“Vet aquí una vegada, que de l’amor sorgit entre Penyeta Roja i el Tossal Gros durant una tempesta amb llamps i trons, va néixer en Tombatossals. En Bufanúvols, diuen que fou el que va provocar aquesta tempesta, a petició del Tossal Gros. Una tempesta on tots els vents, excepte el de Tramuntana per eixelebrada i perillosa, foren convocats. S’arremolinaren en el cel descarregant un gran xàfec que arrossegà un munt de còdols cap a la vall que separava els dos amants. Del munt de pedres i còdols, s’alçà amb els primers raig del sol, el seu estimat fill Tombatossals, que com el seu nom indica, tenia la força suficient per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes.
Passaren els anys i en Tombatossals anirà creixent, però no ho farà sol, i és que anirà trobant amics durant aquest període: en Cagueme, l’Arrencapins i el Bufanúvols. Tots ells van créixer amagats en una Cova, fins que un bon dia El Rei Barbut va sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne, tot millorant les seves terres.
En Tombatossals i els seus amics es van posar a les ordres del Gran Rei Barbut i comencen la seva tasca plantant pins, arreglant la muntanya, llaurant les terres, preparant el rec.
Però fent tot plegat, entren en conflicte amb el príncep Garxolí. Lluiten amb aquest i vencen. Per celebrar la victòria, la filla del Rei suggereix que ara el que podrien fer és conquerir les illes Columbretes. Unes illes plenes de bandits. Després d’una altra aventura i una altra batalla, el Tombatossals i els seus companys de viatge vencen i tornen a casa, compromesos a que a partir d’aquell dia vetllaran per les Terres de Castelló de la Plana i els seus habitants.”
Aquesta és la història d’en Tombatossals, un personatge mitològic de les terres de Castelló de la Plana. Aquesta llegenda, que sembla prou antiga, no ho és tant. I és que va ser escrita l’any 1930 per Josep Pascual Tirado sota el títol de Tombatossals: contalles de la Terra. En Josep era un agricultor que segons expliquen es va inventar aquesta història per explicar la formació agrícola i geogràfica de Castelló de la Plana, i fer-ho amb un caire mitològic.
Cal destacar, però que l’obra de Josep és de vital importància, per un poble que ha fet d’aquesta història, una autèntica llegenda, la llegenda de formació de les seves terres. És una història que s’explica de pares a fills, i és un referent cabdal de la mitologia castellonenca. La seva presència i arrelament en el poble castellonenc és tan gran, que està present en moltes situacions durant les festes de Castelló i fins i tot té dedicat un monument a l’Avinguda de Lledó de la capital de la Plana.
Tots els personatges creats per Josep Pascual Tirado són gegants primigenis que en la majoria dels casos representen personalitzacions de les forces naturals i físiques.
En Bufanúvols, l’Arrencapins i en Tombatossals són ben descrits gràcies als seus noms, el primer té la qualitat de controlar núvols i tempestes, i els dos segons tenen una força incommensurable.
El tercer amic d’en Tombatossals, en Cagueme, té unes característiques diferents als anteriors. Cagueme és el personatge més petit i lleig, que protesta sovint. L’autor el defineix com ‘apocat voluntariós’. És, però, intel·ligent, assenyat i prudent i és potser per això que a Castelló de la Plana ser un “cagueme” és sinònim de ser poruc.
Diuen que Josep Pascual Tirado es va inspirar en obres anteriors que havia llegit de jove, com en Tirant Lo Blanc, i la Crònica de Muntaner. Però alguns estudiosos estan pràcticament convençuts que la inspiració de Tirado va sorgir d’antigues llegendes valencianes de gegants que s’explicaven segles enrere, i molt més antigues que les teòriques fonts d’inspiració d’en Josep.
El personatge d’en Tombatossals, l’Arrencapins o en Bufanúvols apareixien ja en un antic retaule que es perd en l’antigor, i del que algunes famílies de la soca de Castelló n’han sentit parlar.
