Elefant Trompeta

“Fa molts i molts anys, en l’època de castells i senyorius, hi vivien en el castell de Tous, els seus Senyors. Un matrimoni molt respectat, ric i poderós. Tenien tot el que qualsevol pogués desitjar, només els hi mancava una cosa: un fill al que poder deixar tots els seus béns, i el seu futur llinatge.
Als voltants del castell hi havia un bosc, un bosc molt espès, molt més del que ho és actualment, i on hi havia molts animals, que resultaven d’allò més sucosos per als caçadors, que realitzaven batudes sovint.
En una d’aquestes caceres, quan els caçadors anaven pel bosc de la Devesa, a prop de la Fou; se’ls aparegué com si es tractés d’un miratge, una cérvola blanca. Però se’ls hi va escapar ràpidament i no en van poder seguir el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la van començar a buscar amb certa insistència i la van veure 3 o 4 vegades més, però sempre amb els mateixos resultats, i és que la cérvola acabava fugint.
En el darrer intent que varen fer per atrapar-la, van aconseguir acorralar-la, però per més que després varen buscar en el petit espai on teòricament es trobava l’animal, allà no hi van trobar res de res. L’únic que van trobar en el lloc on suposadament havia de ser l’animal, era un nadó. Una petita nena amb bolquers, de pell blanca i fina i cabells daurats com l’or. Els caçadors es quedaran molt sorpresos d’una troballa tan peculiar, i el Senyor del castell, que els acompanyava a totes les batudes, es va decidir a agafar la nena i prendre-la com si es tractés un regal que li havia vingut des del cel; i emportar-se-la a casa per tal de criar-la com si fos filla seva. Així enmig d’una aparició tan estranya, i tanta alegria per part dels Senyors de Tous es decidiren a quedar-se amb la criatura.
La nena va créixer molt feliç, i ben aviat es va convertir en una bonica donzella, una jove tan preciosa que tots els homes la pretenien i volien casar-s’hi. Però la noia era tan bonica, com antipàtica, i a tots els homes que la pretenien els hi deia que només es casaria amb aquell valent home que fos capaç de portar-li la cérvola blanca. Ja fos morta o viva.
Varen venir nois, joves i valents cavallers de totes les contrades, els millors caçadors, però res de res. Tots s’acabaven rendint davant l’evidència que la cérvola blanca semblava inabastable, al igual que el cor de la bonica noia. Només hi havia un noi, que de tan enamorat com n’estava de la jove, no persistia mai en la seva recerca. De tan que buscava a la cérvola, la gent se’n compadia i asseguraven que mai ningú veuria mai més l’animal.
Un bon dia, el noi estava dins la Fou, esgotat i assegut al peu d’una balma; de sobte se li va acostar un pastor. El pastor li va preguntar el perquè de tan abatiment, i el jove noi li va explicar la seva història amb la noia que estimava i la cérvola blanca. Aleshores, el pastor li va assegurar que ell el podria ajudar. Per ajudar-lo, el noi li havia d’entregar a canvi, la seva ànima.
Sense pensar-s’ho dues vegades, el noi accepta el tracte amb el pastor, que li va dir:
“-Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.”
Dit això, el pastor desaparegué, i d’aquell indret on varen fer el tracte el jove enamorat i el pastor se’n va anomenar La Cova del Diable. I és que no ens enganyem, el pastor no era un altre que el propi diable, que s’havia fet passar per pastor per tal d’entabanar al nostre jove enamorat.
A la nit, el noi amb l’arc i la fletxa preparats, les pulsacions a mil per hora i tota l’atenció fixada en el punt des d’on havia d’aparèixer la cérvola, estava esperant el repic de la primera campanada. En sonà la campanada, la cérvola, va aparèixer davant dels seus ulls com per art de màgia. Li va disparar una de les seves fletxes, però només va aconseguir ferir l’animal, i aquest va continuar fugint.
El noi, però, va decidir seguir el rastre de la sang que anava deixant anar l’animal, i ho va fer bosc endins, pels indrets més tenebrosos i que ningú gosava a entrar. Quan va passar el tros més espès i dens del bosc, aparegué davant seu una meravellosa balma. Del cim, en brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verda, cobertes de voltes de pedra amb tot de verd pel davant. Però el més fascinant és que a la vora del llac, es trobava asseguda la noia dels seus somnis, la seva estimada, guarint amb les seves pròpies mans a la cérvola ferida.
De genolls, es llançà als peus de la noia i li digué que ell havia complert la seva part del tracte, i que ara ella s’hauria de casar amb ell. Aleshores, la jove i misteriosa noia li va posar una condició. Acceptaria ser la seva esposa a canvi de que fugissin d’aquell món per poder viure junts per sempre més. El noi, encegat de tan d’amor, va acceptar la proposta.
El llac es va obrir i la terra els engolí per sempre més; i mai ningú no va tornar a veure a cap dels tres, ni a la parella d’enamorats ni a la fonedissa cérvola blanca.”

