Elefant Trompeta

L’Anna Llenas és una il·lustradora peculiar. Va nèixer a Barcelona l’any 1977. Era dissenyadora gràfica i directora d’Art, però va acabar convertint en realitat el seu somni de ser il·lustradora, i la seva passió es va convertir en una professió. D’ella, en podem dir que té un estil fresc i divertit, personal i original. Recentment ha fet el cartell de la Fira Petits! Grans! Llibres!, i a part d’il·lustrar llibres de text i àlbum infantil, també il·lustra per a diferents productes: capses metàl·liques, estores, cortines de bany, vinils. Així que no només podeu tenir les il·lustracions de l’Anna en els contes sinó que per tot la casa també us pot fer companyia. Una molt bona il·lustradora i un autèntic encant. Us agradarà la seva entrevista, n’estic convençuda.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Doncs la veritat és que tota la vida he estat dibuixant i en contacte amb la il.lustració sense ser-ne del tot conscient. I tot i deixar-ho un període llarg, fa uns sis anys vaig tornar a reprendre el dibuix com a eina d’expressió personal i artística, però no va ser fins a fer un postgrau de il.lustració que vaig  veure clar que em volia dedicar a això professionalment.

– Quan temps fa que t’hi dediques de manera professional?
Vaig començar amb l’exposició il·lustrada al Supermercat d’Art fa 5 anys, fa 4 vaig començar a aplicar les meves il·lustracions de manera professional en productes de disseny i decoració i fa menys de 2 que he entrat al món editorial editorial.

– És difícil obrir-se camí en el món de la il·lustració infantil?
Sí, com tot en aquesta vida, no és fàcil. Hi ha molta gent i molt bona i no sempre la demanda de mercat correspon amb allò que tu fas. Però crec que una cosa bàsica és creure de veritat en el què un fa, treballar fort i de valent i perseguir el somni de ser el què un és en essència. Si un “creu” en el què fa tot esdevé més fàcil.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
Potser en el d’il.lustrar productes de disseny i de decoració amb el meu estil més personal. Perquè arribo a un gran nombre de gent, perquè em sento molt lliure creant i dissenyant el que m’agrada I perquè entro “una mica “ en la vida i en les cases de la gent, i rebo respostes impressionants de maques que m’emocionen.

– Quin ha estat el projecte que més maldecaps t’ha portat?
Buf!!! Molts!! (jjeje) jo abans treballava en Agència de Publicitat com a directora d’Art i portava  un ritme força estressant la veritat. Ara, amb la il·lustració els mals de caps són diferents… no sabria dir-te ara mateix. Mira, pensant a curt termini, el darrer llibre o cartell que he fet. Però et diré un secret: aquells treballs que inicialment m’han pogut donar maldecaps molts cops després han estat dels més bons i que me’n puc sentir més orgullosa, perquè els he hagut de refer i perfeccionar fins arribar a llocs o n inicialment no hi hagués arribat.

– Has publicat alguns contes, llibres de text, has fet coses relacionades en el món del disseny gràfic. En quin àmbit et sents més còmode? Cap on t’agradaria encaminar la teva carrera?
Doncs em sento molt còmode fent “de tot una mica”. M’agrada tocar varis terrenys: editorial, infantil, adult, llibres, dissenys, objectes… en la varietat hi trobo el gust. M’agradaria seguir-la encaminant cap al món editorial en general i els dissenys d’autor.

– Ser dissenyadora gràfica, et pot influenciar a l’hora de realitzar les teves il·lustracions?
I tant que sí. Conscientment no ho faig, però crec que inconscientment em poden influenciar coses com la síntesi dels elements o lleugera geometrització, els colors plans i bidimensionalitat, la importància del concepte o idea…

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Jejjeej, bona pregunta!! Doncs el millor és llegir o captar allò que has de comunicar i… deixar-te anar. Agafar un llapis i un paper al metro, en un restaurant o en algun lloc de poca pressió i començar a trencar el blanc del paper però molts cops això costa i ens bloquegem. Però quan et deixes anar i comences a divertir-te molts cops les coses rutllen soles. De vegades, en canvi, cal pensar i definir primer bé la idea i després, a partir d’aquesta, començar a dibuixar. També pot funcionar, depèn del cas.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
Doncs… diria que és un estil fresc, amable però enginyós, amb un treball de traç personal, solt, fort i sintètic amb colors majoritàriament contrastats.

