“Vet aquí una vegada una dona molt pobra que tenia dos rosers preciosos en el seu jardí. L’un donava flor blanques i l’altra flors vermelles. Va tenir dues filles i els hi posà els noms dels rosers: Blancaneu i Rosavermella. Al igual que els rosers les dues joves eren molt diferents entre sí. La Blancaneu preferia quedar-se a casa a llegir i ajudar la mare, en canvi la Rosavermella li agradava córrer pels prats.
A les nits les tres seien a la vora del foc mentre la mare els hi explicava un conte de fades diferents cada nit. Una nit a meitat del conte trucaren a la porta, era un ós que demanava si es podia escalfar una mica a la voreta del foc.
Així l’ós i les dues noies es van fer amics i l’ós va tornar cada nit a escoltar històries i a que li pentinessin el cabell mentre s’escalfava davant del foc. Va passar tot l’hivern i a l’arribar la primavera l’ós digué que ja no tornaria més, que havia d’anar a protegir el seu tresor amagat a la muntanya, que ara quan es fongués el gel, el nan que li volia robar, podria furgar la terra i prendre-li.
Les noies una mica tristes, uns dies més tard, van sortir a collir llenya i van trobar un arbre caigut al mig del camí, sota el que estava atrapada la barba d’un nan una mica maleducat. Les noies l’alliberaren tallant-li la punta de la barba, i quest s’enfadà molt i no els hi donà ni les gràcies. Marxà tot agafant una bossa d’or de l’interior buit de l’arbre.
Al cap d’una setmana van anar al riu a buscar peix per sopar i es tornaren a trobar el nan desagraït, aquesta vegada, la seva barba s’havia enredat amb el seu propi am i un peix es disposava a menjar-se-li. El van tornar a alliberar i de nou no van rebre ni les gràcies. El nan va agafar un sac de perles d’entre els joncs i va marxar.
Una setmana més tard, la mare envià a les noies a comprar cintes al mercat i de nou es trobaren el nan. Aquesta vegada estava atrapat entre les urpes d’un àliga que se’l volia emportar volant. Les noies el van poder alliberar. El nan va agafar una bossa de diamants de sota una roca i se n’anà.
Tornant del mercat, es tornaren a trobar el nan per quarta vegada. Estava assegut a l’herba quan de sobte el va atacar un ós. El nan demanà que no se’l mengés, que es mengés a les dues noies. Però l’ós no en va fer cas i d’una urpada el va tombar. Resulta que era l’ós amic de les noies que va començar a perdre el pelatge i es va acabar convertint en un atractiu príncep.
Resulta que havia estat encantat i convertit en ós pel nan que li volia robar el seu tresor, i que mort el nan, s’acabava el malefici.
El príncep es casà amb la Blancaneu i la Rosavermella amb el seu germà, van anar tots plegats a viure a palau i van ser feliços per sempre més.”
Aquest conte que us he explicat avui es tracta del conte “La Blancaneu i la Rosavermella”, un conte de fades popular a Alemanya i donat a conèixer i versionat pels ja famosos germans Grimm. Tot i això cal destacar que tot i que el nom d’una de les protagonistes coincideixi amb la protagonista d’un altre conte, no es tracta del mateix personatge, són històries completament diferents. De fet els dos noms coincideixen en la seva traducció a l’anglès i a la resta d’idiomes, perquè en alemany, la Blancaneus dels set nans és la Schneewittchen, en canvi la protagonista que avui ens ocupa és la Schneeweißchen.
Fet aquest aclariment, podem destacar que el títol original del conte és Schneeweißchen und Rosenrot i que fou publicat el número 161.
Pel que fa a la classificació internacional dels contes de fades, pertany a l’ATU 426 sota la temàtica de: Les dues nenes, l’ós i el nan.
Cal destacar però, que hi ha una autora alemanya, Caroline Stahl, contemporània als Grimm, que en va escriure una versió anterior. Es tractava d’una versió més curta de la història i rebia per nom “El nan desagraït”, que es podria considerar la versió escrita més antiga recopilada d’aquesta història; que probablement formava part de la tradició oral de l’època.
La versió d’Stahl es diferencia notablement de la dels germans Grimm en alguns aspectes.
De fet, les noies no coneixen l’ós fins que aquest no es troba amb el nan i se’l menja. Per altra banda, no es tracta de cap príncep encantat i una vegada saciada la seva gana, fuig, deixant davant de les noies el preuat tresor del nan. Aquestes l’agafen i són felices per sempre més.
Una vegada més un conte de fades molt característic dels germans Grimm amb els seus elements més bàsics: les noies que acaben sent princeses, el príncep encantat, l’inici de la història on les protagonistes són pobres…
En fi, una d’aquelles històries que tan m’agraden.
Il·lustracions
Comencem per les il·lustracions en blanc i negre, us acosto alguna de John B Gruelle, Lesslie Brooke, Peter Newell, HJ Ford i la resta en desconeixo l’autoria.
Ja en color són aquestes de: Alexander Zick, Arthur Rackman, Franklin Betts, Hermann Vogel, Jennie Harbour, Jessie Willcox i Warwick Gobles.
Més il·lustracions en color.
Portades de diferents versions d’aquesta mateixa història en anglès.
Ara us porto algunes en alemany.
I una en italià. I és que aquest conte s’ha fet popular arreu d’Europa.