Aquesta és la Llegenda de la Cérvola Blanca, també coneguda com La Llegenda de la Fou, o La llegenda de la Cérvola Blanca de la Fou. La història la podem ubicar a l’època feudal, època en la qual els castells i senyorius tenen plena vigència, i està situada a Sant Martí de Tous.

Concretament es situa a la Fou de la Riera de Tous, una fou és un saltant d’aigua. Aquest saltant crea un seguit de tolls i rierols que tots junts formen un peculiar paratge humit, en una població de secà com és Tous.
I és al voltant d’aquesta Fou que corren un seguit de llegendes, llegendes fonamentades en la seva gran majoria per la gran quantitat de coves que l’aigua ha anat formant entre les roques. Sens dubte la més coneguda i popular d’aquestes llegendes és la que us he portat avui, i que he tingut la sort de descobrir gràcies a Elisa Vidal, i a la seva versió de la història que apareix en el llibre: “Tous memòria viva. Relats i llegendes”. Un llibre que recull totes les llegendes d’aquells paratges, que creieu-me, no en són poques.

Però bé, tornem a la Llegenda de la Cérvola Blanca, de la que us puc explicar que es tracta d’una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills, i que la seva primera versió escrita es situa a principis del segle XX en un llibre anomenat “Terra i ànima” d’Anicet Villar de Serchs. El llibre conté lectures senzilles del paisatge, l’art, costums, fets històrics, tradicions i els poetes més representatius del poble català i va ser publicat per primera vegada l’any 1934.

Tot i la poqueta informació que en tenim d’aquesta llegenda, us puc garantir que és una història que continua ben viva a Tous, una bonica història d’una cérvola que sempre es feia fonedissa per molt que la busquessin i la busquessin.

Imatges i il·lustracions
Com que no hi ha il·lustracions d’un conte tan bonic com aquest, m’agradaria moltíssim portar-vos unes imatges sobre la gorja de la Fou de Tous, la Balma i el saltant d’aigua de la Fou de Tous, per tal de que us feu una petita idea del paratge en el que té lloc aquesta fantàstica llegenda.

He trobat també que hi ha una escola a Tous que es diu CEIP Cérvola Blanca, i el seu dibuix és evidentment part d’aquesta llegenda, estic convençuda que es tracta d’una il·lustració de la Pilarín Bayés, és petita però us la porto per tal de que us en feu una idea.

I per acabar us deixo amb una escultura de la Cérvola Blanca que podeu trobar a Sant Martí de Tous i que fa referència, evidentment, a la llegenda que avui us he explicat. Està situada a un extrem de la plaça de Nostra Senyora de Fàtima i és tot un símbol de la importància que té per les gents de Tous la seva pròpia llegenda.

LOS CUENTOS DE LOS HERMANOS GRIMM, Jacob i Wilhelm GRimm, Editora Noel Daniel, Editorial Taschen (2012) –> Aquesta que us porto avui és una novetat recent sortida del forn. Una vegada més un recull d’històries dels germans més famosos de la literatura infantil. És per això que entenc que us pregunteu, què té aquesta d’especial. Doncs, perquè no és un recopilatori normal, sinó que és un recopilatori editat per Taschen, una de les editorials més importants de llibres de Disseny i Fotografia d’arreu del món. I us preguntareu perquè ha decidit editar el seu primer llibre infantil, oi? Doncs és força senzill, perquè Taschen ha complert 30 anys, i en aquests 30 anys els seus seguidors s’han anat fent grans i han format les seves pròpies famílies. I aquestst fills també poden créixer amb Taschen amb aquesta nova línia editorial.

