Elefant Trompeta

Tidlo és una de les marques de joguines de John Crane, una gran multinacional i productora de joguines educatives i de fusta per als més menuts. Una de les seves marques de joguines més importants i que encara no us havia portat és Tidlo. Les joguines Tidlo es caracteritzen per ser totes de fusta, i els seus productes els podem dividir en diferents categories:

– En moviment: inclou tot el que són bicicletes de fusta pels més menuts, d’aquestes sense pedals.

– Explorar: inclou jocs educatius i d’aprenentatge tan d’habilitats motrius com de coneixements bàsics.

– Trencaclosques: encaixos i trencaclosques més complexos.

– Música: instruments i capses musicals.

– Crear: jocs de construccions, pissarres i tota mena de jocs en que l’infant pot actuar i modificar el resultat.

– Petit món: cases de nines, trenets…

– Pretendre: tota mena de jocs de rols, relacionats bàsicament amb la cuineta

– L’habitació dels nens: mobiliari i elements decoratius per a l’habitació dels nens.

Es tracta de joguines educatives, ben dissenyades, amb colors ben vius i pensades per fer les delícies dels més menuts.

Avui us porto dos contes d’allò més interessants i divertits, es tracta de contes per aprendre a comptar, però ho fan amb un plantejament una mica diferent del típic 1, i hi ha un dibuix d’una pilota; 2, i hi ha dos sols… etc, etc. Són diferents i per això, en part també m’han agradat. Sense més preludis us els presento.

AQUÍ A CASA SOM… , Isabel Minhos Martins, Il·l. Madalena Matoso, Editorial Intermón Oxfam (2012) –> Aquest conte ens permet comptar i recomptar un munt de coses, i tot parteix d’una mateixa base: els cinc membres de la família que viuen sota el mateix sostre. En diferents situacions comptarem el nombre de caps, peus, dits, orelles, dents, pèls que viuen sota el mateix sostre.

Un conte que ens permet enfocar les matemàtiques des d’un prisma diferent i divertit.Pel que fa a les il·lustracions, tenen un estil molt peculiar, que en un inici pot resultar xocant o fins i tot molest, però que li donen al conjunt del conte un aire equilibrat. al final, tenim com a resultat, un conte curiós.

UNO, CINCO, MUCHOS, Kuêta Pakovská, Editorial Kókinos –> L’autora ‘aquest conte és una artista txeca coneguda com la maga del color, i és que tots els seus contes estan replets d’un color i una energia molt especials. Amb Uno, cinco, muchos aquesta autora ens ensenyara a comptar i ho farà des del seu prisma particular amb solapes, transparències, colors…

Avui us porto la manualitat que he fet aquest any amb l’Ou de Pasqua. A la meva escola, els nens cada any han de portar un ou buit, i nosaltres l’hem de decorar, guarnir o fer que formi part d’algun animalet, objecte o persona. Aquest any, vaig decidir retre un petit homenatge al coet de Tintín. Iconogràficament aquest coet vermell amb quadrats blancs és una imatge que sempre m’ha agradat moltíssim, i aquest any he decidit que cada nen s’emportés a casa el seu propi coet. És força senzill, un rollo de paper de Wc folrat amb paper xarol vermell, les tres potes del coet estan fetes de cartolina punxades pels nens, i els quadrats blancs són gomets d’aquesta mida. A la part de dalt només cal enganxar-hi l’ou, i ja tenim el nostre coet.

Us deixo amb una imatge del coet del famós còmic, i una altra del resultat dels meus coets.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

Avui no us porto un conte que ens parli de les sirenes catalanes, i és que hi ha moltes petites històries i mites entorn d’aquests màgics personatges a les nostres contrades, sovint són històries difuses i en alguns casos força curtes com per a publicar-ne alguna cosa en aquest sentit. És per això que no volia quedar-me sense portar-vos un conte de Sirenes i no us volia portar cap de la Sireneta d’Andersen, ja que això ja ho vaig fer en els orígens anteriors.

SIRENAS, Ángel González, Il·l. Valeria Docampo, Editorial Veintisiete Letritas –> Aquest conte es tracta d’un poema, una de les darreres obres inèdites escrita per Ángel González abans de la seva mort, i una petita part de l’única obra feta per a nens. Aquest poema, d’una bellesa extraordinària, va acompanyat d’unes il·lustracions amb unes imatges de sirenes allunyades de les estereotipades, amb cossos excessivament llargs, sovint desproporcionats i una delicadesa extraordinària. Pel que fa a la poesia enx explica una història de com un home va poder veure amb els seus propis ulls l’aparició d’unes sirenes i va poder-ne escoltar el seu cant.

Una bella descripció d’aquests personatges.

