“Diu la llegenda que a la Cova dels Orriols, ben bé a meitats de l’Edat Mitjana i fins ben començat el segle XX hi vivia el Pare Llop. Aquest personatge tenia un aspecte clarament humà, però tenia uns poders ben especials. I és que d’ell diuen que governava els llops dels voltants de la Pobla de Lillet i Castellar de N’hug. Els seus poders eren extraordinaris i sovint sobrenaturals, fet pel qual havia estat considerat un bruixot, motiu pel que també se’l coneixia sota el nom de l’Encantador de Llops, i és que al igual que el famós flautista d’Hamelí, els llops el seguien allà on anés i l’obeïen cegament.
Mentre feia bon temps, al Pare Llop li agradava dormir al ras, sota la llum de les estrelles; i quan feia més fred s’amagava a la cova que li feia de llar. Però vet aquí, que un hivern va ser molt i molt dur, tan fred que ni la cova que durant tan temps li havia servit de refugi, li servia ara per reguardar-lo d’aquell cru hivern. Fou així com es va acostar a una gran pagesia de la Pobla, la més rica i poderosa del poble, a demanar aixopluc. L’inhòspit i desagradable aspecte de l’inesperat hoste va generar cert fastig i rebuig en els amos de la casa que es van decidir a negar-li alberg. Fins aleshores era la casa més rica de la zona, tenia un ramat de xais enorme, format per centenars de caps de bestiar; i també disposaven del millor ramat d’eugues de tota la contrada.
Però vet aquí, que des d’aquella fatídica nit en la que van negar-li l’alberg al Pare Llop, que les desgràcies es varen anar succeint a la masia. Els estols de llops més nombrosos atacaven una nit rere l’altre les eugues i els xais de la masia. Tan ferotges van ser aquests atacs, que tot i que els amos de la masia, s’esforçaren en intentar anar refent els dos ramats, els llops van acabar amb tots i cadascun dels animals d’aquella casa.
Quan el pagès ja es veia arruïnat del tot, els caçadors més destres de la contrada, van decidir organitzar batudes per posar fi a tota aquella bogeria dels llops, però batuda rere batuda, mai aconseguien atacar ni ferir un sol llop, i és que encapçalats pel Pare Llop es passejaven davant dels caçadors que ni amb una sola de les seves bales aconseguien el seu objectiu d’abatre algun llop.
Veient clar l’origen de la seva desgràcia, el pagès, va decidir que l’únic remei perquè els llops el deixessin estar a ell i a tot el seu bestiar, era fent les paus amb el Pare Llop. És per això que ben entrada la primavera, un bon dia el pagès es va acostar cap a la cova per parlar amb el Pare Llop i li va demanar disculpes pel tracte que havia rebut per part seva i de la seva dona l’hivern passat. Li va oferir aixopluc sempre que ho necessites, i des d’aquell dia ni un sol llop va atacar més a les seves eugues i als seus xais.
Durant dècades, en senyal de gratitud, l’amo de la casa i tots els seus descendents pagaven un tant anual al Pare Llop, de manera que garantien que no els hi tornés a passar mai més una cosa semblant. A més, li oferien menjar i casa sempre que ho necessitava.
Els pagesos del voltant, ben aviat s’afegiren a aquesta tradició per tal d’evitar futures desgràcies. I va ser durant una època tan gran i amb tan poder la presència del Pare Llop en aquelles contrades, que fins i tot els pagesos de la zona popularitzaren una oració sota el nom del “Parenostre del llop”, una oració que segons diuen servia per protegir els pagesos i els ramats dels possibles atacs dels llops; però que només sorgeix efecte si és dita per bruixes, bruixots o gent que hagi tingut tractes directes amb el diable. Només es pot recitar La Nit de Sant Joan i els nou dies posteriors, i diu així:
“Cans i llops les dents serrades; lladres i traïdors les mans lligades
Déu nos guard de cuca i fam i de tota cosa que fa mal.
Déu nos guard de cuca i serpent i de tota mala gent”
Diuen però, que l’estranya figura del Pare Llop i l’oració que protegia als pagesos va anar desapareixent de manera gradual, al igual que també van desaparèixer els llops dels nostres boscos durant el primer terç del segle XX, a causa de les nombroses batudes que es varen anar fent fins que finalment van acabar extingint els llops de les nostres terres.”
Aquesta és la Llegenda del Pare Llop, una llegenda que com ve heu pogut llegir s’ubica a la zona de la Cova dels Orriols, a la Pobla de Lillet (Berguedà). Una història de tradició oral transmesa de pares a fills i molt present en tota aquesta zona. Una llegenda que probablement té el seu origen força enrere, quan els llops eren molt presents a les nostres contrades i quan els atacs de llops al bestiar de les masies es succeïen constantment. És així com va néixer aquest personatge.
La figura del Pare Llop va ser recollida evidentment pel gran folklorista Joan Amades en el seu llibre “Éssers fantàstics” (BDC, XV. Barcelona, 1927), on apareixien éssers de la mitologia catalana com els minairons, els encantats, l’aloja i evidentment, el personatge que avui ens ocupa.
El Pare Llop aparentment, era físicament un home qualsevol, però amb alguns aspectes que el feien diferent: una expressió ferotge a la cara i una gran melena. D’ell s’explica que es refugia en els boscos més frondosos i misteriosos, però que en nits molt fredes, sovint baixa a demanar refugi a les masies dels voltants, i pobre de tu que li neguis alberg, et pot succeir una desgràcia, com als amos de la masia de la llegenda que avui us he explicat. Una llegenda que durant molts i molts anys va estar ben viva a banda i banda dels Pirineus, i que avui, degut a la desaparició dels llops dels nostres boscos, ha quedat pràcticament relegada a ser una simple anècdota.