El cap de setmana em vaig decidir finalment a anar al cinema a veure la arrera pel·lícula de Disney, Enredados, una adaptació d’un dels clàssics per excel·lència dels Germans Grimm. Evidentment, com acostuma a ser habitual en Disney, la pel·lícula poc té a veure amb la història original, en que una temible bruixa roba la nena als Reis, perquè aquests li han robat una planta del seu jardí, la tanca en una torre en la que rep les visites furtives d’un príncep. La Rapunzel acaba desterrada i embarassada, i amb els cabells tallats; i el príncep cec al caure de la torre empés per al bruixa.
En canvi la història de Disney ens explica com un Rei per salvar la vida de la seva esposa que està molt malalta i embarassada, va a buscar una flor que té poders curatius i que conserva jove a aquell que la posseeixi. La flor està en mans d’una espècie de bruixa. Finalment els soldats del Rei troben la flor, curen a la reina, i la princesa neix amb els cabells amb els mateixos poders que tenia la flor. És per això que la bruixa la segresta i li fa creure que el món és massa perillós per a que la jove nena hi pugui viure. Tancada en una torre, el seu únic contacte amb el món és la que creu la seva mare, que hi puja cada dia a través dels seus cabells. Passen els anys, i la nena es converteix en una jove noia de cabells llargs i màgics, i un bon dia es decideix que vol sortir de la seva torre. El seu objectiu, és poder veure les llums que una vegada a l’any, el dia del seu aniversari, pugen al cel. Aquelles llums, la jove no ho sap, però són en homenatge a la seva desaparició, i és que cada any els Reis i tot el poble, les alcen al cel amb l’objectiu de que algun dia la princesa desapareguda les pugui veure i torni a casa.
El dia abans del seu divuitè aniversari, entra a la torre un jove lladre que s’amaga dels seus perseguidors, i que li servirà de guia en el seu camí a veure les llums.
I així podríem dir que comença una història d’aquesta Rapunzel creada per Disney. La veritat és que no em vaig acostar al cinema amb gaires expectatives i en vaig sortir encantadíssima. És una pel·lícula que és un cant a l’optimisme i a la lluita per perseguir i fer realitat els propis somnis de cadascú.
Els personatges són divertits, estan ben dissenyats, i no és la típica pel·lícula excessivament dolça i “nyonya”, de la que darrerament Diseny se n’està allunyant. Generen bones històries, bons personatges, i les princeses han deixat de ser tan indefenses i inútils, per convertir-se en la part més activa de les seves històries. I és que resultaria força complicat quedar-se amb un sol personatge, i és que són molts els que et poden agradar, treien els dos personatges principals. Jo, que sempre em fan gràcia els animalons, em quedo amb el petit camaleó.
Ja sabeu que sóc una enamorada dels contes clàssics de tota la vida, i que normalment critico les adaptacions que en fa Disney; però en aquest cas, parteixen del personatge de la princesa de cabells llargs tancada en una torre per part d’una temible bruixa, per crear una història diferent, que poc té a veure amb el conte original. L’únic que en podria dir negatiu i que no m’agradaria que passés, és que d’aquí 10-20 anys la gent expliqui als seus fills la història de la Rapunzel basant-se en aquesta pel·lícula de Disney; i és que això faria que es perdés el conte en sí i els nostres orígens, als que mai hem de renunciar.