Elefant Trompeta

El Rei Mides no és un conte gaire popular entre els nens d’avui dia, de fet les versions que hi ha són força escasses, i una d’elles és la que us porto avui.

EL REI MIDES, Margarita Ruiz Abello, Trad. Enriqueta Capellades, Editorial Combel –> Aquesta es tracta d’una adaptació d’aquest conte de Combel, en un format molt econòmic, que ens acosten a partir d’un format com el dels antics “troquelados”. Una de les poques versions que he trobat de la història, amb il·lustracions força clàssiques, però maques.

“Vet aquí una vegada hi havia un rei, el Rei Mides, rei de Frigia i fill de Gordias. Un Rei amb una cobdícia que no tenia fi.
Un bon dia, va ser trobat en el seu reialme Silenus, pare del Déu Dionisi, que havia begut i s’havia perdut per les terres de Mides. Aquest, coneixedor de qui era, li va oferir allotjament  amb una extrema amabilitat al seu palau. Li va oferir les millors cambres, els millors menjars. En agraïment Dionisi li va oferir a Mides el compliment del seu més gran desig. Mides va demanar que li agradaria convertir en or tot el que toquessin les seves mans.
Dit i fet, el Déu va complir la seva promesa i va desaparèixer per sempre més. Volent comprovar el seu nou poder, Midas va començar a tocar tot el que l’envoltava: un arbre del jardí, les parets i murs del seu palau, els mobles… Tot es transformava en or al seu pas.
Cansat de tot plegat, va seure en el seu tro i va demanar que li portessin alguna cosa per menjar. Però el menjar també es convertia amb or. Ningú es volia acostar al Rei per por de transformar-se en una estàtua d’or. Ni tan sols la seva filla. Al final el Rei sentia tanta gana que va implorar al Déu que li havia atorgat aquell fantàstic Do, que li prengués.
Dionisi li va dir que anés al riu Pactolus i s’hi banyés, les seves aigües el purificarien i li prendrien el do atorgat per sempre més. I és que tot l’or va anar a parar al riu.
Però les desgràcies del Rei Mides no acaben aquí, i és que d’ell se’n coneix una altra història. Es diu que passat l’episodi de l’or, Mides trasllada la seva residència a la selva, on vivia el Déu Pan, el Deú protector dels ramats. Aquest feia ostentació dels seus cants i la seva prodigiosa veu davant les nimfes del lloc. Fins i tot va reptar al mateix Apolo, Déu Olímpic de la música.
Es va celebrar un certamen o competició musical en la que participaven els dos Déus i a la que el Rei Mides va assistir. El primer en tocar la seva rònica flauta va ser Pan, que va encandilar a Mides, i Apolo amb la seva lira va agradar a la resta, inclòs el jurat, que el va proclamar vencedor del certamen.
El Rei Mides disgustat amb el resultat, es va atrevir a proclamar que el guanyador havia de ser Pan, i el propi Apolo encoleritzat va transformar les seves orelles en dues orelles de ruc.
El Rei avergonyit del seu nou aspecte se les amagava sota d’un barret o un turbant, i només el seu barber en coneixia el secret. Aquest no el podia desvelar a ningú, tot i que ho desitjava amb totes les seves forces. Així que un bon dia va decidir cavar un forat a la terra i a aquell forat explicar-li el secret del Rei. Fet això, el va tapar novament amb terra.
D’aquella terra en van sorgir un munt de canyes que quan bufava el vent, repetien una vegada darrera de l’altra el secret del Rei.
Avergonyit, el Rei es va acabar traient la vida.”

Aquesta és el conte o més ben dit, la llegenda del Rei Midas. Un Rei conegut per poder transformar tot el que tocava en or.
I és que el personatge del Rei Mides va existir en realitat, fou un rei que va governar Frigia (una antiga regió de l’Àsia Menor) entre el 740aC i el 696aC. Durant el seu regnat es va produir la millor època d’expansió del seu territori, fet que va fer que el rei acumulés grans riqueses al seu voltant. Va ser durant el seu regnat quan els grecs es van fixar en aquest rei i van decidir que es convertís en part de la seva pròpia mitologia, creant-ne la llegenda que us he explicat abans.
Finalment el Rei Mides es va suïcidar després d’un munt de conflictes i invasions.