I perquè un recull de contes dels Germans Grimm? Perquè fa just 200 anys que es van publicar aquests contes per primera vegada, i ara aquest recull et vol portar un total de 27 dels contes més famosos i coneguts dels Germans Grimm, entre els quals podem trobar: la Blancaneus, la Ventafocs, Hansel i Gretel, La Bella Dorment, El Polzet, El llop i les Set Cabretes… Es tracta d’una nova traducció feta per aquesta publicació i que inclou il·lustracions clàssiques de Kay Nielsen, Arthur Rackham, Walter Crane… entre d’altres. Tot plegat combinat, amb unes noves imatges, en format silueta creades únicament per aquesta edició.

A l’inici de cada conte, podeu trobar breus textos introductoris, i al final del llibre, biografies dels il·lustradors.

És un llibre molt complert, un llibre per amants dels contes de fades, pels nens i pel públic en general que sàpiga apreciar una obra ben feta. Perquè aquest llibre és sens dubte una petita gran joia que espero que ben aviat passi a formar part de la meva col·lecció de reculls de contes.

Avui us porto una marca de joguines que es diu Educo, sota el lema Naturally fun (Naturalment divertit) és com es coneix aquesta marca, i és que hi ha un altre que es diu Educo, que és Holandesa i diferent a aquesta que us porto avui. Educo, naturally fun va néixer a Edmonton, Alberta, l’any 1984, i actualment està dins de Hape, una gran companyia de joguines de fusta que s’ha fet amb aquesta i altres marques. Cal destacar però, que Educo continua tenint els seus propis productes i les seves característiques pròpies.

Es caracteritzen per ser joguines de qualitat, que es dediquen a l’educació, ensenyar i fer créixer als nadons i als més petits de la casa. Es tracta de joguines amb un acurat disseny, de qualitat, duradores i evidentment, de fusta.

Entre els seus productes podem trobar: trencaclosques i encaixos, cases de nines, elements per al joc simbòlic, cotxes, joguines per aprendre els primers conceptes matemàtiques (numèrics i geomètrics)… Us deixo amb una mostra dels productes que més m’han agradat i espero que a vosaltres també us semblin interessants.

Sé que aquest és un tema molt recurrent i del que ja us n’he parlat un munt de vegades, els contes protagonitzats per animals són autèntics tòpics de la literatura infantil, ja des de temps immemorials amb les faules d’Isop que els animals humanitzats sempre han servit per ensenyar valors als més petits.

OCTOBER Y LAS ESTRELLAS, Lucioano Saracino, Il·l. Fernando Sawa, Editorial Una Luna –> Aquesta és la història d’un gat, un gat que recorre el món a la recerca d’una llar. De tan mure’s, un bon dia es troba immers en l’aventura que apareix en aquest llibre. Una història plena de màgia i poesia on October anirà recorrent el cel i descobrint les estrelles més boniques del món. Els gats i les estrelles, una molt bona combinació per un àlbum d’allò més poètic i bonic.

DIFERENTE, Jerôme Le Dorze, Il·l. Chlóe Rémiat, Editorial Jaguar –> Aquesta és una història que ens parla de l’amistat, de la importància de ser diferents a la resta i de creure en un mateix i amb les seves possibilitats, i no amb allò que estableixen els canons de la societat en la que vivim. en el fons és una història ben senzilla, la història d’una amistat impossible, la d’un llop repudiat de la seva manada per ser diferent, i la d’una ovella que tampoc és gaire ben vista. Les amistats impossibles, a vegades són les més fortes i les més valuoses de totes.

