Sé que fa temps que no us parlo de la meva experiència com a mestra, ni de com em sento a l’aula, el que fem amb els nens, ni res de tot plegat. I és que últimament estic una mica baixa de moral a la feina, però a vegades petites coses et fan recordar el perquè vas triar aquesta feina i perquè són tan especials els menuts. Ahir els nens, estaven força esverats, i és que després de tornar de Setmana Santa, amb la Mona i tot plegat, era el més lògic, la veritat…
I és que sembla que mai tens temps per res, que sempre estem fent feina, i que sempre estigui hagi d’estar tot perfecte és dur, a vegades. Però ahir, tenia deu minuts abans d’obrir la porta de l’escola per marxar a casa i em vaig decidir a explicar-los un conte… Amb el que a mi m’agraden. Quan temps devia fer que no els hi explicava cap en condicions? Uf… vés a saber. Però ens ho mereixíem. A més ho vaig fer com a mi m’agrada, sense llibres ni papers, només amb la meva veu i els meus gestos, i és que a vegades, el fet de tenir un conte a la mà, limita una mica l’expressivitat i la gestualitat, tot i que m’encanta ensenyar contes i explicar-los, però potser amb un nombre més reduït d’infants.
I és que quan decideixo quin conte explicar, és com si tot el que ens rodeixa es transformés en l’escenari on passa tot plegat…
Em vaig decidir per un gran clàssic, la Ventafocs. Que si les germanastres, el vestit de la Ventafocs, el ball… Els nens es quedaven bocabadats, amb els ulls ben oberts i brillants i al final de la història, tots amb un somriure als llavis. Què macos! 25 nens i nenes de 4 anys en silenci i embadalits esperant que continuïs explicant i desgranant una història que ja coneixen sobradament. És en aquests moments, en que el temps es para, el silenci és absolut, i en el que t’adones que has nascut per aquesta feina, que no et sabries veure fent res més, i per fi, de tant en tant, et sents orgullosa de dir JO SÓC MESTRA!