Elefant Trompeta

“Explica la llegenda que hi havia una vegada una fada que vivia en els boscos d’Euskal Herria , i al igual que totes les fades, era una fada bona que s’ocupava de les persones. La fada però, no anava sola, i és que sempre anava acompanyada d’una divertida criatura que l’ajudava en la seva feina, els Prakagorris.
Un dia mentre la fada passejava es va aturar a raspallar-se el cabell al costat d’una font, i els Prakagorris hi van descobrir abandonat un petit nadó. La fada va decidir que de nom es diria Olentzero i li va donar els dons del valor, la força i l’amor.
Va ser aleshores quan la fada va decidir deixar al nen davant d’una vella casa de fusta atrotinada, on vivia un matrimoni que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. Van acollir al nen com si fos seu, i va créixer feliç durant molt i molt temps.
Olentezero va treballar molt ajudant al seu pare amb a fer carbó, però els pares cada dia anaven envellint una mica més, i l’Olentzero evidentment també, i s’anaven fent grans; fins que un dia van morir. L’Olentzero es sentia enormement sol i és per això que es va decidir a ajudar als nens de l’orfenat, que com ell també estaven sols.
Com que era molt hàbil, l’Olentzero va decidir fabricar joguines amb les seves pròpies mans, que portaria a la ciutat el dia que hi anés a vendre el seu carbó. Carregat amb un sac a l’esquena i damunt del seu ruc, l’Olentzero va arribar a la ciutat amb les joguines a l’esquena.
Això ho va fer durant molts anys, i els nens i les gents del poble se l’estimaven moltíssim. Però no tot podia ser bonic a la vida d’aquest bon home.
I és que un bon dia una tempesta temible va assolar la ciutat, deixant-ho tot arrasat i les gents espantades a les seves cases. Fou aleshores quan l’Olentzero va poder arribar a la ciutat i va veure com un llamp queia al damunt d’una casa i es calava foc.
Sense pensar-s’ho dues vegades, el valent home va entrar-hi i va rescatar als infants que havien quedat atrapats entre les flames en el primer pis. Els nens van poder sortir per la finestra sans i estalvis, però quan l’Olentzero estava disposat a fer-ho també, una biga de fusta li va caure al damunt i l’heroi va morir.
La gent en veure la casa en flames es va espantar moltíssim, però de sobte on estava el cos de l’Olentzero va aparèixer una llum, com estava dins de casa, ningú va veure de que es tractava. Era la fada que va trobar l’Olentzero quan era nadó, i com que havia estat un home bo i havia mort per les gent que s’estimava, a partir d’aquell dia viuria eternament fabricant joguines pels nens orfes d’aquella ciutat i de tot Euskal Herria.
I amb l’ajuda dels Prakagorris, a partir d’aquell dia, pels volts del Solstici d’hivern, quan l’any ja està a punt de dir-nos adéu, l’Olentzero entrega els seus regals als nens orfes.”

Aquesta és una de les moltes històries que gira entorn del personatge de l’Olentzero, personatge que avui ens ocupa i del que us puc explicar moltes coses.
L’Olentzero és un personatge provinent de la mitologia basca i d’origen navarrès. S’encarrega de portar els regals el dia de Nadal a totes les llars d’Euskal Herria.

El personatge de l’Olentzero té unes característiques físiques molt particulars. Es tracta d’un carbones gros i d’aspecte brut, al que li agrada el bon menjar i el bon beure, i de no gaire intel·ligència. Es caracteritza perquè viu aïllat de la societat fent carbó vegetal , i només baixa a la ciutat una vegada a l’any, a l’hivern. En canvi, també se’l descriu com un ésser temible, misteriós i intel·ligent. Aquest doble caràcter és per això, molt comú a les deïtats i s’explica per la humana necessitat de ridiculitzar dels totpoderosos Déus.

La hipòtesi més estesa és que la figura de l’Olentzero és anterior a la cristianització de Navarra i que el personatge de l’Olentzero cal ubicar-lo dins les celebracions típiques del solstici d’hivern.
En la tradició basca, l’Olentzero està relacionat amb la Nit Bona mateixa, i la llegenda afirma que es tracta d’un gegant que baixa aquella màgica nit a les llars basques a escalfar-se amb el tronc que crema a la llar de foc aquell dia, i que és aleshores quan hi deixa els seus regals.

