Avui no us vull parlar d’una pel·lícula ben bé per nens, de fet pensareu que poc té a veure la pel·lícula Eva, una pel·lícula de ciència ficció, amb el món que rodeja a l’Elefant Trompeta. Però en certa manera, és una pel·lícula sobre els nens.
Us explico una mica l’argument i ara us en faig la meva pròpia reflexió. La història és narrada en un futur proper, on els humas viuen acompanyats de criatures mecàniques, de robots. L’Àlex és un reputat engineyr cibernètic que el fan tornar a la seva ciutat natal per densenvolupar el primer nen robot. L’Àlex havia estat 10 anys fora i ara s’enfronta al repte de crear un nen robot, per fer-ho ha de partir d’un model, d’un nen real i agafar-ne les seves expressions, la seva personalitat, amb l’objectiu de fer un robot divertit i diferent, un robot amb reaccions espontànies i el més reals possibles. Es tracta de fer un nen de debó amb mecanisme de robot.
És aleshores quan coneix a l’Eva, la filla del seu germà i de la seva ex-nòvia que ja té 10 anys, els mateixos que han passat des que Àlex va decidir marxar. Aquesta nena és fantàstica i sorprenent, divertida, especial, i farà a Àlex treballar molt il·lusionat en un projecte que havia abandonat 10 anys enrere.
Més o menys per aquí va l’argument de la pel·lícula, una pel·lícula que em va fer pensar especialment en el món dels infants, en el que els fa especials, diferents, i divertits. En les seves reaccions, en els seus comportaments, i en la recerca que durant tota la pel·lícula fa l’Àlex per crear el nen robot perfecte. El fill que tothom voldria tenir: divertit, intel·ligent, dolç… L’Eva és la nena perfecte: és imprevisible, però infantil, dolça i carinyosa però orgullosa. És una pel·lícula que en el fons ens fa pensar en que ens encantaria tenir fills perfectes, i en com els imaginem, i en aquest cas, la idea és posar-ho a la pràctica a través de la robòtica, el que potser no ens plantegem en que igual que no hi ha persones perfectes, tampoc hi ha fills que ho siguin, i és probable que tampoc l’Àlex sigui capaç de crear el robot perfecte.
És una pel·lícula que crec que us emocionarà, si us agrada la ciència ficció us encantarà, i si us fascina el món de la fantasia i la imaginació us encisarà. Un gat-robòtic, un esplèndidi Lluís Omar, en el paper d’un robot-assistent, la dolça i sorprenent Eva… i un final d’aquells que no deixa a ningú indiferent.
Una pel·lícula que ens parla de robots que senten, de robots amb emocions, però el gran error de plantejament que té el protagonista és que no es para a pensar en el que els robots el poden arribar a fer sentir.