– Il·lustrar és…
una manera introspectiva de viure al món

– Sinó fossis il·lustradora series…
ara potser interiorista.

– Les teves il·lustracions s’utilitzen per al marxandatge de diferents tipus de productes: estores, carrets de la compra, capses metàl·liques… Com va sorgir aquesta idea?
Doncs fa sis anys… quan començava a aplicar les il·lustracions a quadres i més quadres, i exposava quadres… I veia que aquí la gent donava “més valor” o al menys adquiria molt abans una samarreta o “bolso” abans que un quadre, vaig veure què el terreny havia de ser un altre… I vaig començar a dissenyar el projecte. I fa quatre anys es va poder començar a posar en pràctica en vinils, cortines de bany, estores, etc.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Buf, n’hi ha molts i cap de exclusiu o preferit. Només un? Bé, doncs deixa’m referir la meva admiració a Miguel Gallardo. Per tenir un estil únic i molt personal, per ser un autor amb concepte i base al darrere, pel seu tractament admirable de color, pel seu traç inconfusible, pels seus gags enginyosos, per saber emocionar I entendrir quan vol a l’espectador… és un gran artista!

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos?
La Caputxeta. Perquè? No ho sé però sóc FAN d’aquesta història. Sempre  he volgut canviar-la una miqueta i fer-la diferent… el punt de misteri també m’agrada en les històries.

– Si fossis un personatge de conte series…
entre Alícia i la Caputxeta.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?

M’agradaria arribar a que el que faig agradés i es valorés i què durés en el temps, ja que el màxim que vull és poder viure il·lustrant , com un camí de vida.

– Un país amb bona literatura infantil és…
un país més ric, amb més imaginació i idees.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
La situació actual al nostre país i a la resta encara és de crisi i certa incertesa pel panorama futur. Tanmateix no hem de desistir I s’han de continuar fent coses I pensar en nous reptes. Els nens sempre necessitaran que se’ls expliquin contes, no?

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic fent una nova col·lecció de productes il·lustrats nous que seran molt xulos per la temporada vinent!! I també algun altre llibre!!

The Lost Thing és la web del curt d’animació que ha guanyat un Oscar aquest any. És una web que m’ha destacat especialment pel seu disseny, és preciosa, està molt ben feta i molt estructurada. és una web que us servirà per conèixer una mica més aquest curt d’animació i l’àlbum il·lustrat del que va néixer.

Hi ha cinc apartats: els premis, on apareixen els premis i mencions que ha rebut el curt; el llibre, apartat on parla de l’àlbum il·lustrat del que neix el curt; el tràiler; la galeria; i l’apartat “about”, on explica la sinopsi i els detalls sobre aquest curt d’animació.

Us aconsello que si no sabeu res d’aquest curt d’animació, feu una passejada per la seva web i descobrireu un molt bon treball, a part d’una web fantàstica.

Iban Barrenetxea és un il·lustrador basc que durant 10 anys va estar dedicant-se al disseny gràfic. Ara finalment, s’ha decidit a fer realitat el seu somni de ser il·lustrador, i la veritat és que se li dóna més que ve. Ha publicat dos àlbums infantils propis: El cazador y la Balena i Bombástica Naturalis. Jo el vaig descobrir en el seu primer treball i ja em va fascinar el seu estil. Diuen que té un estil elegant, però jo diria que el seu estil és original, inconfusible i especial. I és que les seves il·lustracions tenen quelcom que les fa diferents. Crec que us agradarà molt, com a mínim tant com a mi, conèixer aquest il·lustrador, que crec que es farà un lloc en aquest món de la il·lustració.