EL GAT SPLAT, Rob Scotton, Edicions Jaguar (2011) –> Aquesta és en certa manera una història similar a l’anterior, la història d’una estranya i peculiar amistat entre un gat i un ratolí. És el primer dia d’escola per a l’Splat, està nerviós i un xic preocupat, i si no és capaç de fer amics? Davannt d’aquesta por, decideix emprotar-se el seu millor amic, el ratolí Seymour a l’escola dins de la seva carmanyola del dinar, per tal de que li faci companyia en cas de que no aconsegueixi fer cap amic. El dia transcorre amb certa normalitat fins que el ratolí Seymour decidieix escapar-se i sortir del seu amagatall. És aleshores quan Splat descobreix una gran veritat sobre els gats i els ratolins, i és que els gats persegueixen i es mengen les rates i els ratolins. “Mare meva! Pobre Seymour, com pot fer un gat una cosa així?” Es pregunta l’Splat, i el pitjor de tot és que el pobre Splat no sap què fer davant d’aquesta situació tan complicada i compromesa.

El meu viatge a Londres i Anglaterra m’ha portat a descobrir un munt de coses relacionades amb el món de la literatura infantil. Avui no us porto un nou descobriment, i és que de fet, tots haurem vist alguna vegada o altre les fantàstiques i famoses històries de Beatrix Potter. Potser no us sona el nom, però si us parlo de The Tale of Peter Rabbit, potser aneu fent memòria. Els seus contes, sempre tendres i dolços, amb il·lustracions molt suaus, han esdevingut tot un referent de la literatura infantil de tots els temps.

El seu personatge més famós és sens dubte, Peter Rabbit, i la seva història és ben senzilla, un conill força desobedient que surt del seu cau a la recerca d’aventures, i que acaba sent perseguit en el jardí del Senyor McGregor, per finalment acabar ensortint-se i tornant a casa, on la seva mare el pugui protegir. Un conte que la Beatrix va escriure per al fill de la seva antiga institutriu.

I ara us parlaré de la vida de Beatrix, va néixer l’any 1866 a la zona de Paddington a Londres, en una família molt ben posicionada econòmicament. Criada entre mainaderes, mai va rebre l’estima i afecte dels seus pares. Va ser criada amb el seu germà fins que aquest va ser enviat a un internat. Aleshores la Beatrix va sentir-se més ola encara, mai va tenir l’oportunitat de relacionar-se amb altres nens i més endavant tampoc va poder-se realitzar acadèmicament, havent-se d’encarregar de la llar.

Però la Beatrix era sens dubte, una noia curiosa, li encantaven els animals i petites bestioles, que sense que se n’adonessin colava a casa seva mentre les observava i li servien de base per escriure les seves petites històries d’animals. Sinó, trobava la inspiració durant les vacances, en la casa que la família posseia a Escòcia, allà podia estar amb més contacte amb la natura i observar els animals. És així com neix Peter Rabbit.

Amb el temps, l’any 1902, finalment després de forces traves va aconseguir publicar The Tale of Peter Rabbit, i els èxits literaris es van anar succeint, però sens dubte les històries de Peter Rabbit van ser les que més fama li van donar a l’autora, que finalment va trobar el seu reconeixement.

En lo personal, es va enamorar del seu editor però mai es van poder prometre i és que els seus pares no li haurien permès que es casès amb algú que havia de treballar per viure. El seu estimat va acabar morint, i tota sola, amb els ingressos aconseguits dels seus llibres i de l’herència dels seus pares, es va comprar una granja d’ovelles a Lake District. Amb 47 anys es va casar amb el seu advocat i mai no varen tenir fills. Va morir el 1943.

Una història que sens dubte us volia fer arribar, per tal de que coneguéssiu la dona que hi havia darrere històries tan maques. És aquest el meu petit homenatge a Beatrix Potter i el seu estimat Petter Rabbit.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2011)

LA COCOLLONA: UNA FIGURA SIMBÒLICA DEL RIU ONYAR, David Guàrdia, Editorial Efadós (2011) –> Aquest conte és una de les poques edicions, per no dir la única que trobem en format conte d’aquesta història. No només m’he decidit a portar-vos-la per ser l’única, sinó per la qualitat de la seva història, il·lustracions i edició. Forma part de la col·lecció Vet aquí, una col·lecció molt interessant, de la que m’agrada molt, poder-vos portar aquest títol. Un conte que no només explica la pròpia llegenda, coneguda per tots, sinó que també hi afegeix elements propis de l’autor. Pel que fa a les il·lustracions, que són de l’autor, cal dir que són molt fosques i serioses, però que pel tipus d’història que expliquen, hi encaixen perfectament.

Crec que val molt la pena que us el compreu si us interessa aquesta història.

