“Hi havia una vegada una viuda que tenia dues filles: l’una era amable i dolça, i la gran era com ella mateixa: desagradable i orgullosa. Tan poc li agradava la seva filla petita que l’obligava a treballar com una esclava, i cada dia l’enviava a recollir aigua d’una deu llunyà, dues vegades carregada amb un gran càntir.
Un bon dia es trobava a la font, i es va acostar a ella una pobra velleta que li va demanar sisplau si li podia donar aigua de la deu, i així ho va fer. La vella, que en realitat era una fada, va decidir atorgar-li per la seva amabilitat, un do: el de que cada vegada que parlés, de cada paraula de la seva boca en sortiria una flor o una pedra preciosa.
En arribar a casa i començar a parlar, la mare li va preguntar que què li havia passat, i en explicar-li-ho. La dona envià a la seva estimada filla gran a la font. Allà es trobà una senyora molt ben vestida, que era la mateixa fada d’abans que havia canviat el seu aspecte, i li demanà ala germana desagradable si li podia donar una mica d’aigua de la font. Aquesta s’hi va negar en pensar que no era la vella que estava esperant. I la fada li atorgà un do tan repulsiu com ella mateixa: cada vegada que parlés de la seva boca en sortirien gripaus i culebres.
En tornar a casa i explicar el que li havia passat, la ira de la mare va ser tan gran que la filla petita va haver de fugir corrents, es va poder amagar en un bosc proper, i allà es trobà amb el fill d’un rei que en veure-la i sentir-la explicar la seva història, sen va enamorar. Es van casar i van ser feliços per sempre més.
Pel que fa a la filla gran, va resultar tan terrible que fins i tot la seva pròpia mare, que tant l’estimava, la va acabar fent fora de casa, i va vagar durant molt temps pel bosc, fins que va acabar morint sola i abandonada en un racó.”
Aquesta és la història de “Les fades” (“Les Feés”) escrita per Charles Perrault el 1697 i recopilat en els seus contes de Fades de la Mare Oca. En anglès a aquesta versió de Charles Perrault també rebé el nom de “Diamants i gripaus”.
Correspon al tipus de conte classificat com a ATU 480, “la noia amable i la noia poc amable”, i de fet podem trobar molts altres contes similars pel que fa a la seva temàtica, fet que ens fa pensar que no es tracta d’un conte original de Perrault. De fet, és un conte tradicional europeu provinent de la tradició oral i del que se n’expliquen innombrables versions.
Podríem destacar-ne algunes d’elles, que són diferents pel que fa a la història però no al rerefons i fil argumental general, com per exemple: El dotze mesos, Veritat i mentida, Els mesos o Els tres petits homenets al bosc.
Els dotze mesos és un conte de fades grec recopilat per Georgios A. Megues en els seus contes populars de Grècia, i també sota el mateix títol podem trobar la versió d’Eslovàquia, una versió preciosa que m’agradaria explicar-vos una micona: “Hi havia una nena que es deia Marushka que vivia amb la seva madrastra que la maltractava, i amb la seva germanastra que es deia Holena i era malcriada per la seva mare. L’una era preciosa i amable, i l’altra lletja i horrible. Aleshores la madrastra va decidir desfer-se d’una vegada per totes de Marushka i la va enviar al mes de gener a collir violetes a la part més alta de la muntanya.
Morta de fred buscant violetes, va veure una llum tènue i s’hi va acostar, al voltant hi havia asseguts 12 figures velles al voltant del foc, i un d’ells amb una llarga barba blanca, al que li va demanar violetes.
Aquest va cridar a Abril i li va donar les violetes, va poder tornar a casa. Després li van demanar maduixes salvatges, pomes… i la noia les aconseguia de la mateixa manera, però no en podia res.
La seva germanastra gelosa de que sempre tornés amb el que li demanaven, va decidir seguir les passes que la seva germanastra havia deixat en la neu i trobar el lloc secret d’on la jove treia tot el que li demanaven. Van anar la madrastra i la germanastre i van trobar al vell Gener, i li van contestar tan malament, que aquest va apagar al foc al voltant del qual seien, i les dues mai trobaren el camí de tornada a casa.
Marushka es va quedar amb la granja, va conèixer un jove encantador i s’hi va casar.”
Veritat i mentida és un conte noruec recopilat per Asbjørnsen and Moe en el segle XIX, i que parla de dos germans que es diuen com el nom del conte indica.
Els mesos és un conte de fades italià i de fet, és la primera versió escrita que se’n coneix, és la que podem trobar en el llibre Pentamerone de Giambatista Basile, gran recopilador de contes italià que va escriure aquesta obra entre el 1634 i el 1636.
“Aquesta història ens explica que hi ha dos germanes, l’una bona i l’altre no tant, una rica i l’altra pobra. I ens explica que la germana bona va a buscar fortuna pel món i es troba amb 12 joves que representen els dotze mesos de l’any, i la noia diu coses bones de cadascú dels mesos, i aquests com agraïment li atorguen el do de fer realitat els seus desitjos. En tornar a casa, la germana gelosa de la fortuna de la bona, li pregunta com ho ha fet, i aleshores li explica que s’ha trobat dotze joves al bosc, i la germana egoista i gelosa se n’hi va de cap. Però un cop allà, no tracta gaire bé als joves, i aquests la castiguen amb un fuet que la maltracta. Finalment, la germana bona es decideix a compartir la seva fortuna amb la que és més egoista.”
Finalment, Els tres petits homenets al bosc és la versió germànica de la història popularitzada pels famosos germans Grimm, que pertany a l’ATU 403B i inclou un passatge referent a la història que ens ocupa avui l’ATU 480.
Un conte amb un munt de versions però evidentment, sense un origen concret, i és que poder conèixer d’on vénen els contes de tota la vida, a vegades pot resultar força complicat. Cal però destacar el mèrit que va tenir Charles Perrault i Basile en fer-ne la seva versió, ja que així li van donar popularitat a aquesta història.
Cal destacar però, que totes aquestes versions tenen en comú aspectes que ens poden recordar a la Ventafocs, pel fet de que la jove bonica és maltractada no només per la seva madrastra sinó també per la seva germanastra,i que en ambdues històries es volen desfer d’ella a qualsevol preu, tot i que finalment acaben tenint, tant la Ventafocs com la protagonista de la història que avui ens ocupa, un final feliç.
El que coincideix també en totes les versions és la moralina de la història:”No oblideu ser bons i compassius amb la pobresa i la vellesa, ja que una bona acció provoca un plaer infinit i sempre és recompensada d’alguna manera”.
Il·lustracions
Us porto com sempre, les primeres imatges en blanc i negre d’aquesta bonica història. Arthur Rackhman, Jacomb Hood i Gustave Doré (1867) són alguns dels il·lustradors que es van atrevir amb les seves pròpies versions.
Ara també us porto algunes il·lustracions, ja en color del conte de “Les fades”. La gran majoria d’elles de Margaret Evans.
Ara us deixo amb il·lustracions provinents de les versions de la història “Els dotze mesos”.
Finalment, acabem amb aquest recull d’il·lustracions amb diverses portades, tan sota el títol de Les fades, com el de Gripaus i Diamants, com en Els mesos, o Els dotze mesos. Sigui com sigui versions d’una història amb el mateix rerefons.
Una darrera imatge és aquest segell en la que es veu reflectida una imatge del conte de Perrault.