– Com vas començar en el món de la il.lustració?
– Me gustan los libros, me gusta dibujar… Convertirlo en mi profesión me pareció una buena forma de poder pasar todo el día leyendo y dibujando.
– És molt difícil fer-se un lloc en el món de la il.lustració infantil?
– En mi caso, tuve la suerte de que algunas personas confiaron en mí incluso antes de que lo hiciera yo mismo, así que en cuanto al fin me lancé todo empezó a encajar en su lugar. Lo cierto es que me siento un privilegiado por lo fácil que me lo han puesto, así que intento trabajar mucho para merecerme de verdad ese hueco que han creado para mí.
– El disseny gràfic t’ha servit d’alguna manera, a l’hora d’enfocar la teva carrera com a il.lustrador?
Me sirvió para adquirir experiencia en muchos sentidos, y aunque tardé años en hacerlo al fin me ayudó a “ver la luz”; resulta que la luz había estado allí todo el tiempo, estaba sobre la puerta y decía “SALIDA”.
– Com definiries el teu estil?
– No lo sé, creo que en cierto modo intento mantenerme dentro de la tradición, aunque saltándome algunas reglas cuando lo veo necesario. Hay quien ha definido mi estilo como “elegante”, un término que por supuesto me encanta… Y recientemente una editora ha definido el planteamiento que utilizo para abordar un libro como “muy literario”.
– Quina tècnica utilitzes a l’hora de il.lustrar?
– Últimamente dibujo digitalmente, pero mi herramienta de trabajo favorita siempre será el lápiz.
– El teu il·lustrador preferit és…
Muchos… pero los de cabecera son Edward Gorey y Norman Rockwell.
– Un il·lustrador és…
– Alguien capaz de destilar un texto en imágenes que aportan algo al conjunto del libro.
– De quin dels teus projectes com a il.lustrador et sents més orgullós? Per què?
– De todos ellos y de ninguno… Cada vez que termino algo tengo que hacer un esfuerzo enorme para no borrarlo todo y volver a empezar. Pero siempre termino convenciéndome de que lo que he hecho era lo mejor de lo que era capaz en ese momento. Tomo nota de lo que no me gusta e intento aplicar lo aprendido en el próximo proyecto.
– I el projecte més complicat…
– Mi especialidad es la de complicar los proyectos más sencillos, de lo contrario me aburro.
– Bombastica Naturalis és un dels teus darrers projectes, escrit i il.lustrat per tu, què ha suposat per a tu aquest llibre? Com et inspirar per crear la història?
– Me encanta visitar jardines botánicos, sobre todo cuando viajo a Inglaterra. También me fascina la Historia Natural. Leyendo una biografía de Charles Darwin surgió la figura de su abuelo Erasmus, un personaje inmenso en todos los sentidos, un verdadero polímata de la era de la ilustración: inventor, poeta, botánico, un “filósofo natural” (es decir, un científico cuando ni siquiera existía este término). Cuando alguien se adentra en estos temas, antes o después surge la figura de Paracelso, cuyo nombre completo era Philippus Aureolus Theophrastus Bombastus von Hohenheim… Aún tengo la anotación que hice en un cuaderno cuando me topé con este nombre. El Bombastus está subrayado. Antes o después empiezan a surgir preguntas, como las implicaciones del primer botánico que decidió añadir su granito de arena a la creación produciendo el primer híbrido. A partir de ahí es una mezcla de todo un poco… La botánica, los inventos, el papel que todo ello juega en nuestras vidas, y al final todo pasó a un segundo término y se convirtió en una mera excusa para contar pequeñas historias… En fin, léase mi respuesta a la pregunta anterior.

