“Diu la llegenda que fa molts i molts anys s’aixecava l’altiu i poderós castell de Milany, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i Osona. Un castell governat pel Cavaller de Milany, un cavaller fort, jove, valent. Era posseïdor d’una gran riquesa, tenia tot el que es podia desitjar: l’amor de les joves i dones de les contrades, salut, riquesa i poder… Bé, tot, potser no, i és que el Cavaller Milany era ambiciós de cap a peus, i un dia en veu alta va desitjar viure per sempre.
En el mateix instant que va pronunciar aquestes paraules, el dimoni se li va aparèixer al seu davant, i li va dir que si a canvi de la vida eterna, ell li entregaria l’ànima. El cavaller, en un inici va tenir certs dubtes, i és que tothom sap de ben cert que fer tractes amb el diable no és cosa bona. Però després s’ho va repensar una mica millor, i és que si mai es moria, tampoc mai li podria entregar la seva ànima al diable, i és que les ànimes el diable només se les emporta quan mora la gent. Així que el cavaller Milany va veure en aquell, un tracte segur.
El dimoni va agafar de la xemeneia una teia encesa i li va dir que la guardés com si fos un tresor, que l’amagués en un lloc secret del castell on li la pluja ni el foc la poguessin fer malbé i abans de desaparèixer li va dir: “tu seràs etern com aquesta teia!”.
El Cavaller Milany va tenir uns anys de felicitat absoluta, poder, vitalitat… però mica en mica es va anar fent vell, aleshores va pensar que el dimoni havia trencat el seu tracte, però després tot rumiant es va adonar que en el tracte no es parlava pas de ser jove per sempre, sinó de la vida eterna. Mica en mica van anar morint els seus amics, els seus germans, els seus fills, i fins i tot va veure morir als seus néts.
I és així com mica en mica es va anar quedant dia rere dia més apartat de la vida de luxes i privilegis que havia viscut, continuava aferrat al seu castell i jeia assegut en una cadira cada vegada més decrèpit. Aviat deixà de veure, de sentir, i fins i tot gairebé no podia caminar. El vell no menjava ni bevia, pensant que potser així la mort definitivament el vindria a buscar.
Era un moble més del castell, era tan antic que fins i tot la llengua que es parlava va anar canviant i ara ja ningú no entenia el que deia ni sabia qui era. Tan era així, que el van prendre per boig i el van acabar tancant a les golfes amb els trastos vells, i des d’allà continuava parlant i cridant en una llengua que ja ningú comprenia.
Un dia, dos viatgers que passaven per allí, van sentir les veus de l’home i es van acostar al castell i van preguntar si podien parlar amb el qui parlava en aquella llengua, llengua que a ells no els resultava estranya, i és que ells l’havien estudiat en els llibres. Era un llengua que es parlava fa molts segles.
Aleshores els estudiosos van parlar amb el vell que els hi va explicar que havien de tirar una teia que estava amagada en una de les parets del castell al foc. Així ho van fer i finalment el Cavaller de Milany va poder morir tranquil, i és que preferia que la seva ànima passés la resta de l’eternitat a l’infern que continuar vivint així.
I és per aquesta història, per la història d’aquest cavaller que diuen que va arribar a viure mil anys, que del seu castell i a ell mateix se’l va conèixer com el Cavaller de Milany.”
Aquesta és la llegenda catalana del Cavaller de Milany, llegenda que forma part de la tradició oral de les nostres contrades, i de la que existeixen forces versions.
Aquesta que us he explicat és extreta del llibre La nit que la muntanya va baixar al Riu,, i el propi autor explica que li van explicar l’any 1991 en Joan, padrí de la Casa l’Hareter de Farrera dels Llops (Alt Urgell).
Però el primer que va tenir l’encert de recollir aquesta història provinent del folklore català fou Joan Amades que la va incloure en el seu llibre Les millors llegendes populars (1953).
En la versió d’Amades, però, hi ha alguns aspectes que canvien, l’un és el fet de que no és el dimoni el que li concedeix el do de la vida eterna, de fet és un pelegrí que demanava aixopluc al castell en una nit de tempesta i aleshores a aquest pelegrí li va manifestar el seu desig de poder viure mil anys, i el pelegrí es va aixecar i tot assenyalant un tronc encès de la llar de foc li va dir:
“Senyor, la vostra existència i l’existència d’aquest tronc estan lligades com ho estan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el puga trobar ningú, i així la vostra vida s’allargarà anys i més anys, i perdurarà a través dels segles i de les generacions.”
Un altre dels aspectes que canvia és el fet de que qui ajuda al cavaller a trobar finalment la seva mort, és un vell de gran saviesa que coneixia la llengua que parlava el cavaller.
Però d’on prové realment el nom del Castell de Milany, i és que diuen que és tan antic que ni els historiadors poden saber d’on prové el seu nom. Hi ha forces teories al respecte:
– Hi ha qui diu que ve del nom de Emilianus, del nom d’alguna propietari que es devia dir Emilià.
– Altres que prové de l’adjectiu d’origen grec melaneus, que volia dir negre, fent referència al color de la pedra utilitzada per a la seva construcció.
Però sens dubte, la gent dels pobles de les contrades no dubta en pensar i assegurar que el nom del seu castell, que actualment està pràcticament derruït i del que només en queden algunes runes, prové de la llegenda que us he explicat avui.
El tema utilitzat en aquest relat, el de la por a la mort i el desig de viure per sempre, és un tema recorrent en el folklore de molts països; i són múltiple les llegendes o històries conegudes en que s’ha pactat amb el dimoni a canvi de la vida eterna, pactes que en la majoria d’ocasions afavoreixen a en banyeta.
Imatge
Com no hi ha cap il·lustració d’aquesta fantàstica llegenda, us porto una fotografia de l’estat actual del castell.