Però qui va escriure la llegenda del Rei Mides? La llegenda va ser durant molts anys, una història de tradició oral a Grècia, com passa també amb les nostres pròpies llegendes, i va ser Ovidi, un poeta romà, que en el seu llibre Metamorphosis, escrit al segle IaC, explicava entre altres aquesta història. Un llibre on es recollien els relats dels Déus i molts dels aspectes relacionats amb la  mitologia grega, tan els seus Déus, com les històries en les que els humans hi tenien relació, com la que avui ens ocupa.

En algunes versions posteriors se’ns explicava que en el moment en que el Rei Mides és capaç de transformar tot en or, toca a la seva pròpia filla, Zoe, que s’acaba convertint en una estàtua d’or, fet que fa que la seva desgràcia encara sigui més gran.

Com a curiositat també podem destacar que el fet de que sigui el riu Pactolus on va el rei Mides a perdre el seu poder, no és aleatori, sinó que es tracta d’un intent per part de la pròpia llegenda de donar una explicació mitològica al fet de que en realitat, aquest riu tingui un alt contingut en or. De manera que és també a aquest indret geogràfic, aquest riu al que també acompanya la llegenda del Rei Mides.

Però el que sembla prou evident, és que el que us he explicat són dues històries, com dues aventures diferents que viu el propi Rei Mides i que l’acaben portant a la seva desgràcia i per tant al seu suïcidi. Dues històries que es poden explicar per separat, i de la que jo personalment només en coneixia la primera. Tot i que l’element del rei amb orelles d’ase, em resultava familiar.

Al llarg dels anys i dels segles, s’han fet moltíssimes adaptacions d’aquesta història, que en un inici no va ser creada com un conte, sinó com una llegenda,  fins que ha arribat als nostres dies de la forma que la coneixem ara; i on el Rei Mides s’ha convertit en un autèntic personatge de conte.

Fins i tot Disney en va fer un curt l’any 1935 sota el títol de “The Golden Touch”.

Tot i no ser una faula ni un conte, aquesta llegenda també té la seva pròpia moralina, sobretot pel que fa a la primera part, que podríem dir que és la més coneguda, i és que la “avaricia rompe el saco”.

Il•lustracions
Abans de portar-vos il•lustracions o pintures sobre aquest personatge, us vull ensenyar una moneda de l’època i una reproducció de la seva tomba.

Les primeres il•lustracions que us porto, són com sempre en blanc i negre.

Ja en color us en porto moltes més, algunes d’elles són quadres, altres il•lustracions més modernes, i la darrera és una il•lustració de Walter Crane de l’any 1893 en la que s’observa com la filla del Rei es converteix en estàtua d’or.

Cal dir que la majòria d’imatges fan referència a la primera part de la llegenda, al poder que té el Rei de convertir tot el que toca en or. Ot i així en una de les imatges anteriors, hem pogut observar com apareix el judici que emet el Rei quan escolta la flauta de Pan i la lira d’Apolo.
A continuació, us porto una seqüència de tres imatges en les que s’observa perfectament com es tracta de la versió en la que la filla es convertida en or i en com es tornar a convertir de pell i óssos gràcies a l’aigua recollida en el riu.

Per acabar us deixo amb la portada d’un conte en castellà i en les imatges extretes del curt de Disney de l’any 1935.

NO ME DA MIEDO, 10 historias escalofriantes, Arthur Tenor, Traducció Susana Andrès, Editorial Pirueta (2009) –> 10 històries esgarrifoses, així és com els editors d’aquest llibre l’han “subtitulat”, i és que es tracta d’un recull de deu fantàstiques històries protagonitzades pel gripau Baltassar, el llop Lobitón, el monstre Veotodo, Clémentine, Pedro i Alícia… tots ells protagonitzen històries que ens ajudaran a descobrir i superar les seves pors i també les nostres.  Històries divertides, sorprenents i curioses acompanyades per unes il·lustracions excel·lents. I és que a part de cada història, podem trobar rimes i cançons entorn als seus protagonistes, endevinalles o fins i tot manualitats. És un llibre no només per ser llegit, sinó també per ser treballat, cantat i endevinat.