“Aquesta és la història de les Sirenes de la badia de Roses, unes sirenes que cansades de seduir mariners, van anar-se’n a viure a terra ferma, al paratge conegut com Les Coves de les Encantades, just als peus de la muntanya de Rodes. Quan es feia fosc, els habitants de Palau-saverdera, Roses i Castelló d’Empúries pujaven al monestir per assistir als oficis, i és en aquell moment, que les sirenes sortien del seu amagatall per intentar seduir algun feligrès despistat a mig camí.
Pujaven fins a Sant Pere de Roda, i s’amagaven en les seves coves, tot esperant que la gent anès arribant. I a la mitja nit, uns cants sinuosos i seductors començaven a sonar, eren elles, que intentaven atraure algun feligrès. Els més assenyats fugien corrents cap a l’esglèsia sense desviar-se del seu camí, ja que al monestir no sentirien els cants de sirena que quedaven ofegats pels cants dels monjos; però altres queien en les seves rets i desapareixien per sempre més.
També de les sirenes de Roses, deien que aquell que en podia prendre un vel de sirena, seria considerat un home afortunat. Una penyora que era la perdició de molts navegants, com el que els hi va passar a dos xicots de Palau-Saverdera que van quedar seduïts pels cants i rialles d’aquelles dones.
Aquests dos nois, en un intent de robar un dels vels de la sirena, van ser descoberts per aquesta que amb una mirada fulminant els va convertir en dues roques, dues roques conegudes com els Fadrins Encantats, que podem trobar al Cap Norfeu.”

Aquesta és una de les moltes llegendes que trobem a les nostres contrades de Sirenes, aquestes són les Sirenes de la badia de Roses, éssers mitològics i extraordinaris característics de les costes mediterrànies, i que a les nostres contrades tenen la propietat de poder anar terra endins i fins i tot, poder caminar.
Aquesta relació de la sirena catalana, com una mena d’encantada, es fa vigent en una llegenda que us explicaré ara:

“Aquesta és la història d’una jove enamorada del mar, que no es volia casar amb ningú, ja que la seva única passió era el blau immens de l’aigua que l’envoltava. Un dia des d’un llagut, mar endins, des del que ja no es veia la costa, es va acostar a l’aigua per veure el seu reflex emmirallat. Tan va ser així, que va caure de la barca, i es va anar enfonsant mica en mica al mar. Mentre ho feia el seu cos es transformava en sirena. I ara, a les nits sentia melangia de tots els pretendents que havia rebutjat, i a les nits de lluna plena sortia arran de l’aigua, i mentre es pentinava cantava cants torbadors que seduïen als marines i atreien les seves barques i vaixells a les roques, fent-los encallar, i enfonsar-se en les aigües més profundes.”

Però què en podem dir de les sirenes catalanes? Doncs com ja sabem són éssers fantàstic meitat dona i meitat peix, algunes fins i tot amb doble cua, i esteses a tota la Mediterrània. En les nits de lluna plena surten dels seus palaus encantat de sota el mar per seduir amb els seus cants als mariners, segueixen els corrents marins i un estel conegut pels navegants coma a Sirena, emergeixen de les aigües blavoses i enlluernadores per asseure’s a les roques i cantar.

També he descobert que les sirenes catalanes tenen una reina, una reina que té la peculiaritat de portar un gran anell a la cua i viure en un gran palau de cristall sota les Illes Medes. Un palau al que només s’hi pot accedir una vegada a l’any, i és quan sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan. Un palau al que potser els més agosarats han aconseguit entrar-hi, però no hi ha sortit mai més.

Diuen que de les sirenes, ja en fa molt temps que no en sabem res, però que durant els mesos d’abril i maig fan tria dels mariners als quals engalipar amb els seus cants, i aquells que tenien la desgràcia de caure al mar eren convertits en fadrins. Un fadrí és un peix també anomenat Thalassoma Pavo de colors molt vius, i que encara podem trobar a les nostres llotges. Una proba més de l’existència i presència encara de les sirenes als nostres mars.

En definitiva, un ésser màgic que va néixer en la mitologia grega durant els segles IX i X aC, i que en un inici tenia la forma de meitat dona i meitat ocell, i no va ser fins a l’Edat Mitjana, on les sirenes van abandonar les seves ales per convertir-se en meitat dona i meitat peix, i arribar amb aquesta forma als nostres dies a través d’un munt d’històries i llegendes, moltes d’elles extretes de molt antic, però amb les consegüents adaptacions i versions en els diferents indrets geogràfics on tenen presència.

LA LLEGENDA DEL REI ARTUR I ELS SEUS CAVALLERS, Antoni Dalmases, Il·l. Pere Ginard, Editorial Combel, Col·l. L’hora dels clàssics (2012) –> Aquesta edició és la primera reescriptura complerta d’aquest gran clàssic en català. Es tracta d’una adaptació provinent de les diverses fonts literàries que recullen aquesta llegenda universal. En aquest cas, l’autor ha traslladat l’èpica medieval amb un llenguatge planer i comprensible pels nens i joves d’avui dia.

