Elefant Trompeta

Plü Natur és una marca de joguines, roba i accessoris pensada per a nens de totes les edats. Estan fetes amb materials naturals, i es tracta d’una marca alemanya amb certificat de qualitat.

Entre els seus producte ofereix peluixos, roba de llit per a infants… productes molt naturals i amb materials de qualitat.

Us deixo algunes imatges perquè us feu una petita idea del que fan.

Avui us porto uns quants contes de temàtiques molt diferents, tot i que d’ells en podem destacar un element comú, i és que els seus finals resulten sempre sorprenents, inesperats i en alguns casos fins i tot, d’allò més divertits. Contes de diferents mides, diferents edats, formats i per a nens de diferents edats, però al cap i a la fi que acaben d’una manera… peculiar.

QUE VE EL LLOP, Émile Jadoul, Col·lecció Cuca de llum, Editorial Baula (2004) –> Es tracta d’un llibre de format apaissat amb unes il·lustracions i una història fantàstiques del francés Émile Jadoul. Els seus dibuixos són senzills, força infantil i de línia gruixuda, però a la vegada són dolços i amb un estil força peculiar.  Aquesta història ens explica ue el cèrvol està a casa seva, i que de cop i volta sent “Que ve el llop! Que ve el llop!”, i a cadascú d’aquests crits un animal del bosc s’arriba a casa seva i entra. És aleshores quan sembla que per fi, els animals es van tranquilitzant, i és que no es senten bé fins que no hi estant dins. I així es va succeïnt amb el conill, el porquet, l’ós… El cérvol que no entén res, i el lector que es tem el final més desolador per als pobres animals que s’estan tancant a casa del cérvol. I és que ja se sap què passa quan un crida que vel el llop, no? O potser no és el que tots estem pensant. Simplement un conte preciós i amb un final genial.

EL DRAGÓN FRÍO, Andrés i Ana Guerrero, Editoroal Anaya  (2010)–> Aquests autors han creat una sèrie de quatre títols amb el mateix format, però aquest en especial em va cridar especialmen l’atenció per tenir un final diferent. La història ens explica com Óscar és un drac que no és capaç de treure foc per la boca. Li resulta impossible, ho ha intentat tot per ser com la resta, però sembla que res no funciona. Fins que un dia coneixerà a una dragoneta molt bonica i…

EL CARACOL LENTO, Andrés i Ana Guerrero, Editoroal Anaya  (2010)–> Aquesta és la història d’un cargol lent, però és tan lent, que encara no ha arribat, mentrestant però, com no podem explicar el conte del cargol lent, veurem que en la nostra història apareix un ratolinet molt ràpid a la recerca d’un forta on amagar-se,  una llombriu i un cuc verd que viuen sota l’herba, però… que ja arriba el nostre cargol? No us explicaré pas si el cargol aconsegueix arribar o no ni tampoc què és el que li passa, aquí està la gràcia de la història.

DOS OSOS GRANDES, Andrés i Ana Guerrero, Editoroal Anaya  (2010)–> Aquesta és la historia de dos germans ossos, que com tots els germans, discuteixen per tot. Per quin és més gran, més terrible o fa més por. Un creu que és més gran l’altre també, però finalment arribaran els pares dels ossets per possar pau entre aquests dos ossos tan grans…

UN ELEFANT ES BALANCEJAVA, Marianne Dubuc, Col·lecció Cuca de llum, Editorial Baula (2011) –> Un elefant es balencejava al damunt d’una teranyina, com s’ho estava passant d’allò més bé va anar a buscar un dels seus amics. L’elefant i el seu amic es balancejaven al damunt de la teranyina, com s’ho passaven tan bé, van anar a buscar a un altre amic. I va ser així com es van ajuntar tots els amics de l’elefant al damunt de la teranyina, fins que l’aranya va decidir…

Un conte genial que parteix de la base d’una famosa cançó infantil que nosaltres coneixem en castellà per escriure aquesta història.

Theodor Kittelsen (1857-1914) és recordat avui dia, tant per noruecs com per foranis com un dels il·lustradors més destacat de contes de fades noruecs, i com l’artista que hi ha darrera de moltes de les més famoses pintures de Trolls en la recopilació feta per Asbjorsen i Moe dels Contes de Fades Noruecs.

Segur que moltes de les il·lustracions de Trolls que hagueu vist o trobat són seves, i és que tot i no ser reconegut en la seva època, amb els anys, la seva obra s’ha convertit en una de les més riques i cèlebres entorn els contes de fades noruecs i els Trolls. Kittelsen no era només il·lustrador, sinó que també fou autor de contes de fades, faules, anècdotes, acudits… Un gran satíric de la societat en la que vivia, i mai va veure cap de les seves il·lustracions impreses en paper.

