“Vet aquí una vegada que un llenyataire anava pel bosc tot distret, i se li va caure la seva destral de ferro al riu. Aleshores, el Rei de les aigües va aparèixer i li va preguntar el que li passava. El llenyataire li va dir que se li havia caigut la destral al riu, i el Rei de les Aigües, en va treure una destral d’or, però l’honest llenyataire va dir que o era pas seva. El Rei de les aigües va treure aleshores una de plata, però el llenyataire de nou va dir que no era seva.
Finalment de l’aigua en va treure la de ferro, la seva. I el llenyataire sense dubtar-ho un moment va dir: “Aquesta sí que és la meva!”. Content de recuperar la seva destral, el Rei de les Aigües, com a regal per la seva sinceritat li va regalar les altres dues destrals i el llenyataire va tornar a casa.
Però de camí, es va trobar amb un camperol i el llenyataire li va explicar el que li havia passat. Tot decidit, aquest va agafar la seva destral, va anar cap al riu i la va deixar caure, i de cop començà a plorar. El Rei de les aigües en va sortir i li va preguntar què li passava. El camperol li explicà, i aleshores el Rei de les aigües li va treure la destral d’or, i li va preguntar si era seva. I aquesta vegada, el camperol, molt menys honest que el llenyataire va dir que efectivament era la seva. Però per mentider, el Rei de les Aigües no li va donar ni la destral d’or, ni la de plata ni la de ferro. I es va quedar amb les mans buides.”
Aquesta és la faula del Rei de les Aigües, una faula d’Isop, el faulista grec més important de tots els temps que en va escriure aquesta versió al segle VII aC.
Cal destacar però, que a posterior se n’han fet innombrables versions, una de les més importants fou la publicada per François Rabelais en la seva obra La vida de Gargantua i Pantagruel. Es tracta d’una sèrie de sis novel•les escrites al segle XVI, protagonitzades per dos gegants, el pare i el seu fill i les seves aventures. Unes aventures que inclouen diverses faules amb la seva moralina, i que totes elles estan escrites des d’un punt de vista força satíric. És aquesta versió que rep un nom diferent, i és que en aquest llibre, el relat rep el nom de “El llenyataire honest”.
Aquesta versió és així:
“El llenyataire perd la destral en un estany, i nit i dia va estar pregant a Zeus que sisplau li tornés la seva destral. Cansat de sentir-lo, Zeus va enviar a Hermes (el missatger dels Déus) a trobar-li i portar-li la destral, però abans de donar-li la seva, primer hauria d’ensenyar-li una destral d’or, i si l’acceptava com a pròpia, li hauria de tallar el cap. Dit i fet, Hermes així ho va fer i el llenyataire no va acceptar la destral d’or, i no només va salvar la vida, sinó que a més a més, per no haver-la de carregar de nou, Hermes li va regalar, a part de retornar-li la seva.
Un cop torna a casa, explica a tothom com els Déus li han tornat la seva destral, a més de regalar-li la d’or, i són molts els llenyataires que van anar i van perdre el cap.”
A posterior a aquesta versió, se n’han fet algunes més, una de les més populars fou l’escrita pel faulista francès Jean de La Fontaine durant el segle XVII sota el títol “Mercuri i els llenyataires”, Mercuri és el que en la mitologia romana, feia la funció de missatger, igual que Hermes en la grega. Versió en la qual, no se’ls hi talla al cap als que ho intenten, només són colpejats al cap amb la destral.
Hi ha altres versions, en les que el Rei de les Aigües és una sirena o fins i tot un àngel enviat per Déu.
Història amb forces noms: “El Rei de les aigües”, “El llenyataire honest”, “Mercuri i els llenyataires” o “La destral d’or”, però totes elles amb un mateix rerefons i moralina, i és que “Qui tot ho vol, tot ho perd”.
Il·lustracions
Tot i no ser una història gaire popular, he pogut trobar algunes il·lustracions.
I per acabar, us deixo amb una versió de l’il·lustrador català Isaac Bosch.
