Elefant Trompeta

A LAS BUENAS Y A LAS MALAS, Teresa Durán, Il·l Letícia Ruifernández, Gabriel Pacheco, Paula Alenda, Nicolai Troshinsky, Violeta Lópiz, Beatriz Martín, Editorial Anaya (2007) –> Aquest llibre es tracta d’una recopilació de contes sobre els personatges clàssics de fades, bruixes i tot el seu fascinant món. Inclou històries clàssiques i populars dels Folklore d’arreu del món, i altres més moderns i contemporanis. Tots ells revisats per la Teresa Duran i il·lustrats per il·lustradors excel·lents que ens aporten les seves pròpies versions de tots aquests personatges.

En el llibre també s’hi poden trobar conjurs, receptes i dades curioses que ens introdueixen a emprendre aquest fantàstic viatge pel món de les fades i les bruixes.

Un llibre amb unes il·lustracions força fosques que contribueixen a crear l’ambient de misteri i desconeixença que hi ha entorn d’aquests fantàstics personatges.

Nature Baby és una marca de joguines de Nova Zelanda, que tot i tenir un logotip que ens dóna un aspecte força clàssic, les joguines que ofereix no són així. Són especialistes en uan sèrie de productes de tota mena pensats per al nadó i relacionats entorn al respecte per la natura i el que ens envolta. Amb aquesta filosofia, aquest negoci familiar ha ideat unes joguines fantàstiques de fusta i roba.

Divideixen el seu catàleg de formes diferents: empènyer i pitjar, joguines toves, joguines de fusta, trencaclosques i mòbils… A la vegada també ofereixen una classificació dels mateixos productes per edats.

En definitiva, us deixo amb algunes de les seves joguines.

Suposo que ja deveu saber o com a mínim intuir, que tinc certa debilitat per als contes de prínceps i princeses, de castells, reis… En fi, contes que s’acosten als clàssics i als elements que els conformen, i avui us en porto tres de molt bonics.

LA REINA DELS MICOS, Anna Manso, Il·l Àfrica Fanlo, Editorial Intermón Oxfam –> Aquest conte de reialesa és força curiós perquè els Reis i les Reines d’aquesta història situada a Sri Lanka, no són ben bé humans. Es tracta de micos, la història ens explica com dos nens ajuden al seu amic mico Raja a convertir-se en el rei dels micos, passant-li pel damunt a la futura reina dels micos, la més presumida, creguda i desagradable de totes, Pramudi.

Una història bonica amb unes il·lustracions que m’han semblat fantàstiques d’una il·lustradora amb un estil molt característic.

EL REY Y LA SEMILLA, E. Maddern i P. Hess, Editorial Blume (2008) –> Els contes d’aquest il·lustrador normalment no em passen desapercebuts i sovint m’agraden molt. Té un estil molt característic i reconeixible. Aquesta vegada ens acosta una nova història d’aquelles que tan m’agraden a mi. El vell rei Karnak està força preocupat, ja que no li queda gaire temps de vida i no té encara cap hereu a qui deixar la seva corona. Per trobar el seu successor decideix convocar una estranya competició. tots els cavallers que arribin a palau se’ls hi entregarà una llavor i en tres mesos tots hauran de mostrar els resultats obtinguts. El fill d’un camperol, en Jack, també rep la seva llavor, la planta, la cuida, la rega… Un conte tradicional xinés sobre el valor de la honestedat i que sempre aquest té la seva recompensa.

EL REI QUE SOMNIAVA SER GRAN, Jean-François Dumont, Editorial Timun Mas (2003) –> D’ençà que és coronat rei, Aldebert I és la riota dels seus súbdits, i és que el noi és molt menut, tant, que ni tan sols se li aguanta la corona que porta al cap. Però l’Aldebert farà tot el possible per fer-se respectar i ho aconseguirà de la manera més inesperada. Un conte que ens fa reflexionar sobre les mancances físiques de les persones. Molt i molt bonic!

Avui us porto un Trompeta fet amb el punt de vista d’un dels il·lustradors més característics i originals de les nostres contrades, l’Igansi Blanch. Un il·lustrador amb una gran sensibilitat i una estima extraordinària per la seva professió, i és que el món de la literatura infantil té quelcom màgic que el fa especial, i l’Ignasi ajuda a que sigui així.

Moltíssimes gràcies per un dibuix tan bonic!

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

EL TIMBALER DEL BRUC, Il·l Jordi Vila Delclós, Editorial La Galera, Col·lecció popular –> Com sempre La Galera popular ens ofereix versions dels clàssics que potser no són tan coneguts, si més no a nivell internacional. He triat aquesta versió per la qualitat que sempre ofereix aquesta editorial, i perquè tampoc hi havia masses opcions. Les il·lustracions són força clàssiques i serioses, però estan bé per il·lustrar aquesta història.

