Nascut l’any 1970 a Barcelona d’en Lluís Farré en podem dir forces coses. És un apassionat de la seva feina, un gran il·lustrador i també autor de literatura infantil. Pel que fa a la il·lustració, va començar com a il·lustrador científic per un metge que estudiava Belles Arts, i veient que hi havia altres àmbits en els que oferir-se a les editorials, va començar a fer llibres de text, on podia combinar la seva vessant d’il·lustrador científic amb la d’il·lustrador infantil. I així va començar fins que va poder fer àlbum il·lustrat i literatura infantil: àmbit en el qual ja ha rebut forces premis: va guanyar el Premi «Lazarillo» d’il·lustració el 1995, amb Una casa com un cabàs, i ha rebut algun Premi Serra d’Or per alguns dels seus treballs.
Un dels grans de les nostres contrades pel que fa a literatura infantil, i del que crec que us agradarà molt la seva entrevista, a mi em va encantar:
– Com vas decidir començar en el món de la literatura infantil?
De manera fortuïta. Jo havia començat a fer il·lustració científica per un metge mentre estudiava Belles Arts. En acabat, a base de visitar les editorials per oferir-me com a tal, veient el què feien en altres àmbits, em vaig plantejar el desafiament d’atacar també el món infantil. I crec que el fet de bellugar-me còmodament entre els dos terrenys em va facilitar l’accés de ple al món del llibre de text, ja que jo podia assumir la totalitat de la feina en els llibres de coneixements, que en general s’havien de repartir entre dos professionals diferents. De cop, podia viure d’allò. I del llibre de text a la resta…
– Et consideres autor o il·lustrador, o ambdues coses?
Totes dues coses. Però de maneres diferents.
Com a il·lustrador em considero un professional. Com a escriptor, la cosa ja canvia una mica. Tot i que tinc textos que surten d’encàrrecs concrets d’editorials, en general escric per impulsos, i ho faig sense pensar en si sortiran publicats o no. Ho faig quan em diverteix fer-ho. És després que provo de trobar algú que me’ls publiqui. I no sempre me’n surto, per què molt sovint em diuen que el meu llenguatge no està pensat pels nens. De fet, no crec que ho hagi de fer, però això ja és una altra qüestió…
Per això de vegades em costa dir que sóc escriptor, perquè no em regeixo pel mateix funcionament professional que quan il·lustro. Però és evident que per número d’obres publicades ho sóc. I fins i tot premiat en alguna ocasió. I tot i així… En fi, no sé si s’entén massa…
– Has il·lustrat les teves pròpies històries i històries escrites per altres. Què et resulta més complicat?
Sens dubte, il·lustrar-me a mi mateix, per la càrrega emocional que llavors dóno al llibre. Agafa un pes que no ténen els projectes a partir de textos d’altres. Quan un llibre és només meu, encara que es tracti d’històries més o menys senzilles, pren molt la forma d’un expositor de la meva personalitat, de mi mateix. Jo crec que els il·lustradors ens mostrem molt, a través dels nostres dibuixos. Sumar-hi la part de creació del text ja és la bomba.
– Quan ets més exigent, quan il·lustres les teves pròpies històries o les dels altres?
Sempre ho sóc molt, d’exigent amb mi mateix. En això no faig diferències. Pateixo igual fent uns llibres com uns altres, per entendre’ns.
– De quin dels teus projectes et sents més orgullós?
No ho podria dir… Estic molt satisfet dels tres llibres desplegables que tenim fets a mitges amb la Mercè Canals: Els Tres Reis de l’Orient, La Llegenda de Sant Jordi i l’Arca de Noè, el darrer dels quals va merèixer el Premi de la crítica Serra d’Or. També ocupa un lloc preferent El nen gris, il·lustrat per en Gusti ( i també guardonat amb un Serra d’Or), i el meu darrer fins ara, tant per la part de text com de dibuix, Ulls negres, molt més senzill de factura, però amb una càrrega personal molt més forta.
– I el que et va donar més maldecaps?
En el seu moment, Endrapallibres, per què em vaig proposar el repte de mostrar diferents formes d’il·lustrar en un mateix llibre, que alhora tenia un format que no es prestava massa a invents. Però els maldecaps van valdre molt la pena, i aquell també va ser guardonat amb un serra d’Or. El primer, de fet. Ostres, estic molt “fardón”, no?