Molt bonic!

Avui mateix, per la tarda, si teniu ganes de conèixer un bon poemari, només cal que us acosteu a Casa Anita. I és que a les sis de la tarda es fa la presentació d’Animalari fent un recital de poesies i cançons. Animalari és un recull de poesies que ens parlen, com el seu nom indica, d’animals, són poesies fetes cançó i acompanyades d’unes il·lustracions precioses.

Si hi voleu anar, hi esteu convidats, i així a la vegada també coneixeu aquesta fantàstica llibreria de les que tantes vegades us he parlat.

Però no patiu per si no hi podeu anar i voleu conèixer el llibre, sapigueu que aquest març i el proper abril s’aniran realitzant diverses presentacions a altres llibreries com: la Central, A peu de pàgina, la Robafaves (Mataró), l’Abacus de Sant Cugat…

Hi ha contes molt bonics i especials que ens ensenyen les formes de vida d’altres cultures, móns o civilitzacions antigues. Avui ens anem a la tribu dels Toblongs per arribar a un conte típic de la literatura oriental, sense oblidar-nos fer una parada per la mitologia grega. Els voleu conèixer amb mi?

LA TANGA I EL GRAN LLEOPARD, Roberto Malo i Francisco Javier Mateos, Il·l. David Laguens, Editorial Comanegra (2009) –> La Tanga és la filla del gran bruixot de la tribu dels Toblongs, és ràpida, àgil i valenta, la que ho és més de la seva tribu. I és per això que s’ofereix per a enfrontar-se amb el temible lleopard: una animal ferotge que amenaça la pau de la tribu dels toblongs.

La Tanga s’endinsa en la selva i s’enfrontarà i vencerà al temut lleopard amb la seva destresa i intel·ligència; un pas fonamental per a les dones del poblat.

Aquest relat em va destacar especialment per les seves il·lustracions que semblen gairebé les d’una pel·lícula d’animació, un conte que a més ens permet conèixer la vida en el poblat de la seva protagonista.

LIAN, Cheng Jiang Hong, Editorial Corimbo (2009) –> El conte que ara ens ocupa és un àlbum il·lustrat preciós que ens explica la història de Lian, una nena que viu en una flor de lotus. Flor de la que surt durant la nit, que és quan la preciosa i minúscula nena té el poder de convertir en or tot allò que toca amb els seus dits. És amb aquest poder que Lian pot ajudar a Lo, un pobre pescador que és incapaç de pescar el suficient per a poder viure. Lian ajudarà al pescador, però el poder que té la nena posarà la seva vida en perill i la de tots els que l’envolten.

Un àlbum preciós, amb unes il·lustracions molt màgiques i un ambient oriental que el fa destacar, amb una història que ens recorda a la del Rei Midas, però diferent, evidentment.

TESEO, Ivan Pommaux, Editorial Joventut (2009) –> La mitologia grega forma part del nostre imaginari col·lectiu, relatant-nos històries fantàstiques, sorprenents. La que ens ocupa en aquesta història és la de Teseo, que va vèncer el minotaure alliberant així la seva pàtria del tribut humà que havia de pagar imposat per un rei sedent de sang i venjança.

Les il·lustracions són molt maques i la història és perfecte per aquells enamorats de la mitologia. En gaudiran molt.

El titular que he triat per aquesta entrevista m’agrada especialment, i és que de fet, crec que per a totes les mestres que ens estimem la nostra feina, tenim el mateix pensament. I és que els nens ens ensenyen moltíssimes coses, i això mateix és el que pensa la Rosa Maria Curto, il·lustradora des de fa més de vint-i-cinc anys, autodidacta i multidisciplinar. I és que de la Rosa Maria en podem descobrir moltes facetes: ha estat mestra d’educació infantil, il·lustradoa, ha fet de contacontes… El secret, saber-se organitzar i tenir passió per la feina que fa dia a dia.

Ha publicat moltíssims contes i també força material didàctic, trencaclosques, dominos de fusta… En fi, un repertori d’allò més extens i unes il·lustracions molt significatives. Si la voleu conèixer una miqueta més, només cal que llegiu les preguntes que ha contestat per al Trompeta:

– Més de vint-i-cinc anys en el món de la il·lustració, com vas decidir començar en el món de la il·lustració?