– Últimament estàs preparant il.lustracions per una versió de l’Alicia al País de les Meravelles, curiosament és el clàssic que a més il.lustradors els agradaria il.lustrar, i tu has tingut aquest privilegi. En el teu cas, també era el clàssic infantil que sempre havies somiat il.lustrar?
– No termino de ponerme de acuerdo conmigo mismo sobre el asunto de ilustrar clásicos. Por un lado creo estar convencido de la inutilidad de seguir creando versiones de obras que, como sucede en el caso de las ilustraciones de Tenniel para Alicia, ya desde su versión original forman un todo indivisible del texto en la imaginación colectiva. Pero por otro lado es muy difícil resistirse a la fascinación que ejercen estas obras, así que cuando a uno le proponen la posibilidad de ofrecer su propia visión es inevitable ponerse a dar saltos de alegría, se olvidan al instante esos motivos y a dibujar. Hay muchísimos clásicos que me encantaría ilustrar, más por puro capricho que porque realmente crea que puedo aportar algo nuevo; aún así creo que es infinitamente más importante crear obras nuevas.
– Si fossis un personatge de conte series …
–  Bruce Bogtrotter, el niño a quien Miss Trunchbull castiga a zamparse una tarta de chocolate extra grande en “Matilda” de Roald Dahl. Mi única diferencia con Bruce es que tras terminar la tarta yo hubiese repetido.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Desde el punto de vista creativo y teórico está en plena ebullición, resulta muy estimulante haber llegado a este mundo precisamente ahora. Por otro lado, el ritmo frenético con el que funciona el mercado editorial es bastante duro. Lo veo como una especie de torrente donde hay que remar muy, muy fuerte, de lo contrario la corriente puede llevarte a lugares donde no deseabas estar.
– Un país amb bona literatura infantil és …
un país con autores y editoriales que comparten el propósito común de crear la mejor obra de la que son capaces; que de verdad comprenden que un libro crece al mismo paso al que crece el lector y que no se trata de un artículo de usar y tirar y en consecuencia supone una responsabilidad, requiere un tiempo y un esfuerzo por parte de todos.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Espero que pronto vean la luz la versión de Alicia que he ilustrado para Anaya y la de “Otra vuelta de tuerca” de Henry James para la editorial Teide. El resto no te los voy a contar, son un secreto 🙂

És curiós trobar dues marques de joguines d’aquestes tan boniques i educatives, que tant m’agraden, que es diguin pràcticament igual. I és que ja us vaig portar una que es deia Hape (sense accent), però al veure el nom d’aquesta vaig pensar que em sonava, però el logotip no… així que vaig creure que encara no us n’havia parlat. I efectivament, no m’equivocava: Hapé eco-toys és una marca de joguines de fusta angleses dissenyades per al desenvolupament i aprenentatges dels infants. Es tracta de joguines d’alta qualitat, amb els millors productes i fetes amb materials ecològics.

Com sempre joguines fetes amb fusta i bambú. Les joguines que hi podem trobar en el seu catàleg engloben des dels primers mesos de vida fins als 99 anys, i és que tenen joguines per a totes les edats. En podem destacar, els seus jocs relacionats amb el joc simbòlic, les cases de nines i castells, els jocs de taula o els trencaclosques educatius.

Us deixo amb algunes imatges dels seus productes, però si en voleu saber més, no dubteu en entra a la seva web que ens mostra fitxes dels seus productes força completes.

Aquest cap de setmana és el Dia del Pare, sempre he pensat que aquesta mena de dies, són celebracions sense sentit, on les grans marques comercials s’aprofiten per treure uns calerons amb aquesta mena de Dates Especials. Jo no sóc partidària de regalar un dia com el de demà, però si vosaltres sí, us recomano que regaleu contes. Avui us porto dos contes per a pares d’aquests que faran que se us caigui la baba. Us agradaran moltíssim, ja veureu.

DÍAS DE HIJO, Philip Waechter, Editorial Lóguez –> Es tracta d’un conte per a pares primerencs, que ens narra amb ironia i humor, la pròpia experiència de l’autor durant el naixement del seu fill.  Ens explica com s’emociona amb les primeres passes del menut, com canvia els primers bolquers, quan surt a passejar per primera vegada amb el seu petit… i així ens narra de forma divertida situacions i experiències que estic d’allò més segura que tots els pares primerencs hauran viscut alguna vegada.

És un llibre preciós, amb unes il·lustracions fantàstiques, i un estil divertit i informal, que fan d’aquest conte un dels millors regals per als pares primerencs. Un conte que ens narra la felicitat de ser pare!

