“Vet aquí una vegada, un soldat carregat amb el seu sabre i la seva motxilla, que tornava de la guerra. De camí cap a casa es va trobar amb una bruixa horrible, que li digué que ella li ensenyaria la manera en que podria trobar molts diners.
Havia d’enfilar-se a la copa d’un arbre que era buit per dins, i entrar a la seva soca per un forat, un cop allà hauria de baixar fins el més avall possible. La bruixa, el lligaria amb una corda per la cintura, per tal de tornar-lo a pujar quan aquest l’avisés. Un cop avall trobaria un passadís que acaba amb tres portes. Quan entri a la primera es trobarà amb un gos amb uns ulls enormes assegut al damunt d’una caixa. La bruixa li donaria el seu davantal de color blau, i hauria de posar al gos al damunt i podria agafar totes les monedes de coure que volgués.
A la segona de les habitacions, les monedes són de plata, i el gos que s’hi trobarà al damunt és un gos amb els ulls encara més grans, i haurà de repetir el mateix que a la cambra anterior.
Si prefereix or, haurà d’entrar a la tercera de les habitacions on el gos que hi ha és un gos enorme de veritat amb uns ulls encara més grans, però haurà de repetir la mateixa operació que en les dues cambres anteriors.
El soldat, al sentir les explicacions de la bruixa, accepta de bon grat, però es pregunta què en vol a canvi la bruixa, que l’únic que desitja és una pedra foguera que li va caure a la seva àvia a dins de l’arbre, el darrer cop que hi va ser.
El soldat entrà a l’arbre i seguir fil per randa les instruccions de la bruixa, a la primera cambra agafà les monedes de coure, a la segona, va llençar al terra totes les monedes de coure recollides i es va omplir la motxilla amb les monedes de plata; i en la tercera va fer el mateix. Agafà totes les monedes d’or que va poder, va llençar les de plata i s’omplí butxaques, gorra, botes, motxilla. Gairebé el soldat no es podia moure.
Va deixar al gos al seu lloc, va agafar la pedra foguera i va cridar a la bruixa que el pugés. Un cop a dalt, el soldat va preguntar a la bruixa perquè volia la pedra foguera, i aquesta li va respondre que ell no n’havia de fer res. El soldat, li va dir que o li deia o li tallaria el cap.
Així ho va fer, va agafar el davantal de la bruixa, el va utilitzar de farcell omplint-lo amb totes les monedes, va agafar la pedra i va entrar a la ciutat més propera, una ciutat en la que es va allotjar en l’habitació més cara de la posada, va demanar els millors plats, i es va convertir en un home ric de la ciutat.
Li van explicar totes les excel·lències de la ciutat, i que la illa del rei era la més bonica del món. El soldat va decidir que la volia veure, però era pràcticament impossible. Ja que aquesta vivia en un castell de coure envoltada de moltes muralles, i només el rei la podia veure.
El soldat mica en mica, de portar una vida tan luxosa, va anar perdent els diners, i ara ja no podia portar la vida luxosa que havia portat fins aquell moment.
Un bon dia va recordar la pedra foguera, i com no tenia ni cinc, ni per comprar una espelma, va pensar que la podia utilitzar per a fer una mica de llum, va agafar un tros d’esca de l’arbre màgic i el va voler encendre amb la pedra. En saltar algunes guspires, es va obrir la porta i va aparèixer el gos de la primera cambra. Que li va dir que li podia concedir el que volgués, i el soldat li va demanar diners.
Es va adonar que s’hi picava la pedra foguera dues vegades, en sortia el gos de la segona cambra, i si ho feia tres vegades, el dels ulls més grossos, el de la tercera cambra.
Aleshores el soldat, va tornar a ser ric, i es va recordar de la història de la princesa que ningú podia veure i va demanar al gos dels ulls com tasses de cafè, el de la primera cambra, que volia veure a la princesa.
Aquest va anar a buscar la princesa, i amb un moment en va tornar amb la noia dormida al seu llom i el soldat no va poder evitar fer-li un petó. La va tornar a palau, i la princesa al matí següent explicà el seu “somni” als seus pares. La reina decidí que aquella nit dormiria una vella dama d’honor amb la jove princesa.
Al segon dia, al soldat li entraren moltes ganes de veure a la princesa, i el gos repetí l’operació del dia anterior. Però aquesta vegada la vella dama d’honor el seguí i marca amb una creu de guix blanc la porta on entrava el gos amb la princesa. Però el gos en veure-ho, va marcar totes les portes de la ciutat.
La reina aleshores va decidir que li lligaria a la seva filla un bosseta amb un petit forat plena de sèmola, així quan se l’emportés el gos, podrien seguir el rastre deixat per la sèmola de blat. El rei i la reina aquesta vegada sí que van descobrir on havien portat a la seva filla, i van manar tancar a la presó al soldat.