Un llibre perfectament editat per Combel, i il·lustrat per Pere Girard, recreant a la perfecció els personatges de l’època i l’ambientació adequada.

És un bonic i gran homenatge per a una llegenda internacional, de gran popularitat i una història fascinant per a tots aquells enamorats de les històries medievals, de cavallers, donzelles, castells… És com un conte de fades, però amb extens, un conte d’aquells que tan m’agraden a mi.

La marca d’RJB Stone és una marca d’idees per regalar, coses per decorar, i objectes de la llar del Regne Unit. Però cal destacar que alguns dels seus productes són per a nens petits: peluixos molt bonics amb uns dissenys molt retros, estampats sovint florals i colors molt vius.

No es tracta potser com altres vegades, de marques de joguines, però sí que em fa gràcia que podeu veure els seus productes destinats a un públic més infantil.

MIRA QUÈ TINC!, Anthony Browne, Editorial Intermón Oxfam (2011) –> Avui us porto un conte molt especial, de fet avui no us porto un seguit de recomanacions, només us en porto una, i aviat entendreu perquè. Aquest conte és d’Anthony Browne, autor i il·lustrador de molt bones i grans històries. Però una de les que més em va arribar va ser la de Cosita Linda, basada en un fet real entre un goril·la i un gatet. És un gran de la literatura infantil, i aquesta vegada ens ha portat una història amb la que podreu reflexionar.

És la història d’una amistat, l’amistat entre l’Albert i el Joan, però no es tracta d’una relació gaire sana. I és que l’Albert sembla que ho tingui tot: una bicicleta nova, un vestit de pirata, una bossa enorme de llaminadures… i tot plegat no està disposat a compartir-ho amb el seu amic, i és que és un xic egoista i ho vol tot per ell. I és que ja se sap, els nens a vegades son cruels, i l’Albert ho és força.

El Joan en canvi, no té tot el que té l’Albert, i els seus pares tampoc li poden oferir perquè no tenen gaires diners, però potser tindrà una cosa molt més valuosa…

No es tracta d’un conte sobre l’enveja, però sí un conte d’intentar despertar l’enveja de l’altre. Amb el format de conte tradicional modernitzat trobem el protagonista, en Joan, i l’antagonista, l’Albert. En una llarga disputa verbal, on finalment un dels dos resultarà victoriós.

Un conte d’aquells tan especials, que ens fa anar més enllà, reflexionar sobre la història que ens està portant i adonar-nos de que no està gaire allunyada de la realitat no només dels infants, sinó també dels adults. Sens dubte, un conte excel·lent i sorprenent!

Christian Inaraja i Genís és un il·lustrador català nascut a Vic l’any 1972. Un il·lustrador d’aquells que sembla que nasqués amb un llapis sota el braç, i que tota la vida s’ha dedicat a dibuixar i il·lustrar. Fa 20 anys que s’hi dedica professionalment i a les seves esquenes hi ha una cinquantena de treballs, entre els quals destaquem els contes i àlbums il·lustrats publicats. Ha treballat per un munt d’editorials, bona part de les més conegudes i prestigioses del nostre país, i també ha il·lustrat per les més famoses revistes infantils catalanes: El Cavall Fort, Tatano, Tretzevents, Piu piu…

Un il·lustrador molt complert amb un estil molt particular que a mi personalment m’ha fascinat descobrir. Us deixo amb les seves paraules, estic convençuda que de ben segur és una entrevista que us agradarà.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De començar, no ho vaig decidir, sempre havia dibuixat, fins que un dia vaig rebre un primer encàrrec. I va ser més tard, quan ja estava ficat de ple en el món de l’art contemporani, quan em vaig adonar que jo no volia ser artista de galeria, sinó il·lustrador.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Dedicar-m’hi, des de sempre. Cobrar, uns vint anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
És igual de complicat ser metge, bomber o il·lustrador. De fet, quan un es vol dedicar a una cosa, valen les mateixes premisses: constància, esforç i convenciment. A partir d’aquí, si un creu fermament amb el que fa, finalment acabarà convencent als altres. La il·lustració infantil, malgrat crisi i malgrat revolució digital, sempre hi serà, ja que els nens aprenen molt abans a llegir imatges que textos.
Hi ha editorials de tot tipus, il·lustradors/es de totes menes, i lectors/es de tots els gustos, per tant, només es tracta de fer encaixar aquestes tres peces. Com a il·lustrador/a, un ha de saber trobar el tipus d’editorial o suport que encaixa amb la seva manera de treballar.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
De tots em sento una mica orgullós, però poc. Quan veus un projecte finalitzat, acostumes a visualitzar-hi tots els errors, així que jo faig l’esforç d’oblidar-me’n i  pensar en el proper projecte, perquè, de fet, el més interessant és el procés, com en la majoria de coses.