Un conte on per primera vegada ens trobem amb un pare modern, un llibre adaptat als temps que corren avui dia. Us agradarà, n’estic convençuda.

CADA DIVENDRES, Dan Yaccarino, Editorial Itermón Oxfam –> Aquest llibre té una peculiaritat: les seves il·lustracions. Es tracta d’il·lustracions que semblen com antigues, però que tenen aquest aire retro que en certa manera les fa tendres i atreients pel lector a simple cop d’ull.

La història que explica, acompanya perfectament a les imatges, una història senzilla sobre un pare i el seu fill que cada divendres tenen un esmorzar especial. I és que els divendres és el seu dia important, el dia en que travessen mig barri per anar a la cafeteria on esmorzaran. Una passejada senzilla pels carrers de la ciutat, que ens fa adornar-nos de la importància de les petites coses, dels petits moments que tots hem gaudit alguna vegada amb els nostres pares.

El més bonic de tot, és que es tracta d’una història real, la història del protagonista amb el seu fill, la història de cada divendres.

Enguany, la imatge gràfica d’aquesta edició de Petits! Grans! Llibres! ha estat a càrrec de l’Anna Llenas, és per això que aquests dies podreu veure a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallés, una mostra del treball d’aquesta il·lustradora. Del 16 al 20 de març teniu temps per acostar-vos-hi. Així que ja ho sabeu:

EXPOSICIÓ D’IL·LUSTRACIONS D’ANNA LLENAS

Del 16 al 20 de Març

Petits! Grans! Llibres!

Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallés

C/ Castellví s/n, Jardins del Monestir

Us deixo amb el cartell i algunes de les il·lustracions que hi podreu trobar, així com amb algunes imatges que ens ha cedit la pròpia il·lustradora de l’exposició en sí.

La Marta Costa va néixer el 1970 a Barcelona, va estudiar disseny gràfic i s’hi va dedicar professionalment durant uns quants anys. El 2005 finalment es va decidir a convertir la seva passió de tota la vida en la seva professió: la il·lustració. I des d’aleshores que proba de fer-se un lloc en aquest món tan complicat, i jo crec que mica en mica ho està aconseguint. Amb un estil fresc i colorista, en cada nou treball intenta superar-se i obtenir millors resultats.

Si la voleu conèixer una miqueta més, només cal que continueu llegint aquesta entrevista:

– De dissenyadora gràfica a il·lustradora, com vas decidir fer aquest pas?
– A mi, de petita ja m’agradava molt dibuixar. Era el meu joc preferit. De fet, no recordo haver jugat mai a nines. Només dibuixava i jugava a les cuinetes. Després, de gran, vaig fer disseny gràfic perquè veia més factible poder-me guanyar la vida dissenyant que no pas dibuixant; però sempre amb la idea de dibuixar al cap. Quan ja portava mooolts anys treballant en disseny gràfic, se’m va “encendre la bombeta” i vaig decidir engegar un negoci d’estampació de samarretes infantils amb els meus dibuixos. Vaig fer un curs per a emprenedors, vaig muntar un taller, una web i, després de 2 anys, vaig veure que dibuixava les samarretes un cop l’any i la resta del temps estava fent de comercial per a vendre-les. Va ser una experiència boníssima, però llavors va ser quan vaig decidir que NOMÉS volia dibuixar i vaig començar a estudiar il·lustració seriosament i a treballar-hi professionalment fins ara.

– Creus que la teva experiència en el món del disseny gràfic t’ha servit en algun àmbit de la il·lustració infantil? O són dos camps totalment independents?
– Si, crec que m’ha servit molt. Des del punt de vista tècnic, perquè em va donar molta experiència tant amb els programes de dibuix, com en el món del disseny editorial (maquetar un llibre, preparar-lo per anar a l’impremta, etc..). I des del punt de vista estètic perquè m’ha donat una bona base per construir espais, combinar colors i formes, distribuir els elements dins d’una pàgina, etc…

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
– A mi em sembla que sí… potser és perquè tot just me l’estic començant fer! Crec que, actualment, la quantitat de bons il·lustradors (per cert, molt ben preparats) és molt més gran que no pas la quantitat de llibres que s’està editant.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
– Dels que faig només per a mi, que no són encàrrecs. Perquè els faig més lliurement, sense patir perquè al editor li agradi o no, sense pensar si s’adaptarà al que vol… El resultat són il·lustracions més autèntiques, més fresques.