Kittelsen no tenia només la peculiaritat de ser capaç de plasmar els Trolls més terrorífics, sinó que els integrava en l’atmòsfera encantada de la pròpia naturalesa noruega. Treballava amb blancs i negres als laterals, i escales de grisos al centre, fent del seu estil un estil únic en tot el país.

Un incomprès de la seva època, que actualment ha esdevingut tot un referent pel que fa a la il·lustració dels Trolls.

Els que em coneixeu sabreu que recentment he viatjat a Noruega, i tot i haver dit que em prendria unes vacances, m’he enamorat d’aquest país, de la seva cultura, de les seves gents i sobretot del seu imaginari popular, dels seus contes i evidentment, dels seus Trolls. Els Trolls uns éssers sorprenents, aterradors, que durant generacions i generacions han espantat als petits noruecs de tots els temps. I és que si nosaltres tenim els llops, com un dels antagonistes principals de molts del nostres contes; els Trolls són per als noruecs, els éssers dels seus malsons.

No sempre són dolents, o malvats; a vegades són força ximples i vençuts fàcilment per un jove valent. Però el que us portaré en els articles posteriors, són un seguit d’històries i de Trolls diferents, fragments de contes noruecs populars, il·lustrats sempre pel genial Kittelsen, el pintor dels Trolls, del que us en parlaré en el proper article.

Així que si voleu conèixer una mica més uns grans desconegut com són els contes de tradició oral noruecs, aquests dies us ho passareu molt i molt bé.

Els contes pop up’s, amb grans desplegables, efectes, moviment, tridimensionalitat, són autèntiques obres d’enginyeria pensades per als més menuts. Per tal de cridar l’atenció dels nens, fer-los somiar i enamorar-se d’històries en volum. Sempre he pensat que els pop up’s no són contes amb bones històries, i en ells hi predominen els efectes i els volums. Tot i així, conforme passen els anys, valoro una mica més la dificultat de crear aquesta mena d’històries, i em fascinen cada vegada més tècnicament Avui dos contes molt bonics, amb històries senzilles i divertides pensades per als més menuts.

LA MIREIA I EL DETECTIU GUATSON. LA CAPSA DELS TRESORS, Jordi Cervera, Il·l. Sebastià Serra, Editorial Combel (2011) –> Aquest és un conte peculiar, un conte de misteri i recerca en forma de pop-up. El cas es presenta complicat, la Mireia, una nena de 4 anys ha perdut la seva capsa dels tresors. El conill Guatson l’ajudarà en la seva recerca, buscaran per tota la casa amb molta paciència i constància.

Aquest és un dels pop-ups catalans amb més detalls i una presència més impactant dels que s’han fet darrerament. I es que a les nostres contrades estem descobrint el món del pop-up i estem demostrant que els catalans també podem fer bons productes en aquest àmbit.

EL SENYOR COC FA ESPORT, Jo Lodge, Editorial Baula (2011) –> El Senyor coc és un simpàtic cocodril verd amb molts amics que ja us he presentat anteriorment. Aquesta vegada, se’n va fer esport amb els seus amics: córrer, nedar, jugar a tennis… Podrà aconseguir alguna medalla? Els protagonistes d’aquest conte es belluguen i mouen en cada pàgina, i el lector pot estirar algunes de les pestanyes i fer bellugar al senyor Coc i els seus amics.

Colorista i divertit, un pop-up ben bonic.

Avui us porto una il·lustradora força curiosa, es tracta de l’Eva Montanari. És una il·lustradora i escriptora infantil italiana, que a més a més també fa escultures, pinta… En definitiva, una artista d’allò més polifacètica. Té diferents àmbits en el seu estil, i és que té un estil força canviant, que m’agrada més algunes vegades que altres. Té molt bones il·lustracions i un art peculiar.

Si la voleu conèixer una micona, feu una passejada per la seva web, hi podeu trobar els contes que ha publicat, les seves il·lustracions, les escultures, pintures, esbossos, una petita biografia, la seva bibliografia… En definitiva, tot el necessari per conèixer una miqueta més a aquesta autora.

La seva web és força navegable, senzilla i amb el fons blanc. No sé perquè, m’agraden especialment aquestes webs, donen la sensació de ser més nétes, més senzilles…

Ja fa unes quantes setmanes que em sento una mica inactiva amb el bloc, hi faig les seccions habituals, i la veritat és que no tinc gaire motivació per a posar-m’hi i anar fent articles. I és que ha arribat un punt que tinc la sensació que el Trompeta no té gaire cosa més a dir, que vaig a les llibreries i tinc la sensació que tots els contes que hi ha els he vist ja moltes vegades, que no hi ha àlbums nous, que hi ha el de sempre… No sé si serà la crisi, que fa que es publiqui menys, no sé si és que realment no estic buscant bé, o que necessito unes vacances, fer una pausa per tornar a agafar aire i energia.

