continuació dels contes clàssics. Realment, un cop acaben, després van ser feliços per sempre més.

No sempre és així, i sovint la vida real s’allunya d’aquests utòpics finals. Amb aquestes fotografies, Dina Goldstein pretén acostar les princeses Disney al món real, amb problemes reals, amb problemes de les dones que ens envolten dia rere dia: violència de gènere, malalties, complexe d’inferioritat, operacions estètiques…

Farts de la típica imatge de princesa desvalguda i enamorada, incapaç d’ensortir-se’n per sí sola i amb l’únic objectiu d’enamorar a un jove príncep que li tregui les castanyes del foc, aquestes imatges ens mostren com: la Bella Dorment acaba en un geriàtric en la que el seu príncep blau s’ha fet vell i encara està esperant que desperti; la Blancaneus acaba criant a un munt de fills amb un marit que l’únic que sembla que sap fer és mirar la televisió; la Ventafocs perduda en un bar de carretera; la Rapunzel malalta i perdent tota la seva cabellera; la Caputxeta amb problemes d’addicció al “fast food”; la Jasmine convertida en terrorista; i la Bella, acomplexada per ser sempre la més bonica de totes, amb un munt d’operacions de cirurgia estètica al damunt.

Unes fotografies que critiquen a la societat actual i als models que oferim a les nenes d’arreu del món. Una mica cruels? Potser sí, però al cap i a la fi, un treball molt interessant que ens fa reflexionar en tot plegat.

Sempre és un plaer i m’emociona moltíssim rebre alguna versió del meu estimat Elefant Trompeta. I és que veure’s a sí mateix a través dels ulls d’un il·lustrador, sempre és un luxe. Aquesta vegada l’Òscar Julve ens ha regalat la seva versió del Trompeta, és preciosa, dolça i simpàtica… A mi m’encanta, em sembla realment extraordinària. Estic molt agraïda per aquesta versió i pel link a l’entrevista que li vaig fer al seu bloc.

En definitiva, mil gràcies Òscar!