– Quin ha estat el projecte que més maldecaps t’ha portat?
– En general, els llibres de text són els que em porten més maldecaps… S’ha de fer una pila d’il·lustracions bastant a “contrarellotge”. Però igualment m’agrada!

– Has treballat per llibres de text, enciclopèdies infantils, revistes per a nens i il·lustració per àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmode? Per què?
– Potser en els llibres de text, perquè és el que més he fet i ho tinc més per la mà. Tot i així, quan m’arriba un encàrrec d’àlbum il·lustrat em fa moltíssima il·lusió.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
– Primer llegeixo el text unes quantes vegades, fins i tot en veu alta. Després faig anar la imaginació i vaig pensant què és el que aquell text m’inspira. Quan ja tinc la idea del que vull fer, dibuixo l’esbós a llapis, l’escanejo i l’últim pas és donar-li color a l’ordinador.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
– Això de tenir un estil no m’agrada gaire. M’agrada més anar variant, segons el que em ve de gust fer, o el que em surt en cada moment. Està bé anar evolucionant al llarg de la teva trajectòria, a mida que vas madurant.

– Il·lustrar és…
– Explicar històries, vivències i sentiments a través de les imatges.

– Sinó fossis il·lustradora series…
– Potser seria músic o cantant d’una música ben bonica, com ara el jazz. Encara que seria una mica difícil, perquè només de pensar en pujar dalt d’un escenari, ja m’he posat vermella!

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
– Com suposo que diu tothom, no tinc il·lustrador preferit, perquè sempre en vaig descobrint de nous. Aquí en tenim de molt bons. M’agrada especialment la feina d’en Lluis Farré. També trobo molt interessant el que fan autors de fora, com Anne Herbauts, Olivier Tallec, Oliver Jeffers i els mítics Quentin Blake i Tony Ross, entre d’altres… La llista és interminable!

– Has il·lustrat dos contes clàssics d’Oscar Wilde? Què ha suposat per tu il·lustrar dues històries tan mítiques i amb tantes versions anteriors?
– Una mica de responsabilitat :o)  Abans de començar a il·lustrar-les no vaig voler veure versions d’altres autors que havien il·lustrat la mateixa història, per poder fer la meva versió més lliurement. Crec que el fet de veure altres versions de la mateixa història, podria haver-me condicionat inconscientment.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
– Qualsevol conte que parli de les virtuts humanes. Això sí, millor que no sigui gaire trist, m’agraden més les històries divertides.

– Si fossis un personatge de conte series…
– Potser no queda gens bé dir aquest personatge en una entrevista com aquesta, perquè no és ben bé un personatge de conte, però sincerament, jo seria “La Pantera Rosa”. M’encanta la seva personalitat tan plena d’humor, intel·ligència, misteri i ironia. Sense dir res, ho diu tot. A més, també m’agrada molt la manera com estan il·lustrades les seves històries i el personatge en sí. Tot molt senzill, directe i sense artificis.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
– Jo no pretenc arribar enlloc en especial. Només pretenc gaudir de la meva feina i, si pot ser, viure d’aquesta professió. M’agradaria poder seguir dibuixant fins que sigui molt velleta!

– Un país amb bona literatura infantil és…
– Un país amb futures grans persones.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
– Crec que no sóc la persona més indicada per definir-la, però penso que actualment estem dins d’una mena de parèntesi (amb la crisi no es publica tot el bon material que es podria publicar). Tot i això, estic segura que ens en sortirem perquè, com he dit abans, aquí hi ha molta qualitat, tant d’escriptors com d’il·lustradors.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
– Posar-me al dia en tot aquest tema dels llibres digitals i multimèdia, que ara està arribant amb tanta força!

