Avui em fa especial il·lusió, parlar-vos d’un tema en concret a través del conte que us porto a continuació:
CUANDO TODOS REGRESARON MÁS PRONTO A CASA, Isabel Pin, Editorial Lóguez –> Aquest fantàstic àlbum il·lustrat ens explica una història que potser és més quotidiana del que ens pot semblar en un inici, tot i que sembli en certa manera una exageració. Tot plegat comença un dia en que la mestra proposa als seus alumnes fer un dibuix lliure. Lea pinta un gran sol, Paul les seves noves bambes de bàsquet, i en Tom…
Quan la mestra veu el quadre que ha fet en Tom s’horroritza, i el porta al despatx del director, aquest truca a la seva mare que el ve a buscar a l’escola i se l’emporta a casa, la mare preocupada truca al pare, que torna de la feina a casa més aviat, també li expliquen a una veïna que és amiga del nen, ve l’àvia també preocupada… En Tom està content, perquè tothom ha vingut més aviat a casa i estan molt pendents d’ell, però no acaba de comprendre el perquè de tanta alarma pel seu dibuix.
Aquest és un conte fantàstic, i evidentment, no us n’explicaré el final, perquè si no, potser no tindria gaire gràcia. Però el tema que es treballa és un tema que per a totes les mestres, sobretot en l’educació infantil, ens pot resultar molt proper. És evident i tots sabem que dels dibuixos que fan els infants, se’n poden extreure moltes coses, dels colors que utilitza, de com situa els personatges en el full, si a l’esquerra, a la dreta, si els fa grans o menuts, com es dibuixa a sí mateix i a la seva família, les formes més habituals, els elements que caracteritzen els seus dibuixos.
Tot es pot estudiar, i tot plegat està recollit en un munt de llibres sobre anàlisis del dibuix infantil. I de fet, fa poc, em vaig trobar que la directora del meu centre em demanava que observés a un infant perquè trobava que els seus dibuixos tenien alguna cosa que la preocupava, relacionat amb l’esquema corporal que tenien els nens i nenes que dibuixava, i a vegades penso que pot resultar difícil, a través d’un dibuix i sense conèixer a l’artista que hi ha al darrera, veure o apreciar si realment l’infant pot tenir algun problema.
Per altra banda, el tema del conte, m’ha portat a pensar en el meu artista particular del curs anterior, i en els seus dibuixos, en la seva gran imaginació força pel damunt dels nens de la seva edat; i també en la sensació de que no està ben vist, en que un nen es surti dels esquemes considerats “normals” per la majoria. I és que el fet de que el meu petit artista fes aquells dibuixos tan fantàstics, jugués a ser Pintoxo, o Peter Pan al pati, o s’imaginés personatges amb els quals compartia jocs i formaven part dels contes que escoltava dia rere dia, no el feia un nen massa “normal” a ulls d’altres senyoretes. I aquest any, que ha tingut una altra mestra, ja no ha fet els dibuixos que feia, potser perquè s’ha sentit més dirigit, més observat, o potser perquè ha passat l’etapa més imaginativa i s’ha centrat més a fer el que feien la resta; i jo ho sento molt de dir-ho, però em sap molt greu! No es tracta de buscar culpables d’aquest canvi ni de jutjar a ningú, cadascú entén els infants i l’educació d’una manera diferent, però a vegades penso que els nens d’aquestes edats no haurien de tocar tant de peus a terra… I se’ls hauria de deixar creure en fades, mons fantàstics, pirates i nens que volen, i ninots de fusta que parlen.
I si un nen vol utilitzar el negre per pintar, no vol dir que necessàriament li estigui passant alguna cosa dolenta per dins, simplement que potser aquell llop ferotge que ha dibuixat és de color negre, o que el senyor que han dibuixat pot anar vestit de color negre, o que la pell d’aquella nena també ho és. I això, si fa no fa, és que li passa al protagonista d’aquest conte, i és que les coses a vegades, per la ment d’un infant, són més senzilles del que poden semblar.
Jo sóc mestra, i ho sóc perquè m’agrada de tant en tant creure en el món en el que creuen els infants, perquè és un món més nét, més senzill i més sincer, i perquè ells en aquest món són feliços, i jo quan sóc a prop d’ells també. Si els hi trèiem aquest món i els convertim en adults en miniatura, qui creurà amb els contes de fades?
