“Diu la llegenda, que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, l’antic Senyor d’Auvinyà. Vivia en una torre que s’aixecava al capdamunt d’un turó a la banda esquerra de la Valira, entre Sant Julià de Lòria i la frontera de la Farga de Moles. Des d’allà, podia vigilar a tot el que volgués entrar a Andorra pel camí de la Seu, i el que ho feia amb no gaire bones intencions, el feia fora. Però vet aquí que el senyor va morir, i va deixar la seva única filla com a guardiana, una noia que mai es va casar i que els andorrans coneixien com la Dama Blanca d’Auvinyà, o Senyoreta d’Auvinyà. En deien blanca, perquè sempre solia vestir una túnica d’aquest color. De dia, vigilava des de la torre, i ala nit, anava amunt i avall des de l’ermita de Sant Romà fins al riu Valira.
No s’arronsava davant de cap viatger amb males intencions, i de fet, diuen que va parar els peus a un copríncep de la vall, un bisbe d’Urgell que imposava delmes abusius. Un dia, la Dama, es va emportar al bisbe cap al bosc i li va dir que la seva visita no era ben rebuda pels andorrans, i no el volien mai més per allà. Així que va haver una època que el bisbe no pujava fins a Andorra, i si ho havia de fer, enviava algú de la seva confiança.
Cansat de la imposició de la Dama Blanca, el Bisbe es va decidir a tornar-hi. Però amb certes precaucions, ho va fer sol i de nit, per així no ser vist. Però tot just passada la frontera, la Dama Blanca, li va barrar el pas, i li va dir que era com un llop que es movia de nit per fer mal. I dit i fet, el bisbe es va transformar en un llop gegantí.
Als pocs dies, els pastors de Sant Julià, es van alarmar perquè només feien que rebre els atacs continuats de llops que atacaven al seu bestiar. Però hi ha qui afirmava que no era un grup de llops, sinó que només era un. Als pocs dies, el síndic va organitzar una batuda per acabar amb el llop, i va ser el propi síndic el que va posar fi a la vida del bisbe convertit en llop.
Ben aviat, el síndic es començà a trobar malament, i va començar a tenir molta febre que li produïa malsons amb llops enormes. Veient que empitjorava més i més cada dia, els familiars van anar a buscar a la Dama Blanca d’Auvinyà, i aquesta els va dir que res no podia fer per guarir l’home. Que el que havia matat en realitat era el bisbe de la Seu .
L’home va morir i la Dama Blanca va desaparèixer per sempre més. I hi ha qui diu, que des d’aleshores tots els bisbes van aprendre bé la lliçó i que van respectar a partir d’aleshores totes les lleis i privilegis atorgats als Andorrans per l’emperador Carlemany segles enrere.”
Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà, considerada com una gran protectora de les terres andorranes. Llegenda medieval, que segons explicaven els vilatans de la zona, va succeir en realitat. I és que segons diuen, forces viatgers anglesos escoltaven de la veu dels propis andorrans la mateixa història, i tots asseguraven que era del tot certa.
De fet, ja des del segle X, les autoritats laiques i eclesiàstiques d’Urgell, intentaven imposar la seva autoritat en terres andorranes sense gaire èxit. De fet, l’any 992, un vassall del comte d’Urgell va alçar un castell a Bragafolls, al sud d’Andorra, castell que fou destruït pels propis andorrans poc temps després.
Cal destacar que en moltíssimes llegendes i contes medievals, el bosc tenia una importància cabdal, i és que a l’home li va costar uns quants segles de dominar el bosc, que rodejava en aquella època, la majoria de terres feudals. I el fet de poder controlar el bosc, era sinònim de poder.
Certa o no, les llegendes, llegendes són i a mi sempre m’agrada creure que tenen part de veritat. I de fet, Andorra no va poder ser sotmesa gràcies potser a una misteriosa Dama vestida de blanc i convertida en el símbol de la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.
Il·lustració
Em resulta força trist que aquesta fantàstica llegenda no hagi estat il·lustrada mai, de fet, l’únic rastre il·lustrat que n’he trobat és la versió que en va fer Carles Arbat en el fantàstic recull que m’ha permès conèixer aquesta llegenda: La nit que la muntanya va baixar al riu”.