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

Fa algunes setmanes que no us porto cap conte de les històries d’orígens que us porto, aquesta setmana, tot i que la varietat bibliogràfica entorn la història de Les Fades de Perrault, és molt escassa. N’he trobat una única versió en català, i em feia il·lusió portar-vos-la.

LES FADES, Charles Perrault, Il·l. Philippe Dumas, Editorial Corimbo (2002) –> Corimbo ha trduït aquesta versió francesa de la història i ens l’ha portada en la nostra llengua. La història ens explica com la germana bona és recompensada per la seva bondat i en canvi, la dolenta serà castigada per la mateixa fada que haurà premiat a la bona. La història es basa en Perrault, i pel que fa a l’il·lustrador és francès i amb un estil força realista. Una versió interessant si voleu tenir aquest conte en català.

“Hi havia una vegada una viuda que tenia dues filles: l’una era amable i dolça, i la gran era com ella mateixa: desagradable i orgullosa. Tan poc li agradava la seva filla petita que l’obligava a treballar com una esclava, i cada dia l’enviava a recollir aigua d’una deu llunyà, dues vegades carregada amb un gran càntir.
Un bon dia es trobava a la font, i es va acostar a ella una pobra velleta que li va demanar sisplau si li podia donar aigua de la deu, i així ho va fer. La vella, que en realitat era una fada, va decidir atorgar-li per la seva amabilitat, un do: el de que cada vegada que parlés, de cada paraula de la seva boca en sortiria una flor o una pedra preciosa.
En arribar a casa i començar a parlar, la mare li va preguntar que què li havia passat, i en explicar-li-ho. La dona envià a la seva estimada filla gran a la font. Allà es trobà una senyora molt ben vestida, que era la mateixa fada d’abans que havia canviat el seu aspecte, i li demanà ala germana desagradable si li podia donar una mica d’aigua de la font. Aquesta s’hi va negar en pensar que no era la vella que estava esperant. I la fada li atorgà un do tan repulsiu com ella mateixa: cada vegada que parlés de la seva boca en sortirien gripaus i culebres.
En tornar a casa i explicar el que li havia passat, la ira de la mare va ser tan gran que la filla petita va haver de fugir corrents, es va poder amagar en un bosc proper, i allà es trobà amb el fill d’un rei que en veure-la i sentir-la explicar la seva història, sen va enamorar. Es van casar i van ser feliços per sempre més.
Pel que fa a la filla gran, va resultar tan terrible que fins i tot la seva pròpia mare, que tant l’estimava, la va acabar fent fora de casa, i va vagar durant molt temps pel bosc, fins que va acabar morint sola i abandonada en un racó.”

Aquesta és la història de “Les fades” (“Les Feés”) escrita per Charles Perrault el 1697 i recopilat en els seus contes de Fades de la Mare Oca. En anglès a aquesta versió de Charles Perrault també rebé el nom de “Diamants i gripaus”.
Correspon al tipus de conte classificat com a ATU 480, “la noia amable i la noia poc amable”, i de fet podem trobar molts altres contes similars pel que fa a la seva temàtica, fet que ens fa pensar que no es tracta d’un conte original de Perrault. De fet, és un conte tradicional europeu provinent de la tradició oral i del que se n’expliquen innombrables versions.
Podríem destacar-ne algunes d’elles, que són diferents pel que fa a la història però no al rerefons i fil argumental general, com per exemple:  El dotze mesos, Veritat i mentida, Els mesos o Els tres petits homenets al bosc.
Els dotze mesos és un conte de fades grec recopilat per Georgios A. Megues en els seus contes populars de Grècia, i també sota el mateix títol podem trobar la versió d’Eslovàquia, una versió preciosa que m’agradaria explicar-vos una micona: “Hi havia una nena que es deia Marushka que vivia amb la seva madrastra que la maltractava, i amb la seva germanastra que es deia Holena i era malcriada per la seva mare. L’una era preciosa i amable, i l’altra lletja i horrible. Aleshores la madrastra va decidir desfer-se d’una vegada per totes de Marushka i la va enviar al mes de gener a collir violetes a la part més alta de la muntanya.
Morta de fred buscant violetes, va veure una llum tènue i s’hi va acostar, al voltant hi havia asseguts 12 figures velles al voltant del foc, i un d’ells amb una llarga barba blanca, al que li va demanar violetes.
Aquest va cridar a Abril i li va donar les violetes, va poder tornar a casa. Després li van demanar maduixes salvatges, pomes… i la noia les aconseguia de la mateixa manera, però no en podia res.
La seva germanastra gelosa de que sempre tornés amb el que li demanaven, va decidir seguir les passes que la seva germanastra havia deixat en la neu i trobar el lloc secret d’on la jove treia tot el que li demanaven. Van anar la madrastra i la germanastre i van trobar al vell Gener, i li van contestar tan malament, que aquest va apagar al foc al voltant del qual seien, i les dues mai trobaren el camí de tornada a casa.
Marushka es va quedar amb la granja, va conèixer un jove encantador i s’hi va casar.”

