Elefant Trompeta

Els contes en format pop up sempre acaben tenint el seu encant i en certa manera ens sorprenen, avui us porto alguns que crec que us poden agradar de la mateixa manera que m’han agradat a mi.

LA CASA DE LA MEI, Phyllis Root, Il·l. Delphine Durand, Editorial Baula (2005) –> Aquest conte és un conte molt divertit, ens parla de la Mei i el seu gat, i ens explica que aquests viuen en una casa molt petitona feta a mida per ells dos. Però no paren d’arribar visites que necessiten una habitació, així que la casa es va ampliant a mesura que van venint, i al final, ja no quedarà lloc ni per la Mei i el seu gat.

Paral·lelament a la història que s’explica, s’expliquen un munt de petites històries entre els personatges de la casa que el lector descobreix obrint portes.

10 CIUTATS I UN SOMNI, Meritxell Martí, Il·l. Xavier Salomó, Editorial Combel –> Era molt difícil parlar de pop up’s i no portar-vos aquest, si és que aquest tàndem ja sabeu que em té el cor robat. Dels creadors de 10 viatges i un somni, aquesta vegada en Xavier i la Meritxell ens porten aquest títol. Un nou llibre tridimensional, un bonic recorregut poètic i amb molts colors a través de 10 ciutat d’arreu del món, 10 de les ciutats més boniques.Com sempre, amb un final que us sorprendrà, i és que a aquest tàndem sempre li agrada sorprendre amb les seves obres.

L’ARCA DE NOÉ, Sabrina Bus, Il·l. Xavier Deneux, Editorial Baula (2011) –> Aquest llibre es tracta un cop més de la història de l’Arca de Noé, lluny d’assemblar-se al pop-up d’en Lluis Farré i la Mercè Canals amb aquest títol; aquest pop-up o conte desplegable de l’Arca de Noé, és un xic més senzill, amb il·lustracions potser menys elaborades, i pensat per a nens més petits. Tot i així, és una bonica versió d’aquesta famosíssima història.

Avui us vull portar un racó que em fa moltíssima il·lusió, i és que es tracta d’un racó molt especial. Aquestes vacances de Nadal, vaig marxar uns dies a Londres, i com sempre em vaig endur la meva llibreta per apuntar racons i llocs especials pel Trompeta, i sens dubte aquest era un que no podia deixar de visitar. De fet, abans d’anar-hi, ja havia estat investigant i havia descobert la existència d’una jogueteria molt important a Londres. Es tracta de Hamleys! Però el que no em podia imaginar és que es tractaria de la jogueteria  més gran que havia vist fins ara. 5 plantes senceres només dedicades al món dels nens i de les joguines! Espectacular. Hi havia una gentada enorme, estava plena a vessar de pares i criatures, però era una autèntica delícia.

D’aquesta jogueteria us en puc dir un munt de coses, per començar es tracta d’una cadena, però la més important és la que podem trobar al carrer Regent Street, i és la més gran de Londres i una de les més grans de tot el món. La seva història va començar l’any 1760, i des d’aleshores s’han dedicat a fer feliços a nens i nenes d’arreu del món.

El nom de la jogueteria Hamleys té l’origen en William Hamley, el fundador de la botiga de joguines “Noah ‘s Ark” a High Holborn (Londres). Aquesta botiga  es va inaugurar l’any 1760. Molts anys després, quan el seu fundador ja havia mort es va obrir una nova sucursal de Hamleys a Regent Street, el que va fer que l’empresa, que ja gaudia d’una gran popularitat a Londres, fes un salt encara més gran en la seva popularitat.

Després d’uns anys durs, la botiga es va veure obligada a tancar l’any 1931. Posteriorment Walter línies, president de l’empresa Tri-Ang, va comprar Hamleys i després de molts esforços, va aconseguir augmentar el nombre de clients de la botiga i repuntar el negoci.

L’actual ubicació de la Hamleys a Regent Street (en els números 188-196) data de l’any 1981, just 100 anys després de l’obertura de la primera botiga Hamleys a Regent Street.