La primera menció de gegants a Castelló de la Plana, la podem trobar de la mà del historiador romà Caelius Rufus (c.55?-116)que en les seves cròniques escrivia: “Gigantes autem erant super planitiam in diebus illis…” [en aquells dies hi havia gegants sobre la Plana]. S’ignora a partir de quin moment es van posar els textos de l’antic retaule per escrit, ni qui en va ser l’autor. Cap al Renaixement existeix un text llatí imprès a València amb el títol “Magnum Innominandum”. S’ha atribuït generalment a en Joseph Blay (1460-c.1520?). Aquesta història no pot ser l’original, perquè Sant Vicent Ferrer (1350-1419) ja mencionava l’obra en un sermó cent anys abans. S’ha de tractar, per tant, d’una transcripció de documents més antics, o potser fins i tot d’una traducció o una versió diferent.
Podem trobar però dos llibres, en els que apareixen referències més recents al mite dels gegants a la Plana. “El llibre del bé i del mal” cremat a València, i “El llibre verd” que encara es conserva avui dia a l’arxiu Municipal de Castelló. D’acord amb aquest llibre, el text de Blay parlava d’una tradició pre-cristiana on s’explicava: el naixement dels gegants a les muntanyes, la seva hegemonia a la Plana, a la Mar i a les Illes Columbretes, l’enfrontament amb els primers llauradors, l’ús de la màgia negra per part d’aquests, i finalment el confinament i expulsió dels gegants.
Es diu que la lectura de “Magnum Innominandum” resultava intranquilitzadora pels crisitans, i que per això sol·licitaren una altra destinació pel llibre, que era molt apreciat per mags i bruixots com a font de coneixement. Els exemplars foren destruïts, perseguits i cremats. Al igual que el seu autor, que fou perseguit durant anys per ser cremat a la foguera, de la qual va aconseguir fugir. Tot i que es diu que va acabar morint per dimonis invocats per ell mateix.
La major part dels exemplars del Magnum Innominandum van ser localitzats i destruïts en aquells anys, però en van quedar uns quants, i la tradició es va comunicar oralment molt de temps a la comarca. S’ha documentat el parador de com a mínim tres còpies del Magnum Innominandum: una es trobaria al Bisbat de Tortosa, una altra a la Catedral de València, i l’última a l’Ajuntament de Castelló; però aquesta es va perdre durant la Guerra Civil. En tots els casos l’existència del llibre és negada oficialment, i a la pràctica és impossible accedir-hi.
Abans d’això, l’any 1930, En Josep Pascual Tirado (1884-1937) va publicar a Castelló una obra titulada “Tombatossals. Contalles de la terra”. I es diu que com en Josep era un propietari agrícola benestant , podria haver llegit l’exemplar del llibre a l’Ajuntament abans de que fos descobert, tot i que també podria haver sentit històries de tradició oral, que el portaren a crear aquesta historia; convertida més en un conte de fades, que en una llegenda sobre gegants i agricultors que practiquen la màgia negra.
La història d’en Tombatossals és una història però, que no ens resulta estranya ni desconeguda, i és que en el folklore de moltes regions europees, ja s’expliquen històries similars on apareixen aquests mateixos personatges, com és el cas d’en Joan de l’ós, on l’Arrencapins i en Bufanúvols en són coprotagonistes, i és que aquests dos personatges formen part de la mitologia i el folklore universal.
Sigui com sigui, la presència de gegants a la Plana de Castelló es remunta molts segles enrere, i avui en dia, gràcies a en Josep Pascual Tirado, en Tombatossals sembla més viu que mai.
Il·lustracions
Gràcies a la força i presència que en Tombatossals té en la cultura Castellonenca, n’he pogut trobar algunes il·lustracions. Les primeres imatges que us porto són de laprimera edició del llibre.
Us porto a continuació les imatges extretes d’un còmic publicat l’any 2005 com a homenatge del 75è aniversari de naixement del llibre. Un còmic molt ben il·lustrat per en Daniel Traver Griñó.
Mireu si és important en Tombatossals, i la resta de personatges de l’obra per als Castellonens, que en l’Avinguda de Lledó, podeu trobar unes escultures enormes, no només d’en Tombatossals, sinó també de l’Arrencapins i en Bufanúvols.
Un gegant de tanta popularitat a terres Castellonenques, no li podia faltar la seva representació en gegant. Us deixo amb les imatges del gegant Tombatossals, l’Arrencapins i en Bufanúvols.
Per acabar us deixo amb la portada, d’una de les darreres edicions d’aquesta història.
