Sé que vaig una mica tard, però és que m’ha costat força temps decidir-me a veure la tercera part de Toy Story. I és que jo sóc de les que sempre he pensat que la segones parts mai són bones, així que imagineu-vos què en penso de les terceres. I és que la primera sempre és la millor, perquè és la que et sorprèn, la més original, la que té millor argument… i normalment Disney fa segones parts força fluixes. I la segona part de Toy Story, personalment no em va entusiasmar gaire, la veritat.
Així que pensava, la tercera no t’agradarà… però al final vaig caure-hi de quatre potes, i l’altre dia la vaig veure en DVD i només per la de llàgrimes que vaig plorar al final, valia la pena fer-ne una menció especial.
Considero que gran part de la pel·lícula, està pensada com una pel·lícula per a nens, evidentment, però que en certs moments és un homenatge a tots els nens que ja ens hem fet grans, a tots els que ens ha sabut greu donar o regalar una joguina amb la que hem compartit la nostra infantesa, és per a tots aquells que encara conservem el nostre primer peluix o nino com si fos el nostre més gran tresor.
I és que és així com comença tot, amb la història del tan estimat Andy. L’Andy s’ha fet gran, se’n va a la Universitat i ja no juga amb les seves joguines, i què en farà d’elles. Les pujarà a les golfes per guardar-les com a record, i potser algun dia quan tingui fills li donarà als seus fills perquè hi juguin? En fi, per un petit mal entès, les joguines acabaran a una Llar d’Infants, Sunnysade, un lloc que semblava un autèntic paradís, però per culpa d’un osset de peluix que sembla d’allò més inofensiu, s’acaba convertint en un autèntic infern per a les joguines de l’Andy.
Bonnie, que és la filla d’una de les mestres de Sunnysade i una autèntica monada, tindrà un paper fonamental en el final de la pel·lícula. Un final que se’ns dubte no deixarà a ningú indiferent. Simplement entranyable…