A aquesta història, podem afegir que des d’aleshores s’han anat obrint un munt de botigues Hamleys arreu de Londres, i fins i tot alguna fora de les seves fronteres.

I és que una botiga amb tanta màgia i tan encant, era impossible que no tingués una gran història al darrera, i és que portar tants anys arrencant somriures als més menuts no és una tasca fàcil, i sovint no està gaire recompensada.

Però allà està Hamleys, oberta a tot aquell que la vulgui conèixer i on podrà trobar un munt de productes de les millors i més conegudes marques; un munt de joguines per a recent nascuts, nadons; i una selecció impressionant de Teddy Bears de tota mena, forma, mida i color.

A més a més, també compten amb la seva pròpia línia de joguines, Hamleys, unes joguines molt maques i especials de les que ja us parlaré un altre dia en la secció Jugant.

A part de tot això, ben poca cosa us puc explicar, i és que quan una botiga t’impressiona d’aquesta manera, és ben difícil dir res més.

Bé de fet, sí que us puc dir quelcom. Si teniu previst visitar Londres, és una visita obligatòria que no pot faltar en el vostre planning de viatge. Feu-me cas, en sortireu amb ganes d’haver comprat més coses de les que ja us emporteu a sota el braç.

HAMLEYS

188-196 Regent Street

Horaris

De dilluns a divendres de 10 a 20h

Dissabte de 9 a 20h

Diumenge de 12 a 18h

Horaris d’estiu

De dilluns a divendres de 10 a 21h

Dissabte de 9 a 20h

Diumenge de 12 a 18h

Estacions de metro properes

Piccadilly Circus
Oxford Circus
Tottenham Court Road

Per acabar, us deixo amb una petita tria de la quantitat de fotos que hi vam fer, i que passaran a formar part també del meu àlbum particular de records.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2011)

El proper dijous 12 de Gener a les 20h tindrà lloc la inauguració de l’Exposició de Dani Torrent “Móns oblidats”, l’acte tindrà lloc a l’Espai Visions (C/Igualada 4, de Barcelona).

Una exposició que us servirà per descobrir una mica més la feina d’aquest il·lustrador i pintor.

“Sota el poble de Betlan, conta la llegenda que hi havia una cova habitada per un gegant. El gegant Mandrònius, d’ell diuen que l’havia obert a cops de massa. Era un valerós guerrer que feia uns tres metres d’alçada i que segons diuen al segle I aC va lluitar i enfrontar-se nombroses vegades contra l’exèrcit d’ocupació romana que pretenia apoderar-se de les terres de la Vall d’Aran.
Va ser un guerrer molt temut, tanta era la por que causava que l’exèrcit romà no estava disposat a enfrontar-s’hi directament. És per això que van segrestar a la seva filla. Sens dubtar-ho, en Mandrònius  va reunir uns quants aranesos per tal de rescatar a la seva estimada filla. Va aconseguir la rendició de les tropes romanes, va alliberar a la jove i va fer presoners als romans. Als quals tot i deixar-los vius, els va tallar una orella, i les dues del seu general. Les va empaquetar i les va enviar a l’Emperador, a Roma amb un missatger.
La venjança romana, però  no es va fer esperar gaire, i és que un temps més tard, els romans el van agafar per sorpresa al poble de Garós i li van donar mort a l’heroi llegendari”.

Aquesta llegenda ens explica la història del Gegant Mandrònius o el Gegant de Betlan, una història que ens explica la presència d’un gegant d’uns 3 metres a la Vall d’Aran, prou valent i poderós com per enfrontar-se al poder de l’exèrcit romà. D’aquesta història expliquen que va succeir al segle I aC, i ha estat de tradició oral durant molts i molts segles. No ens és d’estranyar pas aquesta història, ja que la presència de gegants i altres éssers mitològics als Pirineus esdevenen gran part de la riquesa mitològica del nostre país.