“Aquesta és una història que va succeir ara fa molts i molts anys a la vora del Riu Onyar, entre el pont de Pedra i el Pont de les Peixateres Velles, a la banda esquerra, al barri del Mercadal. Allà, justament al actual carrer de Santa Clara, conegut així perquè en l’època de la que us parlo avui, hi havia un convent de germanes clarisses, hi vivia una monja. De fet, n’eren moltes, en un convent una mica peculiar, on les monges que allà hi vivien duien una vida d’allò més desordenada i eren molt poc devotes.
Entre elles, hi vivia una novícia, amb veritable vocació religiosa, una novícia que estava totalment horroritzada de la vida que la resta de monges allà hi portaven. És per això que totes les monges dia rere dia anaven sentint els retrets de la més jove, que criticava la seva manera de viure.
Un bon dia, totes les monges fartes de sentir tants retrets van decidir que ja n’havien tingut prou i que tancarien a la jove novícia en pany i clau en una cel·la subterrània, molt a prop d’on ara té sortida al riu la sèquia Monar.
A partir d’aquell dia, ja mai més podria tornar a veure la llum del sol, ni sortir d’aquell forat on la resta de cruels monges havien decidit enclaustrar-la. Varen passar uns quants anys en els quals la novícia resta empresonada en unes condicions lamentables: ala persistent humitat, la falta de llum i la mala alimentació van ser durant molt temps els seus únics companys de viatge. Això va fer que mica en mica el seu cos s’anés transformant i dia rere dia anés canviant. Li van anar sortint unes escates de color verdós a tot el cos, fins que mica en mica va sofrir una metamorfosi total i es va acabar convertint en una mena de cocodril. Però tot i aquest aspecte repulsiu i desagradable, la bondat del seu cor i la puresa de la seva ànima encara persistien, i per això com si es tractés de l’obra d’una espècie de divinitat o d’una fada, de la seva esquena li varen sortir dues boniques ales de papallona.
És d’aquí d’on va néixer el nom amb el que encara avui dia és recordada. La Cocollona, però va acabar morint sola en aquella cel·la.
I ara tot i haver passat molts i molts anys, diuen que el seu esperit s’ha quedat atrapat per sempre més en el riu Onyar, molt a prop de la zona on va restar empresonada durant tants anys. I que a vegades, només a vegades, quan és plena nit i la lluna és ben plena, els gironins més sensibles poden arribar a veure el fantasma de la Cocollona, translúcid, pràcticament imperceptible, nedant amunt i avall del riu fins que els primers raig de llum anuncien l’arribada d’un nou dia.”

Aquesta fantàstica llegenda és la Llegenda de la Cocollona, una història característica de la ciutat de Girona, i com ja us he explicat situada a la zona de El Mercadal, al costat del Riu Onyar.
La Cocollona és un personatge molt característic i propi de la mitologia gironina, meitat cocodril meitat papallona, i molt present en l’imaginari de la zona. I és que si us acosteu a Girona, podeu veure imatge, logotips de botigues on utilitzen la figura de la Cocollona com un element representatiu de la zona.

De la història de la monja convertida en bèstia, us en puc explicar una altra versió, una versió no tan popular, però que també he descobert i que crec que val la pena que descobriu:

“La llegenda ens explica que al carrer de Santa Clara hi havia un convent de monges, on hi vivia una jove monja que es deia Rosalia. Molt a prop d’allà al actual carrer de Sant Francesc hi havia un convent de franciscans. I vet aquí que la jove Rosalia, va decidir anar caminant pels passadissos subterranis, i de sobte va sentir una música molt dolça. I com si es tractés d’un mariner encantat per una sirena, va decidir anar seguint l’origen del so que tan l’havia encissat. És així com va arribat al convent dels franciscans i allà va conèixer un jove monjo ros i d’ulls blaus del que se’n va enamorar perdudament.
Van començar una història d’amor on es trobaven d’amagat. Però la felicitat de la jove monja no va durar gaire, quan la mare superiora en assabentar-se de la seva història d’amor amb el monjo, va decidir tancar-la en una cel·la que donava al riu, i amb una finestra arran d’aigua. Després d’un temps, i degut a la humitat i a les llàgrimes que vessava dia rere dia dels seus ulls, el cos se li va anar cobrint d’una mena de crostes que van anar transformant-la.
Un dia, traient el cap per la finestra, i veient el seu rostre reflectit a l’aigua, va descobrir que s’havia convertit en un cocodril.
Aquell dia Girona es va inundar, el riu Onyar va créixer ferotgement, però ningú s’explicava com era possible tot plegat, i és que a la ciutat no havia caigut ni una sola gota d’aigua de pluja. Eren les llàgrimes de la Rosalia, en veure’s condemnada a ser un ésser repulsiu per sempre més i allunyat del seu estimat. Déu en veure la seva desgràcia, va tenir pietat de la pobre monja convertida en cocodril i va decidir atorgar-li unes boniques i acolorides ales de papallona.”

