“Vet aquí una vegada, abans de la industrialització a Barcelona, per la platja de la Mar Bella hi passejava un home vell. Cada dia del món se’l podia veure amunt i avall de la platja amb la mateixa roba, fos hivern o estiu, el mateix sac carregat a l’esquena, els cabells i la barba blancs i despentinats i una peculiar olor a mar. De dia semblava un home normal, però sempre estava mirant l’aigua, el mar, la seva gran passió.
Mai parlava directament amb ningú, només passejava descalç per la sorra i saludava a tots aquells amb els que es topava. Encara que diuen que tot sovint parlava amb els pescadors que antigament vivien a la vora de l’Illa dels Maians i els ajudava a arrossegar la barca cap a la sorra quan tornaven de pescar, demostrant una força desproporcional a l’edat que tenia.
Ningú en sabia res, ni d’on era, ni d’on vivia, ni on dormia, ni el perquè de les seves passejades per la platja, però les poques persones amb les que havia parlat deien d’ell que era un home amable i molt savi, que coneixia no només tots els secrets del mar, la seva gran passió; sinó que també coneixia els de la terra. De fet, hi ha qui diu que fins i tot tenia la capacitat de parlar amb els peixos i les gavines.
Però el que la gent desconeixia en realitat era que quan queia la nit, i la lluna s’alçava al cel, el vell es llençava a la mar. Dins de l’aigua el cos se li cobria d’escames argentades, els cabells i les barbes se li cobrien d’algues verdes i petites petxines de color blanc, i és així com nit rere nit descobria els més bonics secrets del mar, per tornar l’endemà al matí vestit amb les mateixes robes de sempre i aquella olor a mar.
Un dia, però, amb els cavis que s’estaven produint en la ciutat barcelonina i en la seva estimada platja, va decidir no tornar a aparèixer mai més. Diuen que això fou degut a la industrialització de la zona i a que aquesta s’allunya de la natura, de manera que la pròpia natura i el pròpia vell del mar dóna l’esquena a aquella bonica platja de Barcelona que tan va estimar i al seu mar.”
Aquesta és la llegenda del Vell del Mar, una llegenda característica de la mitologia catalana,i pròpia de la zona de Barcelona que abans comprenia la zona de l’Illa dels Maians, reconvertida en l’actual Barceloneta. Aquesta llegenda, és una llegenda medieval catalana explicada de manera oral i transmesa de pares i fills durant el segle XV. Una història oblidada, al igual que l’Illa dels Maians, indret que va existir en la costa Barcelonina durant molt i molts segles i que la majoria de nosaltres desconeixem.
L’Illa dels Maians era una illa de sorra situada a cosa de cent metres de la platja de Barcelona. Aquesta illa es va anar formant durant segles i segles, però al 1477 s’inicià un projecte per tal de crear el primer port de Barcelona, i reeixir així com una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Per tal de crear aquest port, es creà un moll que arribaria fins a l’Illa dels Maians. Una vegada creat aquest espai, amb el pas dels anys i les successives obres de millora i ampliació del port, aquesta zona es va anar allargant cap al sud i el sud-oest. Així és com va néixer el port de Barcelona, i on actualment està ubicat el conegut barri de la Barceloneta.
Aquest és sens dubte un bonic conte d’aquella època que és una crítica oberta en contra la industrialització del moment, i el fet de guanyar-li terreny al mar. Segurament el Vell del Mar no estava gens orgullós del que estaven fent amb la seva terra i per això va decidir marxar.
Mapa
Aquest és un conte perdut en l’oblit i el pas del temps, és potser per això que em feia tanta il•lusió portar-vos-el, i perquè és preciós. Però evidentment, no hi ha cap il·lustració d’aquesta història, i el que us porto és un mapa de la ubicació originària de l’antiga Illa dels Maians, per tal de que us feu una idea de la ubicació d’aquest indret.