De la llegenda, com de la majoria que coneixem, se n’expliquen algunes versions una mica diferents, amb petites variants. En algunes històries no només segresten a la seva filla sinó que també a la seva dona. Cal dir però que els canvis més significatius d’aquesta llegenda, es produeixen al final, amb els aspectes relacionats amb la mort de Mandrònius. I és que hi ha algunes llegendes que expliquen que Mandrònius era estimat i també temut per les gents de la vall. I els homes de la regió es van reunir en gran nombre per tal de donar-li caça al temut gegant. Després d’una lluita aferrissada el van aconseguir atrapar, lligar-lo i emportar-se’l amb ells. Mandrònius es va sentir tan humiliat, que li va ordenar a un dels seus servents que el matés clavant-li un clau a la nuca

Però què hi ha de cert en tota aquesta història? Doncs bé segons s’explica, a mitjans del segle XX, un pagès de les terres de Garós, mentre estava sembrant les seves terres per plantar-hi patates, va trobar un esquelet de més de tres metres, que els Aranesos van atribuir sense dubtar-ho al Gegant Mandrònius, i és que el seu crani estava foradat. Segons diuen aquest crani va anar a parar a l’església de Garós, on es va convertir en una autèntica relíquia, que asseguraven que tenia la propietat de curar i enfortir als infants. Però pel que fa a la troballa de l’esquelet, també hi ha disparitat de versions, la segona que se’n coneix és que l’esquelet va ser trobat al costat de l’església de Garós mentre s’estaven realitzant unes obres de remodelació. I segons la crònica de Mossèn Jaquet: “l’esquelet tenia tres metres d’alçada i un clau enfonsat al mig del crani.”

És la presència d’aquest crani el que segons els aranesos ha donat veracitat a la història d’un gegant convertit en heroi: el Gegant Mandrònius.

Imatge
Mireu si és popular a la Vall d’Aran el Gegant Mandrònius, que fins i tot, té el seu propi gegant per sortir a les festes majors i cercaviles dels pobles de la zona.

CUENTOS DE COSTUMBRES Y DE ANIMALES, CUENTOS AL AMOR DE LA LUMBRE II, Antonio Rodríguez Almodóvar, Il·l. Xosé Cobas i Carmen Segovia, Editorial Anaya (2011) –> Aquest és el segon volum de l’edició revisada de “Cuentos al amor de la lumbre”, recull els contes de costums (realistes) i els contes d’animals.

La primera tipologia de contes inclou títols com: Garbancito, El zurrón que cantaba, Juan sin miedo, Juan matasiete, El zapatero y el sastre, El príncipe cuervo, Rosa Verde, La hija del limosnero…

Pel que fa als contes d’animals podem trobar: un munt d’històries de “El lobo y la zorra”, i també alstre històries com La zorra y la cigüeña, El gato y la Zorra, El sapo y la zorra a quién corre más, Las tres cabritas y el lobo, Los animales inútiles, El labrador y el oso, Las bodas del Tío Perico…

I un munt d’històries més que fan d’aquest volum i de l’anterior, un dels reculls més complerts pel que fa als contes de tradició oral espanyols.

El Senyor Coc són uns contes per a nens força menuts de tapes dures, i en format pop-up o amb pestanyes sobre un simpàtic cocodril i els seus amics. Ens parlen de les aventures i del dia a dia del seu protagonista; i recentment s’ha traduït al nostre idioma dues noves aventures del Senyor Coc.

EL SENYOR COC ES MOU, Jo Lodge, Baula Edicions (2011) –> Aquest conte es tracta d’un llibre de pestanyes, d’aquelles que s’estiren i que ens permetran veure com el senyor Coc es belluga de moltes maneres diferents. Salta com una granota, es belluga com un cuc… però el que sap fer millor crec que resulta prou eident, no? Mossegar com un cocodril.

QUE TÉ POR, SENYOR COC?, Jo Lodge, Baula Edicions (2011) –> El senyor Coc passarà una nit ben especial, i és que ha convidat a casa a tots els seus amics, però el que no es pensa pas és que passarà por, potser és que el Senyor Coc és mes poruc del que tots ens pensem.Es tracta d’un llibre amb solapes i animat molt divertit per als més menuts i valents!