Al dia següent l’havien de penjar, i el soldat des de la seva cel·la, veia a tothom passar i acostar-se al lloc de l’execució. Aleshores, l’aprenent de sabater va perdre una sabata mentre corria al costat de les reixes del soldat, i quan s’hi va acostar, aquest li va demanar que anés a casa seva i li portés la pedra foguera, que li donaria una bona propina.
Aleshores van portar al soldat fins a l’arbre on l’havien de penjar, i abans que no ho fessin, el soldat demanà el seu últim desig, que li deixessin fumar en pipa per darrera vegada. Va treure la pedra foguera, i la va fer picar, una vegada, dues i tres, de manera que van aparèixer els tres gossos que el van salvar, van atacar al Rei i la Reina i tot el poble va cridar que ara el bon soldat seria el seu Rei i es casaria amb la princesa. El casament va durar vuit dies. I van ser feliços i van menjar anissos.”
Aquest és el conte de “La pedra Foguera”, en anglès The Tinderbox i en castellà, El Yesquero. Un conte publicat per Hans Christian Andersen el 8 de Maig de 1835. Un dels contes més primerencs d’Andersen publicat a Copenhage en un follet de baix cost que incloïa tres contes més del propi autor. Quatre contes que no van agradar gaire a la societat de l’època, pel seu estil directe i la seva falta de moral. Segons Andersen aquest conte, havia de ser escrit tal i com es parlava en l’època i no pas utilitzant els formalismes del llenguatge escrit de l’època, fet que no va agradar gaire.
Aquest llibre fou reeditat en dues ocasions més, l’any 1842 i el 1845. I posteriorment els quatre relats foren inclosos en un recull de conte de fades d’Andersen publicat l’any 1849 amb 125 il·lustracions de Vilhelm Pedersen.
Però quin és l’origen real d’aquesta història? Sembla prou evident que es tracta d’un conte inspirat en altres històries. I és que Andersen es va basar en un popular conte escandinau que li havien explicat quan era menut i que es deia “L’esperit de l’espelma”. En aquest conte, el soldat té sota el seu poder una espelma màgica que té el poder de convocar a un home de ferro a les seves ordres. El soldat utilitza la seva espelma per tal de poder veure a la princesa quan ella dorm, i finalment és descobert i condemnat a morir cremat a la foguera. Finalment recorre a l’home de ferro per salvar-li la vida.
També són evidents i paleses les similituds d’aquest conte d’Andersen amb el d’Aladí i la llàntia meravellosa. I és que Andersen el coneixia molt bé, i la seva història conté al igual que la d’Aladí, un personatge que enganya a un altre a canvi d’una recompensa per obtenir un objecte màgic que al final s’acaba quedant el propi protagonista. Dels dos objectes màgics en surt un ésser de poders sobrenaturals, i en ambdós se li concedeixen tots els desitjos als seus protagonistes, fins que acaben aconseguint el més preuat: l’amor de la princesa que estimen.
I és que per Andersen Aladí, tenia un significat especial, i és que ell en certa manera es sentia com el protagonista. I és que Andersen era un pobre estudiant que va anar a parar a la casa d’una família rica de Copenhage, al igual que Aladí de ser pobre, va acabar tenint grans riqueses; i és potser per això aquest homenatge a aquesta història.
Cal dir però, que aquesta història té moltíssims paral·lelismes amb molts altres contes de fades. La princesa tancada en la torre del seu castell ens recorda a la Rapunzel, el camí fet amb el blat ens recorda al mateix que deixen Hansel i Gretel o en Polzet amb els bocinets de pa, i les portes marcades amb guix ens recorden a Alí Babà i els quaranta lladres.
I és que al llarg de tots els temps, s’han publicat històries força similars, com per exemple: “La llum blava” dels Germans Grimm, “Wish Hagop’s” una història Armènia, o “El soldat de la llum blava” de Kentucky.
Una història magnífica convertida en un autèntic conte de fades.
Il·lustracions
Avui comencem amb algunes il·lustracions de Vilhelm Pedersen, l’il·lustrador preferit d’Andersen, que l’any 1849 va fer les seves pròpies il·lustracions per aquesta història.
Ara us porto les il·lustracions en blanc i negre de HJ Ford, Jaques Robin i Kay Nielsen.
Ja en color, trobem aquestes magnífiques il·lustracions de Attwell, Clarke i Margaret Tarrant.
La resta d’il·lustracions són en color, totes elles força curioses i originals, en moltes d’elles apareix la figura d’aquests temibles gossos d’ulls grans.