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.
El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.
Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.
Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.
Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”
Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.
Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?
Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.
De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.
Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.
Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

Il·lustracions
Trobar il·lustracions d’aquesta història m’ha resultat una mica complicat, de fet, la majoria d’imatges que he trobat són fotografies d’escultures commemorant aquest personatge que hi ha arreu de les nostres contrades.

Ara sí que he trobat algunes il·lustracions, algunes de més realistes i altres més de caire infantil.

Un personatge que sempre apareix amb el seu timbal i la seva barretina, jove i valent, va canviar el destí de tot un poble.

LES MIL I UNA NITS (… O GAIREBÉ), Jordi Sierra i Fabra, Il·l Francesc Rovira, Grup Edebé –> Aquest relat de les Mil i una nits és un dels munts de recopilatoris que hi ha entorn d’aquestes fantàstiques històries. He triat aquest perquè té diverses característiques atraients: és divertit; té un títol diferent, que ens pot fer pensar que ens trobarem alguna cosa més que les històries que tots coneixem; i evidentment, està il·lustrat per un dels grans de la il·lustració infantil al nostre país, en Francesc Rovira.

Així que si voleu alguna cosa una mica diferent, us recomano aquest llibre que us he portat avui.

Sternataler és una marca que a diferència de moltes altres que us he portat amb anterioritat, no és només de joguines, sinó que és una marca pensada per al nadó i l’infant que inclou tot tipus de material.

A través dels seus diferents personatges: ossets, gossos, elefants, dracs, pirates, nines, ratolins… De cadascun d’ells hi ha una gran varietat de productes: medidors, tovalloles de bany, pitets, manyoples, peluixos, coixins, sonalls, mòbils, pijames, mantes, catifes, jocs de llit… De manera que tots aquests productes els podem trobar amb el dibuix de cadascun dels personatges.

Us en deixo una petita mostra perquè us feu una idea.

Uf!!! 3 anys han passat ja des del meu primer article en aquest bloc. I quina data millor que aquesta per fer néixer el Bloc del meu estimat Elefant Trompeta!

Amb tres anys han passat un munt de coses, a nivell professional, he passat de portar una classe de P2 en una llar d’infants a ser tutora d’un grup de P4, passant per fer l’anglès de tot el parvulari. I el que queda encara per venir… Però més enllà de tot això han estat tres anys plens d’experiències, d’aprenentatges, dels meus nens… Perquè al cap i a la fi, tots els que passen per les meves mans, són els meus nens.

Sempre recordaré amb especial enyorança als meus elefants, ara aviat començaran P5. Mare meva! Com els hi anirà? Què grans s’hauran fet! Aviat ja sabran llegir i tot… Encara recordo el meu primer dia de mestra, crec que no m’he sentit tan saturada, emocionada, nerviosa i atabalada, tot a la vegada, mai… Menys mal que les meves companyes van estar allà per donar-me un cop de mà.

I és que aquest Bloc més que el naixement de l’Elefant Trompeta i tot amb el que ell va al darrera, comporta el naixement d’una mestra; una mestra amb il·lusions i amb ganes d’aprendre i fer aprendre, fer coses noves i créixer en el món de l’educació; tot i que sovint l’àmbit laboral en el que ens trobem immersos, no ho permeti tan com ens agradaria.

Puc dir amb la boca ben grossa, el cap ben aixecat i la veu ben forta que fa tres anys que sóc mestra, i que cada any, cada curs que comença, m’enfronto a coses noves que vindran, no totes elles agradables, però que m’ajudaran a créixer a mi i als meus nens. I amb bona predisposició a afrontar tot el que vindrà a partir d’ara.

Pel que fa a l’Elefant Trompeta, és un dels meus màxims orgulls, és molt més que una titella, un personatge, una mascota, un dibuix… És part de mi, de la meva vida i de la meva manera de veure el món de l’educació i de la literatura infantil. El Trompeta parla de contes i parla amb passió, alegria i ganes de descobrir històries sorprenents, personatges commovedors, grans i fantàstics il·lustradors…

Recordo com va començar aquest bloc, fent un article setmanal en el que parlava de la meva experiència amb els meus Elefants, tot explicant el que fèiem cada setmana. I s’ha acabat convertint en un Bloc que recomana contes, fa entrevistes, parla dels orígens dels contes clàssics… I tot això gràcies a la meva parella que em va animar a que fes aquest Bloc, i als meus Elefants que van fer possible l’experiència d’aquesta espècie de “diari d’una mestra” que s’ha convertit amb el temps en alguna cosa més.

I què passarà més endavant? Vés a saber… potser el Trompeta i jo inventem noves seccions, en recuperem algunes d’oblidades o ens quedem així, perquè ja ens agrada. I el dia en que perdi la passió pel món dels infants i de l’educació, aquell dia el Trompeta s’acabarà. Però no ens enganyem, això crec que mai passarà.

Felicitats Trompeta i feliç Diada!!!