Molt bon i feliç dia a tots i totes! Avui és un dia molt especial per mi, bé de fet, suposo que avui és un dia molt especial per tots els nens i nenes, i per tots aquells que encara creiem en la màgia dels Reis Mags, i que en el fons, també som una mica nens. Aquesta tarda és una tarda màgica i és que arreu de les nostres terres es fa la cavalcada més famosa i popular de totes les dels Reis Mags. Milions de persones sortirem al carrer a esperar l’arribada de tres personatges que, per un dia a l’any, ens retornen la il·lusió. No sortirem a agafar caramels, ni probablement a portar-los la carta, i és que els més previsors és probable que ja faci setmanes que els hi vam enviar a Orient, a la terra d’on ells vénen. Sortirem al carrer per poder-los veure, ni que tan sols sigui un instant, per saludar-los, per mirar-los als ulls i per en un petit instant tenir la sensació de que ells també ens miren, de que un any més es recordaran de passar per casa nostra. I ens ompliran el sofà, la taula, l’habitació o el menjador de regals. Regals no només per a nosaltres sinó per a totes les persones que ens estimem i amb els que volem compartir part de la nostra il·lusió.

I és que al Reis se’ls poden demanar moltíssimes coses, se’ls pot demanar: joguines, dolços, roba, pel·lícules, CD’s… Tot el que volgueu o desitjeu, i és que n’estic convençuda que han vist cartes d’allò més estranyes: rentadores, paelles, ordenadors, mitjons, bufandes, gorrons, guants, un sopar, unes entrades per anar al teatre… Fins i tot, hi ha una nena de la classe que enguany els hi demanava conèixer al Messi i el Xavi. Però per sobre de tot plegat, de tot el material, hi ha coses molt més importants. Potser no són ben bé reglas, sinó desitjos que ens agradaria que es fessin realitat.

Així que jo a la Carta pels estimats Reis d’Orient que va escriure el Trompeta fa uns dies us he demanat algunes coses per tots vosaltres, i per mi també és clar:

“Estimats Reis Mags, sóc l’Elefant Trompeta i us vull demanar algunes coses per aquest any. Són una mica complicades, ho sé, són temps difícils, també ho sé, però em faria moltíssima il·lusió que atenguéssiu  les meves peticions.

Vull un any més ple de contes i històries màgiques per descobrir, un any amb més alegria i més il·lusions, i un any sense retallades en educació; perquè els mestres i les mestres volem continuar fent de mestres en les millors condicions possibles, i sembla que no ens volen deixar. Ah! I s’e m’oblidava un any ple de salut i en el que a tothom se l’estimin molt.

Moltíssimes gràcies.

Un petó ben fort i una abraçada!

Trompeta

PD: Crec que aquest any he estat prou bo i que no em cal carbó, que tot i que és dolç, no em va bé pel color del marfil dels meus ullals, i és que els deixa una mica ennegrits i després em passo molta estona raspallant-me’ls.”

Sé que és tard, sé que la majoria de vosaltres ja hi heu anat, sé que ja fa setmanes que es va estrenar, i també que ja fa uns quants dies que vaig anar a veure-la. Però més val tard que mai, no? O com a mínim això és el que diuen. I és que entre festes Nadalenques, vacances a fora de casa i que el dia que vaig escollir per anar-la a veure va ser el de Nadal, encara no havia tingut ni un moment per seure davant de l’ordenador i parlar amb vosaltres de la pel·lícula en qüestió.
No cal que us parli de l’argument, dels seus directors o del seu creador original, Hergé, tampoc dels còmics que han recorregut el món sencer fent gaudir a nens i adolescents de les aventures d’aquest intrèpid investigador.

Així que us parlaré de les meves sensacions. Vaig tardar força en anar a veure la pel·lícula, ja que em mostrava força reticent a veure l’adaptació cinematogràfica d’uns còmics que han marcat una època. Digueu-me negativa, però sempre penso que en les adaptacions es fan autèntiques destrosses, i la veritat no em venia de gust veure’n una més. Però amb el pas dels dies, tothom anava dient que era una bona adaptació, que era una pel·lícula divertida, plena d’aventures, i que fins i tot, els aferrims seguidors “tintinaires” no n’estaven descontents.