Als 30 anys vaig començar a visitar editorials amb la carpeta sota el braç. Tota una aventura o una bogeria, com deien els que m’envoltaven. De totes maneres, sempre he dut aquesta passió a dins, només havia de sortir. De molt menuda tenia delit per dibuixar i pintar. Recordo el meu primer concurs de dibuix a l’escola als 4 anys. El tema era “Un avió” i vaig quedar entre els guanyadors. Com a mestra, estant a l’escola, també feia d’il·lustradora: impartia classes de plàsica entre altres matèries i, algun estiu, activitats lúdiques i de creativitat amb infants.

– Ser autodidacta en el món de la il·lustració va suposar  un repte o una necessitat?

Més un repte que una necessitat perquè triant aquest camí més incert vaig renunciar a altres feines més estables.

– La teva obra ha arribat a més de trenta països, i has treballat amb tècniques molt diferents. En quin àmbit i tècnica t’has sentit més còmode treballant?

Em sento molt còmoda amb la tècnica mixta, que consisteix en fer servir meterials diferents: aquarel·la, llapis, pastel, tinta… Treballar de forma artesanal em fa sentir millor que si ho fes amb ordinador. El contacte amb el paper, notar les textures diferents, barrejar els colors, posar més o menys quantitat d’aigua… és una sensació indescriptible!

– La teva carrera com a il·lustradora ha estat força lligada al món de l’educació. Has estat mestra d’infantil, en què ha incidit aquest fet en la  teva tasca com a il·lustradora?

Els nens han estat i són uns grans mestres per a mi. Ells m’apropen al seu món i s’estableix una interactivitat d’allò més profitosa. És donar i rebre.

– En el món de l’educació infantil has treballat a partir de projectes. És la millor manera d’aprendre i ensenyar amb els infants d’aquestes edats? Perquè?

Ensenyar i aprendre a base de projectes amb uns objectius concrets està bé, però hi ha altres camins: explicar contes que no formen part de cap col·lecció, observar-ne i valorar-ne el contingut, és també molt educatiu. No sempre treballo en projectes; a vegades l’editor m’ofereix un text per il·lustrar que és independent, com “La caixa de sorpreses de la Nora” o “El dia del ratolí”.

– A part de la il·lustració, tens moltes altres facetes professionals, fas classes d’introducció a la música per a infants, expliques contes a la Biblioteca Can Butjosa… Com ho compagines tot plegat?

Tot i que ara ja no ensenyo música (en sóc alumna i m’agrada molt), penso que el secret de poder compaginar diverses tasques rau en posar-se un horari. Per poder arribar a tot, has de ser disciplinat, conscient i puntual a l’hora de lliurar originals. Jo en diria “autodisciplina”.

– De quin dels teus projectes et sents més orgullosa? Perquè?

Sens dubte dels llibres de fades perquè els he fet amb el meu fill, l’Aleix Cabrera, amb qui faig molt bon tàndem. Les seves narracions  són molt visuals i de seguida veig diferets maneres de plasmar una imatge. Amb aquests contes és tenen en compte els valors humans: generositat, coratge, empatia… i això també m’ha atret.

També estic molt satisfeta del projecte de llibres per aprendre a dibuixar perquè en sóc l’autora i il·lustradora i penso que serveixen tant a petits com a grans.

– Has publicat la teva versió d’alguns contes clàssics, com ara La rateta que escombrava l’escaleta, El petit avet… Què tenen d’especial els contes clàssics per a un il·lustrador?

Són contes estimats que em conecten amb la meva infantesa, amb moments de màgia i complicitat.

– Si haguessis de triar un clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?

“Rinxols D’or”. De petita, m’entusiasmava.

– Si fossis un personatge de conte series…

Rinxols d’or o la Gretel, que salva al seu germà de la bruixa, per valenta i decidida.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?

En aquest moment, força crítica. Que en som de sortosos els que tenim mercat obert a fora!

