Aquest post de l’11 de Setembre ja comença a ser una tradició, i és que any rere any recordo el dia en que va néixer l’Elefant Trompeta, un 11 de Setembre de 2006. I cada any resulta més complicat escriure aquest article i intentar no dir el mateix que l’any anterior.
Així que abans de començar, i sense faltar a la tradició: PER MOLTS ANYS TROMPETA!!! És molt difícil no posar-se nostàlgica, una vegada més, un any més, un curs més. I és que fa cinc anys va començar per mi una aventura, l’aventura de ser mestra i amb aquest és el sisè curs que començo com a tal. Começo a pensar que ja tinc una mica d’experiència en aquest camí que vaig escollir, i continuo pensant sovint amb els meus Elefants.
Sí, aquells nens que vaig acollir amb tanta il·lusió i que em vaig estimar tantíssim, als que vaig intentar-los ensenyar tantes coses com vaig poder, als que vaig veure créixer i amb els que vaig compartir un any sencer de les seves curtes vides. I és estrany, perquè passen els cursos, passen els nens un curs darrere l’altre, i a tots els recordes amb estima i en tens algun record especial; però sempre tens la sensació de que els teus primers alumnes estan una mica més amunt que la resta. No sé si es tracta de que el grau d’implicació emocional amb infants de Llar d’Infants és més elevat, o si potser al ser tan menuts tenen més necessitat d’afecte, o potser és perquè els aprenentatges fets durant aquell curs van ser únics tan per ells com per mi. Però la qüestió és que continuo recordant les seves carones, els seus noms, les seves mirades com si fos ahir. Potser ara ja ni els reconeixeria, o els veuria estranys, i és que amb 7-8 anyets ja no deuen recordar ni el meu rostre, però sempre tindré la sensació de que aquells nens van ser especials per mi.
Aquella Llar d’Infants va ser per mi la meva segona llar, i és que m’hi passava un munt d’hores, les companyes es van convertir en part de la meva família i amb elles vaig aprendre moltíssim.
Crec que potser aquell va ser el curs on em vaig sentir més realitzada com a mestra, o potser ho veig ara en la distància, i ho recordo amb més alegries que no pas amargors. Però també recordo moments molt durs: el període d’adaptació, el control d’esfínters, i el meu grau de cansament tan físic com intel·lectual, el munt d’hores que m’hi dedicava, el anar sempre a corre-cuita, el mal d’esquena… Era una feina que m’absorvia però a la vegada m’omplia moltíssim. No sé, a vegades resulta complicat d’explicar.
Ara per ara, puc dir que em sento més tranquil·la, més estable i més segura a la feina que en aquells moments. He crescut com a mestra i he intentat quedar-me amb les coses bones i rebutjar allò que considero inadequat. Que tot i no treballar amb un sistema que s’ajusti més al meu perfil com a mestra, faig la meva feina molt de gust, amb un intent de tenir dia rere dia les il·lusions renovades i amb ganes de crèixer i mirar cap endavant. Sempre m’enfronto al nou curs que comença amb certa mandra de posar fi a unes vacances, però amb il·lusió de conèixer una miqueta més els que seran els meus nens aquest any i pensar el que els puc aportar com a mestra.
Tornar a començar amb les primeres vocals, els primers nombres, i acabar el curs llegint algunes paraules i reconeixent i comptant els nombres. Començar fent dibuixos molt senzills, per acabar fent autèntiques obres d’art. I així mica en mica, anar-nos fent nens grans.
Però el cinqué aniversari de l’Elefant Trompeta, no només suposa per mi el meu cinqué aniversari com a mestra, sinó els 5 anyets d’un Elefant que m’ha acompanyat en tot aquest llarg camí. Un camí ple d’entrebancs, alegries, il·lusions, i sobretot molts contes! I és que l’Elefant Trompeta va néixer l’estiu del 2006, abans de començar el curs, quan m’estava preparant per la meva primera feina com a mestra. Una de les coses que m’havien dit era que la meva era la classe dels Elefants, i que és d’una classe dels Elefants sense la seva mascota? És així com amb un globus, un pal, un troç de drap vell, papers de diari, cola blanca i pintura va néixer l’Elefant Trompeta. És la meva titella, un company, un amic i perquè no part de la meva vida i del que sóc. Ara el pobre Elefant Trompeta ja fa quatre anys que no està amb nens, que està al despatx mirant-me i preguntant-se quin dia tornarà a entrar en acció, i estic convençuda de que algun dia, en algun lloc tornaré a tenir una classe dels Elefants, i aleshores l’Elefant Trompeta es traurà la son de les orelles i la pols de la seva trompa i tornarà a fer somriure als nous “elefants” amb els que es trobi.
Tots sabeu el que aquest Bloc significa per mi, les hores que hi poden haver darrere, i que ha passat alguns mals moments. I és que el Trompeta va néixer com una eina per divertir-me, explicar la meva feina, triar contes que m’agradaven, redescobrir els grans clàssics… i el dia en que deixi de trobar-li sentit a tot plegat, o em deixi de divertir fent aquest bloc, aquest dia el Trompeta dirà Adéu… Però això de moment, no tinc intenció de que passi. A vegades potser està més actiu, altres menys. a vegades hi ha seccions amb moltíssimes entrades, altres vegades es queden estancades… però el que pretenc és fer-vos conéixer la meva gran passió i compartir-la plegats.
Sé que potser pensareu que algunes seccions no tenen gaire sentit, o són inconnexes. N’estic segura que hi ha que us agraden més que d’altres, que algunes les trobeu del tot innecessàries… però és que dins de tot aquest món caòtic però organitzat de seccions, hi sóc jo, la que està darrera de tot plegat. La que estima el món dels infants i la literatura infantil, la que és una enamorada de la seva feina, la noia que somia amb un món on l’educació tingui un paper fonamental, la que creu en que en algun lloc deu existir l’escola perfecte en la que alguna vegada hi treballarà, la que no deixa de creure en que les coses es podrien fer una mica millor amb els nens, la que creu que són el futur i que amb ells està ajudant a escriure part de la història del nostre país… Una mestra de la que ho coneixeu pràcticament tot; una persona de la que ignoreu bona part dels seus somnis.
Un any més GRÀCIES! Gràcies a tots els que seguiu les quatre línies d’aquesta mestra que un dia es va enamorar del món dels contes, GRÀCIES per fer possible tot plegat, pels vostres comentaris, per les vostres lectures, per les vostres ganes de conèixer i estimar la literatura infantil. GRÀCIES per estar al meu costat un any més! GRÀCIES I FELICITATS PER VOSALTRES TAMBÉ, PERQUÈ AQUEST ANIVERSARI ÉS TAMBÉ VOSTRE!