Superades les meves pors al tema de l’adaptació, un altre aspecte que em tirava una mica enrere és el sistema 3D en el que està feta la pel·lícula, em recordava massa al de  The Polar Express o al de El Grinch, formats que en el seu dia no em van agradar.

Però finalment, vaig oblidar tot plegat i vaig pagar l’entrada del cinema amb poques expectatives, la veritat. I això de tenir poques expectatives en una pel·lícula no és dolent del tot, i és que per molt decepcionant que acabi resultant, com no tenies unes grans expectatives, no acaba sent excessivament desil·lusionant.

Cal dir, però que en aquest cas, no vaig haver de fer aquesta reflexió, i és que des del minut 0 del film, vaig entrar totalment en la història, em va encantar tot el relacionat amb aquesll format de 3D, i és que lligava molt per explicar la història com ho estaven fent. El ritme de la pel·lícula és trepidant, l’adaptació correcta (amb alguns aspectes trets de la màniga, evidentment, com acostuma a passar en totes les adaptacions) i t’acabes endinsant en una aventura plena d’intrigues, vaixells, persecucions, baralles…

El resultat de tot plegat és que vaig sortir del cine amb la sensació de que Tintin em queia una mica millor del que m’ha caigut sempre, ja que segons el meu parer, sempre m’ha semblat un xic estirat; i que em considero fan de Milú, un gos valent i divertit on els hagi. Ah! I també ja em perdonaran els castellanoparlants, però amb la sensació de que l’hauria d’haver anat a veure en català (de fet, era la intenció, però ens vam espavilar massa tard en anar-la a veure i ja no quedaven pràcticament sales on la fessin), ja que per mi Dupont i Dupond mai es podran dir Hernández i Fernández.

La pel·lícula em va retornar en certa manera a records d’infantesa, i és que per casa mon germà tenia alguns dels còmics, i nosaltres sempre havíem vist les pel·lícules de Tintin en dibuixos animats que teníem en format VHS.

I de tot plegat, la conclusió que n’extrec i la més important pel Trompeta, és que és una pel·lícula per nens, per adults amb ganes de tornar-se a sentir nens i per a famílies que vulguin passar una tarda de cinema entretinguda, o ben aviat de DVD (i és que am el que he tardat en parlar-vos-en, no m’estranyaria que ben aviat el traguessin al mercat). Que potser no està indicada per a nens molt petits i és que hi ha alguns aspectes que no entendrien, però que val molt la pena veure-la, deixar-se emportar i simplement gaudir-ne.

CUENTOS MARAVILLOSOS, CUENTOS AL AMOR DE LA LUMBRE I, Antonio Rodríguez Almodóvar, Il·l. Pablo Auladell, Editorial Anaya (2011) –> Aquest llibre és el primer volum de dos llibres ja publicats fa més de 25 anys que l’editorial Anaya ha decidit reeditar ja que s’han convertit en dos autèntics clàssics del segle XX. Es tracta d’un recull de contes espanyols molt interessants i molt complert. Un llibre que ens redescobreix històries que havien caigut en l’oblit i potser algun que ni coneixíem.

Aquest primer volum ens recull els contes de tipus meravellós, i així podreu descobrir les Ventafocs, Blancaneus i altres princeses que evidentment a la península tenen altres noms. Contes basats en la literatura infantil espanyola que van estar a punt de perdre’s per sempre.

Les il·lustracions són de Pablo Auladell i és un llibre molt complert en el que podeu trobar històries com: la Blancaflor, El castell d’aniràs i no en tornarà, la Serp de Set caps, en Joan de l’Ós, La pedra de marbre, Els animals agraïts, La flauta que feia ballar a tots, Les tres meravelles del món, Els set Corbs, Els Tres pèls del diable, Bella-flor, Joan soldat, Els tres desitjos, La mort madrina… i moltíssims més.

Sens dubte una gran recopilació.