No ho vaig poder evitar, i la setmana passada em vaig acostar al cinema per veure la nova pel·lícula de Walt Disney, The Princess and the frog (traduïda al castellà com “Tiana y el sapo”, fet que no entenc, ja que es podria haver utilitzat la traducció literal del títol original).
La veritat és que estava força escèptica en relació a la història que em trobaria, ja que “La princesa i la granota” o “El príncep granota” és un conte tradicional europeu, amb un probable origen escocès, però sens dubte popularitzat pels famosos germans Grimm.
I jo al veure el tràiler de “Tiana y el sapo” veia una “princesa” afroamericana, una espècie de bruixot i uns animals simpàtics… Res no encaixava en la versió de “El príncep granota”.
Però aquesta vegada, em trec el barret davant dels senyors de Disney, ja que no han agafat un conte tradicional per ensucrar-lo, afegir animals que parlen i vendre’ls als infants com la única versió existent a partir d’ara de “El príncep granota”. Al contrari, s’han basat en aquest fantàstic conte, per generar una història paral·lela que poc hi té a veure, però que es basa evidentment en l’encantament d’un príncep transformat en granota.
Evidentment, Disney no deixa de ser-ho, i és una bonica versió ensucrada, on tot acaba sortint bé i on el final és absolutament previsible, on tenim uns animals que parlen que es fan amics dels protagonistes i que els ajuden en la seva aventura per tornar a ser qui eren; un dolent molt dolent, que cal dir que és dels que més “por” pot generar als infants des de fa temps en aquest tipus de pel·licules; i el toc d’humor de la mà del cocodril que vol tocar jazz.
Un conte de fades modernitzat que es situa a la Nova Orleans a principis del segle XX, i on la protagonista no és una princesa, sinó una noia pobra i treballadora que lluita per aconseguir complir el seu somni i el del seu pare: obrir el seu propi restaurant.
La banda sonora de tota la pel·lícula és jazz i música de l’estil, fet que l’allunya del tipus de música al que ens tenia acostumats les pelis Disney.
Commovedora i bonica, una pel·lícula que torna als orígens de grans clàssics com Aladí, el Rei Lleó, o el Llibre de la Selva. I és que si us hi fixeu bé, hi ha algunes escenes i comentaris que ens recorden la simpàtica catifa d’Aladí, la frase de Pumba sobre les estrelles, o el cocodril flotant en els pantans panxa amunt com havia fet ja fa molts anys en Baloo. Detalls que per als nostàlgics no se’ns escapen fàcilment.
Hi ha una escena de la pel·lícula que m’agrada especialment, en la que la noia està amb la seva mare al local que s’ha de convertir en el seu propi restaurant, i comença a cantar i tot es transforma en una animació al més pur estil Jordi Labanda.
Per altra banda, considero que Disney s’ha equivocat en un aspecte, el cartellisme fet entorn la pel·lícula, on se’ns ven la típica història per a nenes que volen ser princesetes, amb estètiques ensucrades i cursis; enlloc del que realment és la pel·lícula.
En definitiva, si teniu nens, o sou una mica nens, aneu-hi; que no trobareu la típica història de princeses i prínceps blaus… Va una mica més enllà. Així coneixereu la treballadora Tiana, el príncep vividor i arruïnat, l’Home de les Ombres que fa vudú, el cocodril amb esperit de gran músic de jazz, el curiós personatge de la Mama Oda, i la simpàtica cuca de llum, en Ray.