Com veieu dues històries ben diferents però amb elements comuns i amb un mateix final, el naixement d’un ésser que s’ha convertit en un autèntic mite.

Però d’on prové realment la Llegenda de la Cocollona? Hi ha qui diu que es tracta d’una història molt antiga transmesa de pares a fills al llarg dels anys, i altre veus més crítiques diuen en canvi que no té un veritable origen històric i que la figura de la Cocollona va ser creada pels propis guies turístics en un afany d’afegir una nova criatura al bestiari de la mitologia gironina.

Però en voleu saber l’origen real? Doncs bé, la Cocollona realment es tracta d’una llegenda apòcrifa (és a dir, que no és una llegenda originària de segles enrere de Girona) nascuda de la mà d’Emili Massana i el seu amic Carles Vivó. Tot neix d’una mala pronúncia d’una neboda d’en Massana de la paraula papallona, i en comptes de dir-ho bé, va dir “cocollona”, en Massana va pensar que es podria tractar d’un animal que neix de la metamorfosi entre un coco-dril i una papa-llona. I fou així com va néixer el monstre en qüestió.

El personatge a posterior es va anar enriquint en converses entre els dos amics i algunes persones més, però tot plegat en un cercle molt reduït. Fins que finalment es va crear el cos de la llegenda, tal i com la coneixem avui dia. Una llegenda però que va nèixer en la dècada dels 70 i 80 però que va ser transmesa oralment.

L’única referència escrita que hi ha de l’època és una poesia escrita per Carles Vivó per a una obra de titelles:

Jo sóc la Cocollona,
el monstre de Girona,
les nits de lluna plena,
amb pluja o amb serena,
passejo per l’Onyar.

Vivia en un convent
tot ple de mala gent.
Estava situat
en lloc privilegiat
a prop del riu Onyar.

Jo era pura i bleda,
m’agradava la seda,
jo no feia mai bromes
ni anava al llit amb homes,
ni nedava a l’Onyar.

Però les altres monges
anaven amb canonges
i jo, escandalitzada,
volia estar allunyada,
molt lluny del riu Onyar.

La Mare Superiora
no em deixà sortir a fora
i em tancà sota terra

en el costat esquerre
del nostre riu Onyar.

Com que era un lloc humit
i pudia a florit
i estava ple de rates,
em varen sortir escates
com carpa de l’Onyar.

Em vaig tornar rèptil
com si fos cocodril.
Del cos monstre semblava,
però l’ànima volava,
gavina de l’Onyar.

Per ser tan bona dona,
ales de papallona
a l’esquena em van créixer,
i així fou com va néixer
el monstre de l’Onyar.

Amb cos de cocodril,
i ales de colors mil,
com les de papallona,
jo sóc la Cocollona,
i nedo per l’Onyar.

De Carles Vivó, us en podria explicar moltes coses, i és que de fet va ser un gran tastaolletes gironí.  Vivó va explorar el simbolisme, l’orientalisme, la càbala, la cal·ligrafia, el còmic, el dibuix, la pintura, el cartellisme, el teatre, l’art dels titelles, el cinema, la fotografia, l’articulisme, la literatura… I en un dels àmbits en que més va destacar i pel que és molt recordat és per ser l’autor del llibre Llegendes i misteris de Girona, i ser l’autor de la Cocollona.