Les notícies més antigues que hi ha en relació a l’origen de l’Olentzero les podem trobar en les poblacions dels nord-oest de Navarra, tan entorn a Bidasoa com a Goizueta, com també en les valls de Larraun o Arakil. Contemporànies a aquests primers orígens, també hi ha indicis de la presència de l’Olentzero a la part més oriental de Guipúscoa: des d’Irún a Zarautz, incloent el Beterri. De fet, sembla coincidir que el nucli on va arrelar més aquesta tradició en un inici és en la demarcació de la Diòcesis de Baiona, que va ser vigent des de 980 fins al 1566. És per tant l’Olentzero una invenció cristiana, o un personatge pagà cristianitzat? I és que segons consta després de la missa del gall, hi havia nens que sortien de les parròquies de Sara, Ustaritz, Kanbo, Ezpeleta, Ainhoa, Senpere, Hondarribia, Irun, Lezo, Oiartzun, Errenteria, Pasaia, Lesaka, Etxalar, Bera, Igantzi, Doneztebe, Bertiz, Zubieta i Goizueta cantant cançons dedicades a aquest personatge.

I parlant de la cristianització d’aquest personatge i del País Basc, deixeu-me que us expliqui ara una altra de les llegendes més populars que giren entorn a aquest personatge, una llegenda en la que ens explica com va ser l’encontre entre les antigues creences paganes, i les noves creences religioses imposades pel cristianisme:
“La història explica que els gentils –jentillak- es van reunir a Aralar per celebrar la festa del solstici d’Hivern. Tots estaven molt contents, però el més vell de tots es mantenia allunyat de la resta, molt cansat i amb molt poca vida.
Quan tots estaven esperant que arribés la vesprada i caigués el sol, de sobte van veure una llum resplendent per Orient. Tots es van quedar callats sense entendre que estaven veient els seus ulls. Fins que el més vell de tots, que pràcticament no podia ni veure, el van acostar a la llum i va proclamar: “Ha nascut Kixmi! (Kixmi es refereix al naixement del fill de Déu) El nostre temps ha acabat! Tireu-me pel precipici que la meva fi ha arribat!”
Aleshores, tots i cadascú dels gentils, creient que el seu temps a la Terra havia arribat al seu fi, es van anar llençant pel precipici, tots menys un: L’Olentzero.
L’Olentzero era diferent a la resta de gentils, mentre ells vivien apartats de les gents del poble, ell els hi tenia simpatia. I creia que tothom tenia dret a saber que el naixement de Kixmi havia arribat, i seria ell qui els hi ho diria.
La gent del poble, contenta per la notícia, va organitzar una gran festa en honor a qui els havia fet arribar el missatge , l’Olentzero.”

I és així, com una tradició pagana es va cristianitzar, però encara us en puc explicar moltíssimes coses més.
Tot i el reduït àmbit geogràfic original de la tradició, el nom atribuït a aquest personatge ha estat molt diferent en funció de l’època i la zona: Olentzero, Olentzaro, Onentzero, Onentzaro, Onontzaro u Orentzero. I tot i que no hi ha un acord total sobre la seva etimologia, us en puc fer cinc cèntims de tot el que se n’ha dit.

Es tracta d’una paraula composta en dos parts: OLEN + (z)ARO, i tothom coincideix en interpretar que Zaro o Aro està associat al concepte de temps. De manera que Olentzero s’entén com l’època o el temps propici per alguna cosa, o el temps de lo bo.

Altres en canvi, han realitzat una interpretació diferent. I expliquen l’origen de la paraula OLEN en les antífones medievals que es cantaven en dies anteriors al Nadal i que a França són coneguts sota el nom de “Oleries”. De manera que Olentzero seria interpretat com l’època o el temps de les “Oleries”.

Cal explicar que antigament, però aquesta festa no era un festa pensada per als nens, sinó més aviat era de caire juvenil. Al capvespre de la nit de Nadal una comparsa de joves adolescent sortien amb l’Olentzero a demanar a les gents de les cases de tot el poble menjar per al seu grosser acompanyant, un carboner bevedor i bon menjador que baixava de les muntanyes. Les comparses estaven formades per quatre portadors, que portaven l’Olentzero tal com si es tractés d’una processó de Setmana Santa, un “bolsero” i el Koplari.
És per això que mai va ser una festa infantil, i el dia en que els nens Bascos, al igual que en la resta de ciutats Europees rebien els regals era el dia de Sant Nicolau el 6 de Desembre.