– Has treballat en molts àmbits de la il·lustració infantil: has fet llibres de text, il·lustracions per a catàlegs, àlbum il·lustrat, llibres de lectura… De tot plegat, quin àmbit és el que et resulta més gratificant?
El llibre de lectura, sens dubte. Tots els àmbits em resulten molt interessants a l’hora de treballar, i tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, però suposo que el llibre de lectura és el que, en acabat el projecte, mostra la feina feta amb més qualitat. A més, és el que sol crear més empremta en la memòria dels lectors.
– Ser il·lustrador és…
Un narrador en imatges. Per mi el dibuix no és altra cosa que una mitjà per expressar-me, per explicar coses, per reforçar el text que acompanya. La il·lustració merament decorativa per mi no té valor. Si no pots aportar res a un text, val més deixar-lo nu d’imatges
– El més dolent de ser il·lustrador és…
Sentir-se sotmès a criteris i pressions que no ténen res a veure amb la creació o amb la qualitat de la teva feina. Que em tractin com si jo pogués fer dibuixos com qui fabrica salsitxes de frànkfurt. O que em sotmetin a criteris de comercialitat, de comprensió del lector i de no sé quines coses, que en realitat no tenen a veure amb els llibres sinó amb el fet que molt editors els tracten com qualsevol altre producte de venda al públic. I el llibre no és un producte qualsevol. És molt més valuós, delicat i fràgil.
– Què significa per tu el món de la literatura infantil?
Per mi és un món molt interessant, i a l’hora molt delicat i que mereix molt de respecte ( respecte que malauradament, com deia, no sol tenir). És un món que genera un imaginari visual immens, i això és una gran responsabilitat. I el mateix passa amb les històries. Els nens i nenes s‘alimenten dels mons que creem per ells, del llenguatge que fem servir pe comunicar-nos-hi. Per això és tan important tractar-los amb respecte i intel·ligència, i no amb mentalitat de cadena d’hamburgueses per engreixar-los sense miraments.
– Com definiries la teva feina?
Ostres, que difícil. A banda del què ja he anat dient abans, vull dir…
Suposo que el que encara en podria dir és que la meva feina és una mena de lligam al llarg del temps amb el nen que era. És una manera de no deixar mai que desaparegui, d’estar sempre connectat amb una manera “infantil” de veure i explicar el món.
– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Alícia en terra de meravelles. Hi ha tanta amuntegamenta de personatges i situacions estrafolàries, que em semblaria un repte fascinant.
– Si fossis un personatge de conte series…
Vaja… ni idea. No recordo tenir cap personatge favorit, ni de nen ni ara. En canvi, recordo un personatge inventat per ma iaia, i que sempre em va semblar fascinant, perquè l’ubicava en els entorns més inversemblants ( a l’oest, amb en Robin Hood…)i sempre ho resolia tot: el brau Sancho. Ma iaia era molt creativa… jajajaja
– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país més sa, i amb més possibilitats de generar nens i nenes sans, creatius, amb imaginaris rics.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Estranya. Per una banda, les editorials més grans es van tornant conservadores, a marxes forçades, escudant-se en la crisi i en la perillositat d’assumir riscos per tornar-se cada cop més comercials. I al’hora, surten noves editorials, petites, sense grans pretensions, però produïnt llibres molt més interessants, exquisits, sovint.
El panorama general, però, com que el marquen sobretot les grans empreses, he de dir que el veig grisot, i tirant a més fosc amb el temps…
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix, estem enllestint el quart llibre desplegable amb la Mercè Canals, el títol del qual no el desvetllaré de moment. Només diré que encara és més espaterrant que els altres.
Amb la Mercè, també, sortirà un conte sobre les pors, les vergonyes i les manies, de les quals de menut jo en tenia unes quantes. I encara ara, de fet…
També començaré de seguida amb un conte escrit per una altra amiga, la Núria Homs, i jo mateix tinc alguns textos pendents de ser aprovats i tirats endavant. A veure què passa. Amb la crisi tot està anant molt més lent del què hauria… creuem els dits!