– I quin va ser el més difícil?
Cap en concret. Suposo que els més difícils són els més llargs, els més complexes, o els que comporten un estudi previ més detallat. Acostumo, però, a no prendre’m els projectes com un repte sinó com un plaer.

– El teu estil canvia en funció de l’àmbit al que va destinat o intentes sempre mantenir-te fidel al teu propi estil?
Potser abans intentava adaptar-me una mica en funció del lloc on anaven destinades les il·lustracions. Ara ja no. He entès que el que fa la cosa és el contingut (que aquest sí que s’adapta) però no l’estil, ja que no existeixen els estils per explicar coses concretes, sinó que aquestes coses contretes es poden explicar de maneres diverses. I la meva és una de les possibles maneres. Si agrada bé, i sinó, també.

– Has il·lustrat per a diferents àmbits, revistes infantils com el Tatano, El TretzeVents, Cavall Fort… ; i per a contes i àlbums il·lustrats. En quin àmbit et sents més còmode?
Darrerament il·lustro per unes quantes revistes per adults i me n’adono que utilitzo els mateixos recursos que quan dibuixo per a revistes infantils. I és que amb els anys i l’experiència he arribat a la conclusió que tot ho he de fer amb comoditat, sinó és que no encaixo amb el projecte i més val deixar-ho per a un altre/a. A vegades, quan agafo un llibre i l’obro, veig que les il·lustracions grinyolen amb el text, o que tots els dibuixos estan a disgust a la pàgina, perquè totes les peces les han fet encaixar de manera forçada.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Tot i que vivim en una societat que t’obliga a reflexionar sobre totes les coses, més que res per no equivocar-te, quan dibuixo faig el revés. Si m’encarreguen un projecte o un text per il·lustrar, el llegeixo i ja em ve un pensament del què puc fer a partir d’aquell material, i sovint faig un primer dibuix, ràpid i espontani, a partir d’aquella primera idea. Sovint també, provo altres camins o variants sobre aquella idea, però només em serveixen per adonar-me que el primer esbós era el millor, i que no cal donar-hi més voltes.
M’agrada sempre explicar-me amb el primer pensament que tinc, i que acostuma a ser també el primer esbós. I m’agrada que qualsevol obra sigui sincera amb ella mateixa; a vegades la reflexió vehicula cap a camins amanerats i no és bona consellera. Algú va dir que els primers pensaments de qualsevol cosa són els menys contaminats, i jo tinc aquesta premissa tant mironiana com a esquema bàsic de treball.

– Il·lustrar és…
Una manera d’ordenar els pensaments i de confirmar-se un mateix com a punt visible en aquest planeta. Bé, dibuixar i qualsevol activitat artística…

– Si no fossis il·lustrador series…
De fet, em considero més escriptor que il·lustrador, el que passa és que encara no he escrit cap llibre perquè m’ha fet mandra, i dibuixar no me’n fa tanta.
Il·lustrar m’encanta, però m’agrada més anar a la platja i no fer res, i sempre que puc, ho practico.

– Com definiries el teu estil?
Bé, com ja he comentat abans, jo sóc de l’estil del “tal com raja”, i no em sabria definir més enllà d’això…

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
N’hi ha molts…però bé, per dir-ne algún: Kveta Pakovská, Miroslav Sasek o Janusz Stanny. I dels d’aquí, Cesc sempre ha sigut el meu referent.

– Has il·lustrat un gran clàssic català, El Gegant del Pi, va resultar complicat il·lustrar una història de tanta tradició?
En aquest cas, sÍ que faig l’esforç d’intentar d’oblidar-me dels esquemes que ja pugui tenir definits sobre el clàssic, per poder treballar lliurement. La resta és com qualsevol altre projecte.

– Si poguessis escollir un altre conte clàssic per il·lustrar. Quin t’agradaria que fos? Perquè?
No tinc clàssics preferits. M’agrada el repte d’il·lustrar qualsevol història, des de grans clàssics fins a petits contes, sempre que estiguin ben escrits.

– Si fossis un personatge de conte series…
Tant el Gegant del Pi com el Patufet em cauen bé.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Crec que ja estic allà on volia. No necessito massa, sempre que pugui gaudir dels petits plaers de la vida.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Catalunya.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil a les nostres contrades?
La literatura infantil a Catalunya sempre ha sigut pal de paller, i des de Carles Riba fins a Folch i Torres sempre hi ha hagut grans autors/es catalans/es que han escrit per a infants. De fet, jo no sé veure la diferència entre la bona literatura i la bona literatura infantil.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic començant a treballar en una col·lecció de llibres que es desenvoluparan a partir d’un personatge que he creat. Veurem com queda…