Veritat i mentida és un conte noruec recopilat per Asbjørnsen and Moe en el segle XIX, i que parla de dos germans que es diuen com el nom del conte indica.
Els mesos és un conte de fades italià i de fet, és la primera versió escrita que se’n coneix, és la que podem trobar en el llibre Pentamerone de Giambatista Basile, gran recopilador de contes italià que va escriure aquesta obra entre el 1634 i el 1636.
“Aquesta història ens explica que hi ha dos germanes, l’una bona i l’altre no tant, una rica i l’altra pobra. I ens explica que la germana bona va a buscar fortuna pel món i es troba amb 12 joves que representen els dotze mesos de l’any, i la noia diu coses bones de cadascú dels mesos, i aquests com agraïment li atorguen el do de fer realitat els seus desitjos. En tornar a casa, la germana gelosa de la fortuna de la bona, li pregunta com ho ha fet, i aleshores li explica que s’ha trobat dotze joves al bosc, i la germana egoista i gelosa se n’hi va de cap. Però un cop allà, no tracta gaire bé als joves, i aquests la castiguen amb un fuet que la maltracta. Finalment, la germana bona es decideix a compartir la seva fortuna amb la que és més egoista.”

Finalment, Els tres petits homenets al bosc és la versió germànica de la història popularitzada pels famosos germans Grimm, que pertany a l’ATU 403B i inclou un passatge referent a la història que ens ocupa avui l’ATU 480.

Un conte amb un munt de versions però evidentment, sense un origen concret, i és que poder conèixer d’on vénen els contes de tota la vida, a vegades pot resultar força complicat. Cal però destacar el mèrit que va tenir Charles Perrault i Basile en fer-ne la seva versió, ja que així li van donar popularitat a aquesta història.

Cal destacar però, que totes aquestes versions tenen en comú aspectes que ens poden recordar a la Ventafocs, pel fet de que la jove bonica és maltractada no només per la seva madrastra sinó també per la seva germanastra,i que en ambdues històries es volen desfer d’ella a qualsevol preu, tot i que finalment acaben tenint, tant la Ventafocs com la protagonista de la història que avui ens ocupa, un final feliç.
El que coincideix també en totes les versions és la moralina de la història:”No oblideu ser bons i compassius amb la pobresa i la vellesa, ja que una bona acció provoca un plaer infinit i sempre és recompensada d’alguna manera”.

Il·lustracions
Us porto com sempre, les primeres imatges en blanc i negre d’aquesta bonica història. Arthur Rackhman, Jacomb Hood i Gustave Doré (1867) són alguns dels il·lustradors que es van atrevir amb les seves pròpies versions.

Ara també us porto algunes il·lustracions, ja en color del conte de “Les fades”. La gran majoria d’elles de Margaret Evans.

Ara us deixo amb il·lustracions provinents de les versions de la història “Els dotze mesos”.

Finalment, acabem amb aquest recull d’il·lustracions amb diverses portades, tan sota el títol de Les fades, com el de Gripaus i Diamants, com en Els mesos, o Els dotze mesos. Sigui com sigui versions d’una història amb el mateix rerefons.

Una darrera imatge és aquest segell en la que es veu reflectida una imatge del conte de Perrault.