“Vet aquí una vegada una reina que va donar a llum a un nen molt i molt lleig, al naixement hi va assistir una fada que va dir que tot i ser tan lleig, seria un noi molt despert, bo i amb l’estrany do de poder transmetre tots el seu enginya la persona que més estimés.
La reina es va quedar força trista, però quan el nen va començar a parlar, tenia tanta gràcia i enginy que a tots agradava, i això va fer una mica més feliç a la reina.
El nen, quan va néixer, ho va fer amb un plomall de cabells al damunt del cap i per això era conegut com a Riquet el del plomall.
Set anys més tard, va néixer d’una altra reina, dues filles, la primera era preciosa, i la fada que havia assistit al naixement d’en Riquet, li va atorgar el do de ser molt maca però molt tonta; tan tonta com bonica. Però amb un do, podria transmetre la seva bellesa a la persona que més s’estimés del món.
I la segona en canvi, fou horrible, però en compensació tindria un gran talent.
Van passar els anys i en Riquet dia rere dia es feia més bondadós i savi, però era tan lleig que cap donzella se’l mirava. En canvi, la bonica princesa agradava a tothom, però quan s’hi acostaven i la noia obria la boca, tots en fugien corrents de lo estúpida que els hi semblava.
Un bon dia la princesa es va amagar plorant bosc, ja que era tan estúpida, que ningú no la volia pas, i es va trobar amb en Riquet, que la va consolar sense dubtar-ho i li va demanar matrimoni al cap d’un any a canvi de que ell li transmetria la seva intel·ligència.
Amb el temps, la jove noia anava aprenent més i més cada dia d’en Riquet, i ja no només era bella, sinó sensata i intel·ligent. Tant fou així que molts prínceps d’arreu vingueren a demanar la seva mà; però ella demanava poder-s’ho pensar, i va anar al bosc a reflexionar.
Allà, es va obrir la terra als seus peus, i d’ella en va emergir tota una cuina sencera amb els seus cuiners i cuineres que estaven preparant el casori d’en Riquet i la princesa, ja que ja havia passat un any des de la promesa de la jove.
La noia no es volia pas casar amb en Riquet, ja que era lleig; però ell li va recordar que ella tenia el do de convertir en preciós a la persona que més s’estimés del món. Així que la noia es va decidir a estimar a en Riquet, es van casar i als ulls de la princesa en Riquet es va convertir en el més atractiu dels homes.
Però diu la història que ben bé, no és que en Riquet es tornés atractiu de cop, sinó que era l’amor que la jove li proferia el que havia fet que la seva lletgesa s’esvaís, i la noia el trobés d’allò més atractiu.”
Aquest és el conte de Riquet el del plomall, un conte de fades popular, que es va fer conegut gràcies a una de les primeres i més famoses versions escrites que es coneix, la de Charles Perrault de l’any 1697.
Però no en fou Perrault l’autor original de la primera versió escrita d’aquesta història, i és que diuen que una famosa novel·lista anomenada Catherine Bernard va escriure un conte molt similar anomenat Agnès de Córdoba, que tenia lloc durant el regnat de Felip II a Espanya. Aquest relat fou escrit dos anys abans en forma de novel·la, el 1695, i diuen que Perrault s’hi va inspirar per tal d’escriure el seu relat; i és que a diferència de la història de Perrault, el de Bernanrd no acabava bé, i hi ha qui afirma que és més fidel al conte original.
Cal dir, però, que hi ha qui parla d’una versió més antiga encara, la de Giambatista Basile, que en el seu llibre el Pentamerone de l’any 1674, ja va recollir tota una sèrie de contes de fades populars, transmesos fins aleshores oralment, i dels que després altres autors famosos en van fer les seves adaptacions, com ara els germans Grimm; o en el cas que ens ocupa avui, el propi Charles Perrault.
Sigui com sigui, les inspiracions per aquesta obra poden ser diverses, ja que hi ha molts contes on l’amor està pel damunt de tot. Una de les històries amb les que es pot haver inspirat aquest conte és amb la llegenda grega d’Eros i Psique, o la llatina Cupido i Psique, història que ja us vaig explicar quan us vaig portar el relat de La Bella i la Bèstia.
En relació a la moralina de la història, podríem dir que és la següent: “El que al lleig estima, guapo li sembla”, o com dirien altres històries: “La bellesa està a l’interior”.
Un conte per damunt de tot, de fades i amb final feliç, i que amb els anys potser ha anat perdent la popularitat de la que gaudia. De totes maneres, val la pena recordar-lo, és bonic.
Il·lustracions
Trobar imatges d’aquest conte ha estat, certament, orça complicat. De fet, podríem dir que no n’hi ha gaires, degut ala seva manca de popularitat actual. Tot i així, us deixo amb alguna en blanc i negre, la primera d’elles feta per Gustave Doré l’any 1867.
Ara us deixo amb algunes portades i imatges en color, algunes són franceses, altres estan en anglès, i també n’hi ha alguna en castellà.