Jo sóc de les que programo els articles del meu bloc amb temps, que preparo amb antelació tot i tinc la sensació que per les properes setmanes no estic preparant gaire res. No sé si haig de buscar seccions noves, si n’haig de rescatar alguna, o simplement frenar i publicar menys cosetes.

No m’he plantejat deixar aquest bloc, de fet és una de les meves més grans satisfaccions personals, però són cinc anys i estic en un moment que no sé cap on encaminar-lo. Així que he decidit parar una mica, com a mínim durant aquests mesos d’estiu, i el curs que ve, ja veurem.

El Trompeta, per primera vegada després de cinc anys s’agafa unes vacances, i només publicarà els articles setmanals de les recomanacions, que ja estan preparats, i espera encarar el futur amb il·lusió, noves idees i expectatives, i espero que hi sigueu allà per continuar fent una mica més gran aquest projecte.

Així que això, molt bon estiu i ens veiem al setembre!

Avui us porto dues boniques històries amb una temàtica, si més no, curiosa. Es tracta d’històries amb protagonistes molt despistats, tant, que acabaran perdent el cap.

EN ROC SENSE CAP, Mercè Canals, Il·l. Òscar Julvé, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2010) –> En Roc, el protagonista de la història que ara ens ocupa, era un noi molt despistat, un autèntic desastre. Tots li repetien una vegada i un altre que un dia perdria el cap; i un dia va ser així, i en roc va perdre el cap. Va substituir el seu cap per un globus i se’n va anar cap a l’escola. El més curiós del cas, és que hi va poder arribar sense que ningú se n’adonés.

Un conte curiós, divertit, amb unes il·lustracions fantàstiques i sorprenents. Una autèntica delícia.

NO SÉ ON TINC EL CAP, André Bouchard, Il·l. Quentin Blake, trad. Pau Joan Hernàndez, Editorial Combel –> Aquesta és la història d’un adult molt atrafegat, pare de dos fills i home ocupat on els hi hagi, el nostre protagonista, un dia perd el cap… literalment! El podrà trobar? L’il·lustrador Quentin Blake ens ajudarà a cercar-lo.

Afincat a Bristol, la web que avui ens ocupa és de l’autor i il·lustrador anglès Thomas Docherty. El seu treball el vaig descobrir amb la versió que va il·lustrar de El llarg viatge de Nils Holgerson, i quan vaig entrar a la seva web, la veritat és que em va agradar moltíssim.

La seva web és molt neta, navegable, senzilla i bonica. I és aquesta senzillesa la que fa que avui m’hagi decidit a portar-vos-la.

Sé que vaig una mica tard, però és que m’ha costat força temps decidir-me a veure la tercera part de Toy Story. I és que jo sóc de les que sempre he pensat que la segones parts mai són bones, així que imagineu-vos què en penso de les terceres. I és que la primera sempre és la millor, perquè és la que et sorprèn, la més original, la que té millor argument… i normalment Disney fa segones parts força fluixes. I la segona part de Toy Story, personalment no em va entusiasmar gaire,  la veritat.

Així que pensava, la tercera no t’agradarà… però al final vaig caure-hi de quatre potes, i l’altre dia la vaig veure en DVD i només per la de llàgrimes que vaig plorar al final, valia la pena fer-ne una menció especial.

Considero que gran part de la pel·lícula, està pensada com una pel·lícula per a nens, evidentment, però que en certs moments és un homenatge a tots els nens que ja ens hem fet grans, a tots els que ens ha sabut greu donar o regalar una joguina amb la que hem compartit la nostra infantesa, és per a tots aquells que encara conservem el nostre primer peluix o nino com si fos el nostre més gran tresor.

I és que és així com comença tot, amb la història del tan estimat Andy. L’Andy s’ha fet gran, se’n va a la Universitat i ja no juga amb les seves joguines, i què en farà d’elles. Les pujarà a les golfes per guardar-les com a record, i potser algun dia quan tingui fills li donarà als seus fills perquè hi juguin? En fi, per un petit mal entès, les joguines acabaran a una Llar d’Infants, Sunnysade, un lloc que semblava un autèntic paradís, però per culpa d’un osset de peluix que sembla d’allò més inofensiu, s’acaba convertint en un autèntic infern per a les joguines de l’Andy.

Bonnie, que és la filla d’una de les mestres de Sunnysade i una autèntica monada, tindrà un paper fonamental en el final de la pel·lícula. Un final que se’ns dubte no deixarà a ningú indiferent. Simplement entranyable…