Sé que aquest Bloc va començar com el diari d’una mestra, i sé que en certa manera avui dia no és així, i és que ja gairebé mai us parlo del que faig a l’aula amb els meus nens, però és que metodològicament no estic en el moment en que em sento més satisfeta de la feina feta.
Evidentment que els meus nens aprenen i molt, però no ho fan de la manera en que jo trobo més coherent per al seu nivell, i és potser per això que ja no us explico tant el que faig o deixo de fer a l’aula.
Però l’altre dia, en un moment de pau i tranquil·litat entre Caga Tió i visites “reials”, xocolatades i nadales, vaig poder agafar un conte i seure a explicar-los als meus nens. Fet que em va fer recordar les carones dels meus petits Elefants quan els hi explicava un conte, i em van fer adonar que encara no hi he perdut la pràctica, i que aconsegueixo captar l’atenció dels meus menuts, per molt que aquests siguin una mica més grandets.
I és que un conte sempre és un conte, i per a mi sempre és un moment màgic, llàstima que no tingui temps d’explicar-ne més. Però el conte de l’altre dia era un conte especial: “Allà on viuen els monstres”.
I després d’haver-lo explicat, no vaig poder evitar demanar-los que em dibuixessin la part del conte que més els hi havia agradat, i la veritat és que me’n vaig adonar de que els hi costa molt fer volar la seva imaginació i deixar que els seus dibuixos s’allunyin del “típic nen amb casa”.
Per això us deixo amb una petita mostra de les seves produccions. A veure si us agraden.