– Un país amb bona literatura infantil és…
És més qüestió d’autors que de país. Quan entro en una llibreria, el primer que m’atrau és la il·lustració, després m’endinso en l’escrit i si m’agrada me’l compro, ja sigui alemany, francès,  anglès o evidentment nostre. Ara mateix tinc a les mans “L’àliga que no volia volar” (Der Adler der nicht fliegen vollte). Es un conte alemany que he triat pel seu contingut literari i l’utilitzaré per treballar al taller amb els nens .

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes? En què estàs treballant ara mateix?

Una col·leccio de deu llibres escrits per l’Aleix Cabrera, plens de fantasia, màgia i simpatia on els nens hi tenen molt a veure. No puc dir més. Caldrà esperar una mica.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

Trobar un conte on aparegui la fantàstica història de La pastora d’oques, no ha estat pas una tasca fàcil, de fet, ben al contrari, ja que n’hi ha molt poques edicions a la nostra llengua. Però finalment, n’he trobat una que m’ha fet el pes. La voleu conèixer?

LA PASTORETA D’OQUES, Germans Grimm, Il·l. Laura Barella, Edicions 62, Col·lecció Els nostres contes il·lustrats, nº 20 –> Aquest conte m’ha cridat molt l’atenció per la seva il·lustradora, una il·lustradora amb un estil molt particular que ha través d’aquest clàssic ens ha acostat il·lustracions com aquestes:

“Vet aquí una vegada una reina viuda que tenia una filla preciosa que havia promès amb el rei veí. Quan s’acostà la data de casament, la reina que s’estimava molt la seva filla li va preparar un cofre ple de tresors,  una ajudant de cambra perquè l’acompanyés durant el viatge i un cavall que parlava, es deia Falada.
Quan mare i filla es van haver de separar, la mare va agafar un mocador i hi va vessar tres gotes de sang i li va donar a la seva filla, prometent-li que li portaria sort durant el viatge.
La noia i la seva ajudant començaren a cavalcar i a la princesa li va agafar set, li va demanar aigua a la seva ajudant, i la noia li va respondre que si en volia que baixés del cavall i l’anés a buscar ella mateixa. El mocador amb les tres gotes va parlar, i li va dir que a la seva mare no li agradaria allò. Però la noia descavalcà i agafà l’aigua ella mateixa.
Una segona vegada tingué set i rebé la mateixa resposta. Al acostar-se a veure al rierol, el mocador se li va relliscar del cinturó on el duia lligat i se’n va anar riu avall. L’ajudant se n’alegra al veure-ho, però no li va dir res a la princesa.
Al veure debilitada a la princesa, l’ajudant li va dir que ara seria ella qui muntaria al Falada, li va prendre els hàbits reials i la va obligar a callar, ja que sinó la mataria.
Van arribar al palau del Rei i la jove princesa va quedar relegada a l’estable, i l’ajudant a dins del Palau. Però el rei al veure la jove de l’estable, tan distingida i bonica, li va preguntar a la promesa del seu fill de qui es tractava, i aquesta va contestar que l’havia trobat pel camí i li havia permès acompanyar-la, que li donés feina per a que no s’avorrís.
La van enviar d’ajudant del pastor d’oques del rei, i la falsa promesa li va demanar al rei que matés al seu cavall per por a que ho xerrés tot; però l’autèntica princesa al enterar-se que havien mort al seu cavall, li va demanar que sisplau, li portés el cap i el pengés a la portalada de l’entrada del poble perquè així el podria veure dia rere dia i s’enrecordaria d’ell.
L’endemà al matí la noia va passar amb en Hans (el pastor) i les oques i en Falada li digué que si la seva mare ho sabés tot es moriria de tristesa.
En sortí del poble i portar les seves oques a pasturar al camp, es tragué la cinta dels cabells i aquests li van caure com fils d’or sobre les espatlles, i en Hans li en va voler arrencar un grapat, però la princesa va dir:
“Brisa lleugera,
Emporta’t el barret d’en Hans.
Que ell hagi de córrer a atrapar-lo,
mentre jo em pentino.”
I així va passar, i quan en Hans va tornar molt enfadat,la noia ja s’havia tornat a recollir els cabells.
L’endemà al matí va tornar a passar el mateix, tant amb el cavall, com amb els cabells de la jove, i en Hans va anar a parlar amb el Rei, per demanar-li que ja no volia pasturar més amb la jove noia perquè sempre s’ha acabava barallant.
El rei li va dir que tornés  a pasturar amb la jove com si no passés res, i l’endemà durant tot el dia, el rei va observar la mateixa escena que feia dos dies que es repetia, i li va preguntar a la pastora d’oques el perquè del seu comportament. La jove va respondre que no en podia dir res perquè sinó la matarien. El rei li va dir que no digués res, que ho escrivís.
El rei en llegir l’autèntica veritat, va cridar al seu fill i li va presentar la seva autèntica promesa, van celebrar un gran sopar en el que hi va assistir l’ajudant de cambra, i el rei va plantejar un enigma: “ què val una dona que ha enganyat al seu príncep i com la castigaríeu?”. L’ajudant de cambra va dir que la tancaria dins d’una bóta i la llançaria al riu; i dit i fet, així és com va acabar la vida de la impostora.”

