“Fa molts i molts anys, en l’època de castells i senyorius, hi vivien en el castell de Tous, els seus Senyors. Un matrimoni molt respectat, ric i poderós. Tenien tot el que qualsevol pogués desitjar, només els hi mancava una cosa: un fill al que poder deixar tots els seus béns, i el seu futur llinatge.
Als voltants del castell hi havia un bosc, un bosc molt espès, molt més del que ho és actualment, i on hi havia molts animals, que resultaven d’allò més sucosos per als caçadors, que realitzaven batudes sovint.
En una d’aquestes caceres, quan els caçadors anaven pel bosc de la Devesa, a prop de la Fou; se’ls aparegué com si es tractés d’un miratge, una cérvola blanca. Però se’ls hi va escapar ràpidament i no en van poder seguir el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la van començar a buscar amb certa insistència i la van veure 3 o 4 vegades més, però sempre amb els mateixos resultats, i és que la cérvola acabava fugint.
En el darrer intent que varen fer per atrapar-la, van aconseguir acorralar-la, però per més que després varen buscar en el petit espai on teòricament es trobava l’animal, allà no hi van trobar res de res. L’únic que van trobar en el lloc on suposadament havia de ser l’animal, era un nadó. Una petita nena amb bolquers, de pell blanca i fina i cabells daurats com l’or. Els caçadors es quedaran molt sorpresos d’una troballa tan peculiar, i el Senyor del castell, que els acompanyava a totes les batudes, es va decidir a agafar la nena i prendre-la com si es tractés un regal que li havia vingut des del cel; i emportar-se-la a casa per tal de criar-la com si fos filla seva. Així enmig d’una aparició tan estranya, i tanta alegria per part dels Senyors de Tous es decidiren a quedar-se amb la criatura.
La nena va créixer molt feliç, i ben aviat es va convertir en una bonica donzella, una jove tan preciosa que tots els homes la pretenien i volien casar-s’hi. Però la noia era tan bonica, com antipàtica, i a tots els homes que la pretenien els hi deia que només es casaria amb aquell valent home que fos capaç de portar-li la cérvola blanca. Ja fos morta o viva.
Varen venir nois, joves i valents cavallers de totes les contrades, els millors caçadors, però res de res. Tots s’acabaven rendint davant l’evidència que la cérvola blanca semblava inabastable, al igual que el cor de la bonica noia. Només hi havia un noi, que de tan enamorat com n’estava de la jove, no persistia mai en la seva recerca. De tan que buscava a la cérvola, la gent se’n compadia i asseguraven que mai ningú veuria mai més l’animal.
Un bon dia, el noi estava dins la Fou, esgotat i assegut al peu d’una balma; de sobte se li va acostar un pastor. El pastor li va preguntar el perquè de tan abatiment, i el jove noi li va explicar la seva història amb la noia que estimava i la cérvola blanca. Aleshores, el pastor li va assegurar que ell el podria ajudar. Per ajudar-lo, el noi li havia d’entregar a canvi, la seva ànima.
Sense pensar-s’ho dues vegades, el noi accepta el tracte amb el pastor, que li va dir:
“-Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.”
Dit això, el pastor desaparegué, i d’aquell indret on varen fer el tracte el jove enamorat i el pastor se’n va anomenar La Cova del Diable. I és que no ens enganyem, el pastor no era un altre que el propi diable, que s’havia fet passar per pastor per tal d’entabanar al nostre jove enamorat.
A la nit, el noi amb l’arc i la fletxa preparats, les pulsacions a mil per hora i tota l’atenció fixada en el punt des d’on havia d’aparèixer la cérvola, estava esperant el repic de la primera campanada. En sonà la campanada, la cérvola, va aparèixer davant dels seus ulls com per art de màgia. Li va disparar una de les seves fletxes, però només va aconseguir ferir l’animal, i aquest va continuar fugint.
El noi, però, va decidir seguir el rastre de la sang que anava deixant anar l’animal, i ho va fer bosc endins, pels indrets més tenebrosos i que ningú gosava a entrar. Quan va passar el tros més espès i dens del bosc, aparegué davant seu una meravellosa balma. Del cim, en brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verda, cobertes de voltes de pedra amb tot de verd pel davant. Però el més fascinant és que a la vora del llac, es trobava asseguda la noia dels seus somnis, la seva estimada, guarint amb les seves pròpies mans a la cérvola ferida.
De genolls, es llançà als peus de la noia i li digué que ell havia complert la seva part del tracte, i que ara ella s’hauria de casar amb ell. Aleshores, la jove i misteriosa noia li va posar una condició. Acceptaria ser la seva esposa a canvi de que fugissin d’aquell món per poder viure junts per sempre més. El noi, encegat de tan d’amor, va acceptar la proposta.
El llac es va obrir i la terra els engolí per sempre més; i mai ningú no va tornar a veure a cap dels tres, ni a la parella d’enamorats ni a la fonedissa cérvola blanca.”
Aquesta és la Llegenda de la Cérvola Blanca, també coneguda com La Llegenda de la Fou, o La llegenda de la Cérvola Blanca de la Fou. La història la podem ubicar a l’època feudal, època en la qual els castells i senyorius tenen plena vigència, i està situada a Sant Martí de Tous.
Concretament es situa a la Fou de la Riera de Tous, una fou és un saltant d’aigua. Aquest saltant crea un seguit de tolls i rierols que tots junts formen un peculiar paratge humit, en una població de secà com és Tous.
I és al voltant d’aquesta Fou que corren un seguit de llegendes, llegendes fonamentades en la seva gran majoria per la gran quantitat de coves que l’aigua ha anat formant entre les roques. Sens dubte la més coneguda i popular d’aquestes llegendes és la que us he portat avui, i que he tingut la sort de descobrir gràcies a Elisa Vidal, i a la seva versió de la història que apareix en el llibre: “Tous memòria viva. Relats i llegendes”. Un llibre que recull totes les llegendes d’aquells paratges, que creieu-me, no en són poques.
Però bé, tornem a la Llegenda de la Cérvola Blanca, de la que us puc explicar que es tracta d’una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills, i que la seva primera versió escrita es situa a principis del segle XX en un llibre anomenat “Terra i ànima” d’Anicet Villar de Serchs. El llibre conté lectures senzilles del paisatge, l’art, costums, fets històrics, tradicions i els poetes més representatius del poble català i va ser publicat per primera vegada l’any 1934.
Tot i la poqueta informació que en tenim d’aquesta llegenda, us puc garantir que és una història que continua ben viva a Tous, una bonica història d’una cérvola que sempre es feia fonedissa per molt que la busquessin i la busquessin.
Imatges i il·lustracions
Com que no hi ha il·lustracions d’un conte tan bonic com aquest, m’agradaria moltíssim portar-vos unes imatges sobre la gorja de la Fou de Tous, la Balma i el saltant d’aigua de la Fou de Tous, per tal de que us feu una petita idea del paratge en el que té lloc aquesta fantàstica llegenda.
He trobat també que hi ha una escola a Tous que es diu CEIP Cérvola Blanca, i el seu dibuix és evidentment part d’aquesta llegenda, estic convençuda que es tracta d’una il·lustració de la Pilarín Bayés, és petita però us la porto per tal de que us en feu una idea.
I per acabar us deixo amb una escultura de la Cérvola Blanca que podeu trobar a Sant Martí de Tous i que fa referència, evidentment, a la llegenda que avui us he explicat. Està situada a un extrem de la plaça de Nostra Senyora de Fàtima i és tot un símbol de la importància que té per les gents de Tous la seva pròpia llegenda.