Sigui com sigui, per mi aquesta és sens dubte una autèntica llegenda, i és que té tots els elements per ser-ho, d’on provingui o quan ho faci no és determinant per deixar de ser una història que els gironins puguin explicar als seus fills i aquests al seus, i així generació rere generació.

Il·lustracions i imatges
De la Cocollona m’agradaria portar-vos primer, algunes il·lustracions en blanc i negre força clàssiques, i un gravat del segle XX.

Un parell d’il·lustracions amb estils molt diferents, són les que venen a continuació. Una és ben bé com si es tractés del dolç dibuix d’un nen, i l’altre té un aspecte molt més dur i terrorífic.

Ara us deixo amb l’excel·lent tasca feta per un il·lustrador gironí, en David Guàrdia i Riera que ha publicat una fantàstica versió d’aquesta història amb l’editorial Efadós.

Per acabar us deixo, en quina va ser la manera en que vaig descobrir aquesta llegenda. És molt fàcil, vaig anar de visita turística a Girona i em vaig trobar això en una botiga. D’aquesta manera entendreu la importància i la fama que té pels gironins aquest personatge.

BESOS QUE FUERON Y NO FUERON, David Aceituno, Il·l. Roger Olmos, Editorial Lumen (2011) –> Avui us porto un llibre preciós. És preciós per molts motius. Un d’ells és la temàtica: els petons. De petons n’hi ha de mil maneres, petons que ho canvien tot, petons a granotes que es transformen en prínceps… El segon motiu que el fa especial és el text. Un text original, àgil i poètic, un text preciós que fa una passejada pels mil tipus de petons que poden aparèixer en tots aquells contes que hem vist i hem escoltat en els contes que de petits ens explicaven. I el tercer motiu i no per això el menys important: les il·lustracions. Què us puc dir d’en Roger Olmos, a part de que hi tinc debilitat? Que és un il·lustrador camaleònic, que s’adapta a l’estil i al text de manera fascinant i sorprenent, però tot plegat ho fa sense perdre l’essència, la personalitat de les seves il·lustracions. Unes il·lustracions que sempre són inconfusibles i que sembla que duguin el seu nom escrit quan les veus.

A mi el conte em va entusiasmar, la portada em va semblar preciosa i per dintre, creieu-me que encara és molt millor. És d’aquells llibres que tot bon amant dels contes de princeses i prínceps, i de la il·lustració i la literatura infantil en general, hauria de tenir a la seva prestatgeria.

Us deixo amb un petit fragment de com comença, ja veureu com us agrada:

“Ella no sabe que un beso puede cambiarlo todo, convertir al sapo, si no en un príncipe, sí en un sapo mejor.
Ella sueña con el príncipe azul porque soñar es tan propio de princesas como ser azul es típico de príncipes.
Sostiene al sapo con delicadeza en el cuenco de las manos, como se sostiene un libro con historias de amor dentro.
Está nerviosa y feliz y asustada al mismo tiempo.
¿Cómo será su historia de amor?
¿Acaso no son los besos siempre protagonistas y los príncipes y princesas personajes secundarios?
Está a punto de comprobarlo.
Suspira, entrecierra los ojos y se deja llevar.”

I per acabar, us adjunto dos vídeos que he extret de la web del gran Roger Olmos sobre el procés de creació de la il·lustració de la portada. Realment resulta fascinant veure com comença les seves il·lustracions.

Com ja us vaig comentar l’altre dia en l’article que parlava de Hamleys, la jogueteria Londinenca més famosa; també tenen marca pròpia, i és aquest fet el que ens ocupa avui. Entre els seus productes podem trobar molt peluixos: animals de tota mena, així com els clàssics Teddy Bears; joguines per als més menuts en la seva gamma Hamleys Baby; joguines de fusta, ja siguin per la cuineta, com cotxets, camions o autobusos; elements per al joc de rols, com ara un kit de doctor o un per fer de veterinari; i alguns instruments.

Els seus productes es caracteritzen per unes consignes ben clares: són coloristes, són adequats per als més menuts i fugen d’allò que consideren que altres marques ja ofereixen. Són de roba o de fusta majoritàriament i crec que us agradaran. Sens dubte, són una alternativa de qualitat a tenir en compte per competir amb la resta de productes que podem trobar a la botiga. Us deixo unes quantes imatges dels que més m’han agradat.