Aquest conte és el de “La pastora d’oques” un conte de fedes alemany característic del folklore europeu i molt popular a Alemanya recopilat pels famosos germans Grimm. Els germans Grimm el van escriure l’any 1819 provinent de la localitat de Zwehrn a Baixa Hessen i va ser el seu conte 89 en el seu segon recull de contes de fades.
Aquesta història fou traduïda a l’anglès per Margaret Hunt al 1884. Andrew Lang també en va fer una versió.

Aquesta però és una tipologia de conte que la podem classificar segons el sistema ATU com el número 533, sota el tema de la criada que es vol fer passar per la princesa de bon cor per robar-li el marit. Dit això podem deduir que aquesta tipologia no és única i que és present en contes de diferents indrets com ara: França, al Caucas a l’Índia, a l’Amèrica del Nord de llengua francesa,  a les Antilles i a l’Àfrica; on podem trobar històries molt similars a la Pastora d’Oques dels Germans Grimm.

Altres contes similars són per exemple: El bracalet d’or i El Senyor de Lom i el majordom Fals. El Braçalet d’or és un conte americà de Kentucky  recopilat per Marie Campbell en el seu Tales from the Cloud Walking Country .
En canvi el senyor de Lom i el Majordom Fals (The Lord of Lorn and the False Steward) està inclosa com la Child Ballad número 271. La Child Ballad són un conjunt de cantarelles per a infants típiques d’Escoòcia i Anglaterra escrites a finals del segle XIX; i una d’aquestes “ballads” és la de The Lord of Lorn and the False Steward, similar a la història de la pastora d’oques.

Aquesta història es va fer tan popular que fins i tot se’n va fe runa adaptació novel·lística feta per Shannon Hale.
Com a curiositats cal destacar que el fet de que aparegui el mocador amb les tres gotes de sang és un símbol cap al passat, un passat conformat evidentment en aquesta història per la mare de la protagonista. Ja en altres històries apareixen animals que parlen, com a elements màgics que ajuden als protagonistes. El fet de que la jove sigui descoberta radica en el seu comportament, un comportament força estrany si es tractés realment d’una Pastora d’Oques. Com a molts conte el tres esdevé un nombre clau, 3 gotes de sang, 3 dies consecutives en que esdevé la mateixa escena… També és un element molt característic dels contes de fades, la princesa bona que s’acaba sobreposant a les dificultats i vencent-les, tal com passa també a la història dels Cignes Salvatges.

Il·lustracions
Començant per algunes imatges en blanc i negre, us porto unes il·lustracions de HJ Ford primer i després dues de Charles Robinson, George Cruikshank, i les dues darreres d’autor desconegut.

Ja en color en trobem algunes de Hellen Stratton, Jennie Harbour, Jessie Willcox, Kay Nielsen i les darreres del genial Arthur Rackhman  .

Més il·lustracions en color d’un conte que ha esdevingut un clàssic una mica oblidat.

Són poques les portades que he trobat d’aquesta bonica història, algunes pertanyen a la novel·la basada en el conte i altres són àlbums il·lustrats.

Per acabar us deixo amb tres imatges d’estàtues o fonts dedicades a aquest bonic personatge.