Però des de la seva arribada a les ciutats, se li ha donat la funció de que el dia de Nadal portarà regals als nens bascs. D’aquí la història i llegenda que us he explicat al principi d’aquest article.

Sigui com sigui l’Olentzero ha passat per temps molt difícils, es tracta d’una antiga tradició que ha sobreviscut al Cristianisme, al franquisme i s’ha adaptat als nous temps. I és que en l’època de repressió franquista l’Olentzero va patir moltíssims problemes de supervivència, i només en alguns pobles es va continuar mantenir la tradició. Aquestes petites localitats no només van lluitar per no perdre una tradició dels seus avantpassats, sinó que a més van mostrar la força suficient per a la seva divulgació com ho va fer Lezaka. En altres casos la recuperació va venir de la mà d’associacions juvenils cristianes impulsades pel pare Arrizmendiarrieta que van recuperar la tradició a Arrasate després de la Guerra Civil. I així fins que es va tornar a estendre per tot Euskal Herria.

La festa actual de l’Olentzero es fa la nit de Nadal i consisteix en una espècie de cavalcada de Reis o processó, on a més del recorregut de l’Olentzero a espatlles dels seus portadors, s’han inclòs cors, nadales, txistularis, dantzaris, trikitrilaris, txalapartaris i diversos elements extrets de la cultura camperola.
Fixeu-vos fins a quin punt s’ha modernitzat o adaptat la tradició que fins i tot, en alguns indrets, l’Olentzero ha trobat novia: Mari Domingi, per tal d’evitar un possible sexisme a que tot el protagonisme fos per un personatge masculí. Tot i així, aquesta incursió no ha estat molt acceptada ni per feministes ni per tradicionalistes, ja que per una banda Mari Domingi té un paper totalment secundari, i que per altra trenca amb l’origen i tradició del personatge original.

Amb l’aire d’un espectacle folklòric de carrer, cada 24 de desembre, Olentzero aviva el record, ja difús, d’uns ritus pagans que van estar vigents fins al segle VIII i evoca la vida rural de molts dels nostres majors. És el temps solsticial, l’últim gentil, muntanyès dionisíac que anuncia la bona nova i símbol identitari. Els organitzadors dels Olentzero del segle XXI coneixen tot això, però volen, sobretot, que sigui
una festa oberta, sense exclusions: el temps propici per fer el bé, de fer que el món sigui una mica més humà, sense anar més lluny. Sens dubte l’Olentzero al igual que la cultura basca són uns supervivents a un entorn que sovint els ha estat molt hostil.

Cançons
Són moltíssimes les cançons i cantarelles que ha inspirat aquest personatge, però us deixo la més coneguda, en Euskera i en català.

“Olentzero joan zaigu
mendira lanera
intentzioarekin
ikatz egitera.
Aditu duenean
Jesus jaio dela
lasterka etorri da
berri ona ematera.
Horra! Horra!
Gure Olentzero!
Pipa hortzetan duela
eserita dago
kapoiak ere baditu
arrautzatxoekin
bihar meriendatzako
botila ardoekin.
Olentzero buruhandia
entendimentuz jantzia
bart arratsean edan omen du
bost arroako sagia
ai urde tripahaundia
la,lara,lara ai urde tripahaundia
la,lara,lara,laralara”

“Olentzero s’ha anat
a la muntanya a treballar
amb la intenció
de fer carbó.
Quan ha sentit
que ha nascut Jesus
ha vingut corrent
a donar la bona notícia.
Mira-ho! Mira-ho!
El nostre Olentzero!
Amb la pipa entre dents
està assegut
també té galls capó
amb els seus ous
per berenar demà
amb una ampolla de vi.
Olentzero capgròs
tan savi
ahir a la tarda es va beure
un munt de litres de vi.
Ai porquet panxut!
la, lara, lara
Ai porquet panxut!
lara, larala, laralala”

Il·lustracions i imatges
Que és un personatge que forma part de l’imaginari col·lectiu basc és indubtable. I és que l’Olentzero no només és un gran ninot que surt el dia 24 a la nit, és tot un personatge, és el Tió dels Bascs, el seu Rei Mag. És per això que primer us porto algunes imatges d’aquest cercavila de la Nit de Nadal en diferents poblacions.