Avui us porto un conte molt particular que em vaig empescar l’altre dia, ja que els nens a classe estàvem preparant la sardina pel dia de la sardina, per tal de començar-la a pintar, i es tracta de pintar una sardina amb franges de molts colors. Doncs bé, per acostar-los l’animaló en un dia que estaven força espesos i no m’estaven escoltant gaire, em vaig decidir a inventar-me aquesta història:
“Al fons del mar hi viva un peix molt especial, era una sardina. Però no es tractava d’una sardina com les altres, les sardines normals eren de color platejat, doncs la del conte que avui ens ocupa era diferent. Era de molts colors. Tothom creia que era molt bonica i especial, però ella no n’estava del tot convençuda. I és que no tenia ganes de ser diferent, ella volia ser com la resta de sardines, i poder nadar entre elles sense que se la miressin més que a les altres.
Vet aquí la seva preocupació, que un bon dia es va trobar amb el Senyor Pop i li va explicar el seu problema. El pop li va explicar que al mar hi ha peixos de molts colors diferents, moltes formes estranyes i moltes peculiarittats, i que ella no era la única que era especial. Hi ha peixos que se’n diuen peix vaca, peix lluna o fins i tot peix pallasso. I ella és només una sardina, una sardina que sí és diferent de les altres, però que el ser diferent no era dolent.
I era aquesta diferència el que la feia especial. La sardina se’n va anar convençuda i orgullosa dels seu propis colors, perquè ja se sap, si tots fóssim iguals seria d’allò més aborrit. Perquè què al igual que hi ha persones altes, baixes, rosses, morenes, blanques, negres, grosses, primes… també hi ha peixos que són diferents. Perquè si tots fóssim iguals seria una mica aburrit, oi?”
Doncs bé, aquesta història la vaig portar a la classe perquè els nens entenguessin que no totes les persones hem de ser iguals, i que cadascú és com és i això no ens ha d’importar perquè és el que ens fa més rics com a persones.